MESTRES I HEROIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els més entrats en anys recordaran, segurament amb desgrat, els mètodes disciplinaris que s’utilitzaven en la majoria de les escoles durant la seva infantesa, quan les atribucions dels mestres, alhora d’impartir les ensenyances als alumnes, els hi permetien aplicar durs correctius fins a les darreres conseqüències.

Potser als més joves els costarà entendre que no es limitessin només a enviar-los al racó de pensar o expulsar-los de classe, com ara.

L’avergonyiment de posar-se de genolls o amb les orelles d’ase davant els companys per no saber la lliçó eren càstigs minsos en comparació als clatellots, cops de regle a les mans i els dits o estirades d’orelles.

Només cal preguntar als nostres pares o avis i en tindrem una relació més detallada i possiblement afegiran que havien de mantenir el secret en arribar a casa, ja que, si el pare ho sabia, aplicava una extensió del càstig, que calia evitar.

Fins i tot una nota del mestre era presagi d’una conversa que podia suposar un disgust afegit.

Tot estarem d’acord que eren formes reprovables i que la seva desaparició va ser un dels grans encerts de l’ensenyament democràtic.

Però tots els extrems són dolents i avui dia, la sobreprotecció de la mainada per part d’alguns pares ha fet que als mestres se’ls qüestioni injustament i fins i tot, tal com hem vist aquesta setmana, hi hagi pares que s’atreveixen a agredir-los, un fet que no és la primera vegada que passa.

I no es tracta de classes socials, ni de barris marginats, ni de nens conflictius; no hi ha reunió de pares i mares que no surti algú que expressi el seu malestar amb algun mètode, tot i no entendre-hi ni un esborrall, i davant un conflicte, defensar la santedat del seu nano, malgrat no tenir coneixement del fets.

Tampoc no hi manquen professors que parlen d’alumnes dèspotes que no poden controlar, que els desgavellen les classes en detriment de la resta, i que no se senten recolzats.

La norma hauria de ser molt simple, un professor és una persona suficientment preparada per aplicar una metodologia d’ensenyament que faci que la mainada adquireixin els coneixement necessaris per poder desenvolupar el seu intel·lecte i la seva personalitat i això, s’ha de complementar amb una segona fase, que és la familiar, en la que els nens aprenen el respecte vers els mateixos mestres, els grans, la educació i les formes.

Els professors ensenyen, els pares eduquen i les dues parts han d’anar sincronitzades. La responsabilitat és massa gran, en depèn el futur de les persones.

Ningú és mestre per caprici, la docència és un ofici vocacional, que darrerament s’ha vist retallat en mitjans, en retribucions i també, en respecte i seguretat.

Per això avui, a més, és una feina d’herois.