NO VULL COMPRAR RES, GRÀCIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

I si em cal alguna cosa, ja em cuidaré prou de demanar-ho, no cal que insisteixin.

Ara ja no n’hi ha prou amb la enfadosa publicitat a la bústia o aquell que ens toca el timbre, interrompent la nostra intimitat, per intentar encaixar-nos allò tant bo i exclusiu que no trobarem enlloc; ara també són les trucades a deshores de companyies telefòniques prometent-nos descomptes i tarifes planeres, correus electrònics a dojo, fins i tot personalitzats –a saber d’on treuen els noms i les adreces-, o missatges emergents al mòbil.

L’agressivitat publicitària a les que estem sotmesos ha de tenir un aturador.

Cert és que en temps difícils surten les millors idees, que la gana fa espavilar el magí, que la necessitat fa moure i que qui no s’espavila no empaita.

Però tot plegat s’ha convertit en un bombardeig informatiu no desitjat, que ens destorba de coses més importants.

Suposo que a un llicenciat en màrqueting, il·luminat, i segurament amb un parell de màsters va pensar que la publicitat agressiva era la solució a les pobres vendes.

No va entendre que el problema no es la falta d’informació, es la manca de cèntims.

I el pitjor de tot plegat l’he pogut viure la setmana passada visitant tres ciutats diferents, tot passejant per davant de les terrasses dels restaurants.

Ara es veu que la darrera moda es posar un pobre cambrer, ajudant o camàlic a la porta per oferir al passejador taula i àpat, arribant fins i tot a mostrar-li la carta tot passejant al seu costat.

El pobre noi/noia s’esforça per mostrar les bondats dels local, lo econòmic del seu menú i la frescor dels aliments, quan la nostra única intenció era fer una volta amb tranquil·litat.

Fins i tot vaig poder observar com tres restaurant veïns, amb tres captadors, em varen venir a escometre un darrera l’altre.

Suposo que hi havia una mena de competició entre ells i potser pensaven que amb la insistència aconseguirien endur-se el client.

D’opinions n’hi ha de tots colors, però la meva és que per molt que em persegueixi un venedor, ja sigui per entrar a un restaurant o vendre’m un lilaina, que m’enviïn trenta e-mails de grans ofertes, es presentin a casa per fer-me una assegurança o em truquin per canviar de companyia de gas, no ho faré, perquè em sento molestat i coaccionat en el meu espai íntim.

I aquell que va tenir la pensada, que s’ho faci mirar, que la publicitat subliminar potser és més efectiva o, si més no, més agradable.

No insisteixin, que si vull comprar i el seu producte és bo, bonic i barat, ja el trobaré.

LLUIS LLACH, MEMÒRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Lluis Llach rebrà, demà dimecres, a Figueres, el premi Maria Àngels Anglada per la seva novel·la “Memòria d’uns ulls pintats”, un magnífic relat d’amor ambientat en el període pre i post guerra civil, vist des de la perspectiva del temps.

Una lectura molt recomanable, parida per un autor avesat al relats curts com són les lletres de cançons, que ens ha sorprès amb una novel·la nascuda del temps que proporciona una retirada meditada.

Fa pensar el fet que una persona que ens ha posat al mapa amb la seva música durant prop de quaranta anys, que ha sigut l’artista en solitari que ha fet el concert més multitudinari i recordat, que ha venut més discs que ningú, sempre en la nostra llengua i que ha escrit les lletres més commovedores i compromeses de la nostra història, l’haguem de reconèixer abans per una novel·la primerenca.

Sempre m’ha semblat que els empordanesos no hem fet prou per distingir la seva aportació a la nostra terra.

Em fa l’efecte que no és persona que li agradin els coneixements, ni els actes públics, que la discreció està en el seu ADN, però com qui no espera una trucada el dia de l’aniversari, una felicitació sempre és ben rebuda.

