SOU DE MINISTRE

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Parlar dels polítics ja cansa, tot i que les situacions que generen ens donen joc i motiu de conversa. Estan aconseguint que, per greu que sigui la notícia, l’efecte que ens provoca sigui cada cop més neutre.

Quan ja ens pensàvem que ho havíem vist tot, ara descobrim que també juguen a les pel·lícules de James Bond, tot i que s’assemblen més a les historietes de l’Anacleto.

I, per acabar de rematar-ho, el darrer atemptat a les nostres intel·ligències es que facin públics els seus guanys com a prova irrefutable de la seva impol·luta gestió davant la temptació dels bitllets liles.

Qualsevol persona entén que si hom cobra diner negre no sortirà reflectit al full de nomina oficial, o que qui té una societat en un paradís fiscal o un compte a Suïssa, ho fa per evitar impostos, i lògicament no ho reflectirà a la seva declaració de la renda. Llavors no serveix per res, ni demostra cap innocència, Ni tampoc no s’ho creu ningú, ja que si realment el president del govern o el cap de la oposició guanyen el que diuen, és que encara son més babaus del que em pensava i fins i tot no m’estranya (sense defensar-ho) que caiguin en xarxes corruptes i de tràfic d’influències, si amb aquest sou han de poder estar a l’alçada de les persones amb les han de tractar i sobreviure un cop les urnes els facin fora.

Si analitzem la figura del polític incorrupte (que n’hi han), és el d’una persona que està al servei de tothom, que la seves decisions son cabdals pels nostres destins, que, a més, una part important de la societat està sistemàticament en contra seva, que està en l’ull mediàtic les 24 hores, ha de suportar la pressió dels sectors, no té vida privada i la seva feina té data de caducitat a curt termini.

Amb aquestes premisses, els polítics amb dedicació exclusiva potser haurien de tenir sous equiparables als dels grans directius de multinacionals, ja que ells també ho són de la empresa més gran del país i així, de passada, no tinguessin la temptació del diner fàcil que prové de la corruptela.

Si realment aquestes retribucions són certes, vist lo del Papa i que als mestres els volen retallar les festes, se’ns va a en orris aquella dita de que la ocupació ideal és la feina d’un capella, les vacances d’un mestre i el sou d’un ministre.