EL MEU POBLE I JO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Avui volia parlar del sexe dels àngels o de qualsevol altra cosa, ni que fos intranscendent, menys del 9N, perquè considerava que en aquests darrers dos dies ja s’havia dit tot i no calia repetir redaccions, ni explicar allò que ja se sap, ni cansar amb opinions més o menys partidistes.

Però després de tantes setmanes lamentables, que posicions enquistades, d’imatges depriments, de declaracions i opinions fora de lloc, he pensat que seria bo fer un exercici gairebé psiquiàtric i posar sobre blanc el batibull de sentiments acumulats, començant pel final, és a dir, per diumenge, quan vàrem participar en la manifestació més original que totes les que s’han fet mai.

Imaginació no ens en falta. Una vegada vàrem col·lapsar Barcelona, un any més tard ens vàrem donar les mans de punta a punta del país, després una V descomunal i ara una obra de teatre mai estrenada, on la gent va interpretar el seu paper amb el cor, un escenari original i emocionant, que ens ha posat de nou als ulls del mon, despertant les simpaties que altres ens estalvien.

Perquè considero que el que vàrem viure diumenge no ho hauríem de considerar una votació, ni tant sols fer cas del resultat, ni per be, ni per mal, només esmentar la participació i el civisme.

Va ser una manifestació, una festa, una reivindicació, una demostració de democràcia, de convivència i de pau, un exercici de consciència, com volia dibuixar l’encertada campanya “Votaré per tu” que despertà el costat més sensible d’un fet tant fred com és introduir un paper en una urna i que va provocar que a tots ens rondés pel cap, en el moment clau, el record de molta gent que ja no hi és i que haguessin estat encantats de fer el mateix gest.

No vaig tenir gaires problemes per escollir-la i vaig notar com si la seva ma m’ajudés a l’hora de depositar la papereta i l’imaginava feliç veient-me amb la seva filla i neta fent el gest que ell hauria desitjat.

I vaig sentir la veu melosa d’en Carles Sabater, el ritme alegre d’en Peret i vaig recordar els versos premonitoris d’en Salvador Espriu que semblava profetitzar el menyspreu del govern espanyol vers la voluntat popular quan escrivia allò de “Bevíem glops aspres de vins de burla, el meu poble i jo” i sentenciava: “Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo”.

I per arrodonir el vòmit de sentiments, davant la intransigència dels que es creuen que amb prohibicions m’han conquerit, manifesto, a aquells que es pensen que tot s’ha acabat, que se me’n foten els papers, els DNI i les administracions, que em dona igual si el vot és vàlid com si no, si em quedo o marxo, si em diuen que soc d’aquí o d’allà i sé que “haurem de aprendre a baixar graons de dol, el meu poble i jo”, però que tot i així em nego a compartir, amb qui no m’estima, allò que em pertany i que vull només per a mi i els meus, com és la terra de trepitjo, el sol que m’escalfa, el paisatge que albiro, la mar que m’amara, el vent que em dona rauxa, les ferum que oloro o la llengua que parlo i torno a esmentar Espriu, que segur que també va votar en el cos i l’anima de molta gent, quan subscric allò de que: “Som indestriables, el meu poble i jo”.