BENEÏDES AGLOMERACIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La climatologia ens està donant un estiu complicat, avui plou, demà fa vent i l’altre núvol, una estona de sol i tornem a començar.

En un lloc com el nostre, que rep tants turistes buscant platja, això pot ser un problema.

I no és que els pobres visitants s’ho prenguin malament, són perfectament conscients de que ja voldrien a casa seva aquest “mal temps”, però indubtablement això comporta que, vist que no poden gaudir del sol que han vingut cercant, s’hagin d’escapar per poder omplir l’estona i anar a visitar pobles, ciutats i museus que, en la majoria dels casos, els sorprenen i agraden més que la mateixa sorra.

És sabut que un dia ennuvolat en el mes d’agost comporta un desplaçament de cotxes i de gent que difícilment es pot absorbir enlloc.

I llavors surten alguns autòctons, que en molts casos son inconscients de la sort que tenim de viure aquí i critiquen aquesta allau de gent que els dificulta el tarannà diari.

Es desesperen per no trobar lloc, per la lentitud del transit i llavors culpen a la manca de previsió, a les infraestructures, que els aparcaments són petits, que els carrers són estrets, que a les carreteres els falten carrils i que tot esta mal fet.

Als més intransigents i malagraïts, fins i tot, els molesta el soroll, les cues i les olors i s’afanyen a manifestar que aquest turisme, -que ells anomenen “d’entrepà”-, no ens aporta res i que, pel que ens deixen, més valdria que es quedessin a casa seva.

No crec anar errat si afirmo que una bona majoria d’aquest criticaires ha agafat, algun cop de la seva vida, un bitllet d’avió “low cost” o una excursió organitzada d’oferta, amb la intenció d’anar a conèixer una ciutat o una regió on passar-hi uns dies amb poca despesa.

Tot ells estaran igualment d’acord amb mi que, un cop a casa i fet el recompte del que ha costat aquells “entrepans”, algun menú, berenars, un record, la entrada a aquell museu, la llauna de refresc i els pocs dies al modest hotel, ens posem les mans al cap perquè no entenem on han anat a parar tants cèntims.

Dons la resposta és ben senzilla, estan a la butxaca dels agraïts comerciants i restauradors que, com els de casa nostre, els dies d’aglomeracions, fan la caixa que potser els salva el compte de resultats de l’any.

En aquests casos la dita canvia: “carrers mullats, calaixos plens”.

És per tot això que, quan a l’estiu es desperta un dia gris, posem paciència i la millor cara, com quan tenim convidats a casa, i procurem que aquests forasters tinguin una estada agradable, que l’any vinent repeteixin o que siguin els nostres millors venedors, i quan ens preguntin on és la cua del Museu Dalí, diguem-los, ni que sigui amb signes, però sempre amb un somriure, que comença just allà, al carrer Sant Pere cantonada amb el de Besalú.