VEREMA I VI - MEMÒRIA I NATURA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

La memòria és selectiva i amb els anys ens porta records antics com si fossin actuals i ara em ve al cap la gent que, dècades enrere, omplien vells trens desgavellats, amb seients de fusta, per anar a treballar, en males condicions, a la verema francesa.

Gent que, com ara, ho passaven malament i que unes setmanes de feina els hi servia per mal sobreviure uns mesos.

Eren temps en que el vi era cosa dels de fora, el poc raïm o el most del Priorat, de l’Empordà o de l’Alella, marxava en part allà on sabien donar-li vida, el record de la Fil·loxera encara era present.

Però gent saberuda de la seva importància i de la qualitat de les nostres vinyes va donar empenta a les nostres DO i varen recuperar la cultura vinícola, varen aprendre a jugar amb el clima, el vent, la pendent, la orientació i després a barrejar aquestes varietats de noms gàl·lics per aconseguir vins de qualitat reconeguda.

La natura és sabia i ens permet participar en aquest procés de fermentacions i d’accions metabòliques, en el que la mà de l’home ajuda a convertir en elixir el suc del raïm, en una metamorfosi màgica on el temps és aliat i on la cura, la meticulositat i la paciència juguen a favor.

El sucre és converteix en alcohol, la pell en color i la pau del repòs dona vida a la beguda dels Deus, la sang de Crist, l’adoració de Bacus, que ens embriaga lentament, exalta els cors, aixeca l’ànim, ens treu el caràcter més gallard, ens fa sortir els colors, les rialles i la generositat, allarga les sobretaules, flueix les converses, ennuvola la vista però ens hi fa veure clar.

Els presumptes entesos diuen que te color de cirera, olor a fum, gust de marro o notes de fruits secs, també diuen que son amples, poderosos, parlen de la longitud i del retrogust. Els ignars, que no menys agraïts, només sabem distingir la mesura en que ens agrada. Cadascú gaudeix al seu nivell.

La memòria ens recorda que, malgrat que les coses han canviat, encara hi ha gent que necessita feinejar a la recollida, que ajup l’esquena per tallar el brot, que carrega cossis, que tria grans. També gent de lluny.

De l’Empordà a la Terra Alta s’ha recollit el raïm, acaba la verema, el país fa olor de fusta de bota. Regal de la natura que la memòria no oblida..

Busquem bon un motiu, segur que en trobarem i obrim un vi.

EDUCACIÓ

 

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

No sé si tot això de l’estat propi a Europa, la independència o com es vulgui plantejar, arribarà fins el final, però és cert que estem vivint moments històrics, que haurien d’assentar les bases d’un futur que encara està per aclarir.

Mentrestant els focs creuats dels polítics ens volen engrescar als uns, emprenyar als altres i tenir-nos a tots distrets, mentre la crisi menja terreny, la maleïda prima de risc segueix allà mateix, la borsa en vermell, les vendes aturades i les empreses tancant. Però tot això queda en segona plana, ara el que compte és ser independents o espanyols, caixa o faixa, ser o no ser, blanc o negre.

I com en la guerra, ni que sigui verbal, tot s’hi val, el ministre i el conseller de torn s’afanyen a deixar anar la frase del dia, que revifi el caliu i distregui el personal.

Ara l’hi ha tocat al ministre Wert i la consellera Rigau, que ja fa temps que s’estan dedicant més a collonades que no pas al que han estat designats, quelcom tant important i cabdal com l’educació de la nostra mainada.

A uns i altres els hi hauria de preocupar mínimament si es parla castellà al pati o català a l’aula, i haurien proposar reformes perquè que els nois i noies que acaben l’ESO tinguin més cultura i coneixements.

Malgrat que ens vulguin vendre que superen les probes de competències, una part important no progressa adequadament, de fet, ni progressa.

Esta molt bé això de la convivència i els valors socials, però no aconseguim que la majoria dels alumnes siguin capaços de llegir un llibre voluntàriament. Quantes sortides i excursions i també quanta dificultat en parlar anglès malgrat estudiar-lo durant molts anys. Tècniques innovadores d’aprenentatge i treball d’equip, però costa escriure sense faltes. Canons i ordinadors portàtils a les aules, però no llegeixen un diari, ni que sigui a la xarxa. Relació fraternal amb els mestres i molts no saben parlar de vostè a la gent gran. Interculturalitat, però incapaços de ubicar països al mapa. Sumen experiències, però amb calculadora.

I pobre mestre que els renyi per capsigranys, que els pares tampoc no ajudem gaire.

El que hauríem d’aconseguir tots plegats és que tinguin una educació que els faci anar amb el cap ben alt quan vagin a demanar feina i que desprenguin cultura i coneixements, perquè així tinguin menys problemes per trobar-ne, sigui a Catalunya, a Espanya o arreu.

 

CANVI D'ARMARI

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

L’estiu fot al camp i comença a caure aigua, el sol s’amaga i malgrat que la temperatura és prou suau, la màniga curta ja s’ha quedat massa curta i ens ve de gust sentir-nos el cos arrapat i que l’aire no se’ns coli pel ronyons. És la tardor.

I en aquesta època arriba la litúrgia semestral del mal anomenat canvi d’armari, ja que en realitat el que canviem és el que hi ha a dins, per fer més accessible la roba que utilitzarem properament.

No conec cap humà que gaudeixi amb aquesta feina, ni crec que la roba, si tingués coneixement, estigues massa còmoda amb aquesta situació d’estrès permanent.

El ritual de treure-la al cim del llit i repassar-ne cadascuna de les peces per decidir si la samarreta que vàrem comprar en aquelles vacances, la camisa tant horrible que ens varen regalar o el polo que ens va fer tanta il·lusió, seguiran entre nosaltres o aniran a dins d’un d’aquests contenidor de roba que ara estan sota sospita de frau.

Un comiat de vegades dolorós, per aquella peça que ens porta tants bons records, però que ara ens va petita i no perquè ens haguem engreixat, la culpa es sempre dels detergents i l’aigua calenta que la fan encongir. Hi han estudis americans que ho demostren.

I mentrestant, a l’altre cantonada del quadrilàter, les camises de màniga llarga, els jerseis i les dessuadores supervivents de la darrera tria esperen torn per passar un nou examen, com un estudiant que es juga el curs o com un imputat esperant sentència, sabent que ara les mirarem amb altres ulls, que les modes canvien, que els colors, formes i textures poden haver donat un tomb durant el mig any que han estat dormint.

I quan finalment hem fet l’elecció, les que continuen a casa han de patir el procés de neteja i planxat, les unes per dormir planeres i les altres per estar a to i rebre les noves incorporacions que han d’arribar i amb les compartiran espai i faran coneixença en els propers mesos.

Però la butxaca està tocada i això potser farà que hi hagi reciclatge de costures i més indults, o que estiguin més amples, ja que les substitucions no seran proporcionals. Metàfora de l’actual mercat laboral.

Comencen les nits llargues i fredes amb els dies curts i poc amables, abriguem-nos, que, com deia un senyor que vaig conèixer, aquest hivern “passaran baixos” i no només meteorològicament.