En Lluís Llach és tal com el veiem, gent normal, de casa, proper, no té carcassa, és planer, no és un personatge.

Aquí no hi ha mites, està quan i allà on cal, la seva fama no l’ha fer levitar i “no li sap cap greu dur la boca tancada”.

Ell ens va estimar amb un “amor particular”, únic i poc entès. I “serenament, com la onada” que ell també cantava, se’n va anar dels escenaris, sense fresses.

Compromès com ho ha estat sempre amb els moviments ecologistes, amb la defensa de la terra i embarcat en una Fundació a la que no li donem el recolzament econòmic que hauríem.

Tot plegat fer les coses amb coherència, al servei d’un país i unes idees fins al final, sense influències partidistes.

La meva percepció personal és que aquesta terra li deu molt, i un dels pocs reconeixements que li donem ho serà per una obra literària incipient i no per una trajectòria musical i personal impressionant.

És una de les persones més universals de l’Empordà i la seva ombra sempre passa per la nostra memòria com un fantasma transparent.

Demà, com sempre, segur que no canviarà la indumentària, ni la imatge, abaixarà el cap, somriurà i donarà la gràcies amb el posat d’humilitat que porta impregnat, com tantes vegades va fer damunt dels escenaris, creient-se que no ho mereix.

Demà, si més no, el tindrem a la memòria, ni que sigui gràcies alls ulls pintats d’en Germinal, protagonista de la novel.la.

Però no es això, companys, no és només això.

CRÈDITS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Si parlem del mot “crèdit”, molts pensareu que és allò que molts voldrien i que uns quants no ens volen donar.

Als que ens agrada, de tant en tant, lligar quatre paraules per formar una frase i que aquesta tingui un mínim d’originalitat, xalem de valent amb les que, com aquesta, ens donen molt de joc.

Possiblement hi vaig pensar mentre veia o escoltava en Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu amb cara de restret, que deia que això del crèdit és el que li manca a la economia per poder sortir definitivament de la crisi i tornar a fer girar la roda al revés.

Els que realment ja no tenen crèdit (de credibilitat) són els mateixos economistes, que porten sis anys intentant reconduir la situació i no se’n surten, ni els polítics, que estan perdent el poc crèdit que els quedava amb debats, com el d’aquesta setmana al Parlament, enquistats, amb el guió escrit, sense que ningú es mogui del pensament inicial.

I potser es pensen que ens empassem les seves emprenyades mútues, els retrets i les indignacions de plastilina, mentre miren l’hora d’anar a fer un glop plegats i riure’s de tots nosaltres.

Una interpretació de tercera i no com la dels actors Bosch i Boixaderas que representen “Crèdit” al teatre amb èxit de critica, però que, com tots, segur que els costarà omplir la platea per culpa d’un IVA desmesurat.

Tot d’un plegat recordo que a la universitat de la meva filla, com a totes, no es mouen tant per assignatures com abans, sinó per “crèdits”, com uns valors donats a l’aprenentatge i que, com passa en economia, quan més te’n donen és que més en saps.

I és precisament en l’ensenyament on els polítics no haurien de tenir ni un duro de crèdit, l’educació és tan sagrada que no hauria de sotmetre’s a ideologies, ni ser manipulada per Ministres i Conselleres.

El pensament se’l fa cadascú, però l’ensenyança ha de ser universal i en cap cas ningú pot re-escriure la historia a la seva manera i encara menys al servei d’uns interessos (de partit) que, com en tot crèdit, ens volen cobrar.

Haurien de deixar que els mestres, un col·lectiu involucrat, vocacional i amb esperit de servei fossin neutres com els arbitres o els jutges i no rendir-se a les imposicions d’uns polítics, que l’única cosa que haurien de procurar és de que disposessin de tot el crèdit possible per poder donar un ensenyament de qualitat i que ningú hi quedés fora.

Ja veieu, amb una paraula repetida 9 cops repassem la situació actual, el proper cop en triaré un altre més optimista.