PRIMER DE MAIG, FESTA MAJOR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"

Son Fires, sap algú perquè se’n diuen de la Santa Creu?. Si fem un repàs als sants patrons de les festes majors o als dies patris de cada país, poca gent sap a que o a qui evoquen i molts estan basats en fets poc festius.

Mireu sinó els francesos, el 14 Juillet, la presa de la Bastilla, l’inici de la revolució, un conflicte amb molts morts i els espanyols el 12 d’octubre, una troballa casual que va desembocar en un dels més gran genocidis. I que podem de dir dels catalans, els més surrealistes, que commemorem una desfeta, una frustració, demostrant poc esperit de superació, llepant-nos les ferides pel que hagués pogut ser i en canvi som incapaços de tornar a ser el que érem.

Proposaria convertir l’onze de setembre en diada reivindicativa i traslladar la Diada Nacional a Sant Jordi, un episodi de llegenda, segurament fals, però bonic, on només es va matar un drac en defensa pròpia i que evoca quelcom tant important com l’amor i la cultura. Amb aquests dos valors presents, el mon seria un lloc molt millor.

Un altre dia parlarem dels himnes que tenen lletra, que potser seria preferible el “Som i serem” de la Santa Espina al “cop del falç” violent dels Segadors.

I que em de dir de les festes dels pobles?, Gairebé totes religioses i, per exemple, pocs autòctons saben perquè Sant Cebrià és la festa de Vilafant o a Vila-sacra és Sant Blai o Sant Vicens a Vilamalla. Dies de festa que acaben traslladant-se al cap de setmana perquè la gent aquell dia sol tenir altra feina.

Figueres no és una excepció, la festa de debò és demà, el primer de maig, el dia que els figuerencs fiquem l’olla gran dins la petita, la cuitat es posa de llarg, la gent s’arregla, bada per la Rambla, passeja pel centre, remena les paradetes, admira l’art de la pintura, es sorprèn amb els brocanters, els segells i els col·leccionistes. Els carrers es pinten de colors, de vida, tot i que encara trobo a falta la desfilada i la guerra de confetis. Al migdia àpat en família, potser vinguts de fora, i a la tarda al teatre o una volta pel recinte firal, soroll, pols i sirenes, olor de cotó fluix de sucre, el cop d’escombra de la bruixa, la tómbola on mai no hi toca res.

No obstant, tot i que ho volguéssim canviar, els déus seguiran dient la seva a les fires de Figueres, si més no els mitològics com Èol, Zèfir, Zeus o Tlaloc, que sempre acaben posant-hi cullerada amb el vent o la pluja.

IMMERSIÓ - INSUBMISSIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Hoy voy a escribir mi artículo en español, para practicar, por si acaso 3 o 4 lectores lo exigen y el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya se pone de su parte.

Es posible que usted haya percibido antes la ironía que no del cambio de lenguaje y eso es debido a que su cerebro asume los dos idiomas de forma indistinta, en una fantástica simbiosis idiomática, al alcance de muy pocos.

El mejor ejemplo para contar este fenómeno a las personas que, a través de la red, lean este artículo más allá del Ebro es explicar la historia de mi generación o anteriores, que recibimos la educación básica entre el franquismo e inicios de transición en un solo idioma: el español.

Conservamos el catalán por ámbitos familiares y éramos analfabetos de nuestro idioma en nuestra propia tierra. Posteriormente algunos tuvimos dificultades para asumir la gramática catalana, otros ya no pudieron.

En cambio nuestros hijos, al educarse en escuelas públicas democráticas, dominan ambos idiomas de forma indistinta, con nivel suficiente como para poder corregir las faltas ortográficas de este artículo.

Esta evidencia, común en millones de personas en Catalunya, es increíblemente obviada y manipulada por gobiernos centrales y jueces títeres, a los que podemos catalogar de doblemente ignorantes a pesar de sus formaciones académicas.

En primer lugar porque las matemáticas son claras y si 27 personas dicen SI son un número superior a las 3 que dicen NO, eso lo afirman incluso eminencias de la lógica como Epi y Blas. En segundo lugar porque ignoran la ley más básica de la democracia, que dice que la voluntad de la minoría nunca puede imponerse a la de la mayoría.

Sentencias como la de la inmersión lingüística le hace a uno perder las formas para dejar de lado la corrección y la disfrazada neutralidad que conlleva opinar en un espacio público como éste.

Soy consciente que los malos economistas abundan, tanto en Catalunya como en España, que políticos deshonestos hay en todas partes, pero puestos a elegir prefiero que me engañen y me roben los de casa que no los fuera y, de paso, me ahorro, como mínimo, tres conflictos: El de la educación, el de la lengua y la monarquía.

El español es una de las lenguas más bellas, la he utilizado para cuentos y relatos y no tengo intención de renunciar a ella, pero dejo claro que dentro de dos semanas volveré a escribir mi artículo en el idioma de esta tierra, a menos que esos 3 o 4 lectores existan de verdad, me denuncien y el TSJC dicte sentencia obligándome a hacerlo en español, cosa que me llevaría, como los maestros, a una lógica insumisión.

LA PROCESSÓ VA PER DINS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Fa temps que mirar els telenotícies fa basarda, escoltar els titulars a les ràdios mentre conduïm es una tortura pels sentits, obrir un diari, o tant sols guaitar la seva portada és depressió assegurada (excepte la premsa comarcal, que quedi clar).

Es cert que la cosa està fotuda, que molts les estan passant magres, que els impostos ens mengen, que els parats no es mouen, que els joves no troben la primera feina.

Però tampoc cal que ens sotmetin a un calvari continu, recordant-nos les desgràcies a cada minut i fer-nos sentir culpables dels mals que no hem provocat.

Potser enlloc d’economistes desconcertats, presidents de bancs ineptes o polítics lladres, en calen psicòlegs que ens facin veure els gots mig plens i que ens dibuixin la ratlla del llavis amb les bores enlairades.

Segur que al cap del dia hi ha alguna empresa que ha fet negoci, un parat que fitxarà de nou cada mati, un malalt guarit, un nado nascut, una nova cançó maca, gent que s’enamora. Però els titulars res en diuen.

L’altre dia llegia una excel·lent redacció d’escola de la meva neboda Anna on parlava d’un vaixell que navegava, ple de gent, pel mar de la felicitat fugint de les males noticies i això es el que ens cal, cercar els inputs que ens alegrin la vida, que ens facin veure que potser estem a la darrera corba, que encara podem creure en el futur.

Prou que ens hem flagel·lat, ens han torturat, ens han venut per molt més que  trenta monedes, ens han fet dejunar, ens han fet carregar amb la creu dels altres i ens han desnonat injustament, mentre indultaven lladres. Ara hem de creure que encara ens queden més de dotze amics, que no volem que en rematin amb una llança al costat, que no volem fer el darrer sopar, sinó el primer esmorcar del nou dia, que volem ressuscitar.

Es primavera, comença a escalfar el sol, el ametllers es vesteixen de blanc, hem de sentir-nos vius com la morera que després de la severa poda torna a brotar.

Encara que la processó, -i no la de Setmana Santa-, ens vagi per dins.