NECESSITEM MOURE’NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

D’un temps ençà, estem vivint molts casos de dificultats en la mobilitat de les persones.

Pagesos emprenyats que tallen autopistes, aiguats que deixen vies negades i malmeses, desgraciats accidents de tren que interrompen trajectes, àdhuc vagues de maquinistes, despreniments i avaries recurrents a Rodalies, etc.

I qui no diu que no en vindran més: potser aviat els pescadors tallaran carreteres, nevarà al febrer o passaran altres coses que encara no imaginem, i que, d’una manera o altra, faran que molta gent tingui problemes per arribar a la feina o per tornar a casa.

Però, en cap cas estem parlant de fets que, en major o menor mesura, no passessin anys enrere, i més tenint en compte que els vehicles, els trens i les carreteres no tenien els avenços d’avui i que les comunicacions eren molt més precàries.

Ens preguntem què és el que fa que avui tinguem coneixement que tanta gent, també del nostre entorn, es vegi afectada per aquests fets? Doncs la necessitat que hem creat de moure’ns.

En primer lloc, la descentralització de les ciutats, d’on la gent ha fugit del centre, fa que ara s’hagi de desplaçar si la feina és urbana.

I també el cas contrari: moltes empreses s’han instal·lat en polígons allunyats, en terrenys més assequibles, cosa que implica haver-se de moure cada matí per anar a fitxar.

I les oportunitats, aquelles que tothom somia: la feina ideal, aquella que ens fa pensar que ens forrarem sense fotre gaire brot, però que és a uns quants quilòmetres.

A tot això, s’afegeix la dificultat actual de trobar un habitatge assequible, fet que obliga molta gent a emigrar als extraradis.

No és que, dècades enrere els trens no s’espatllessin, anessin sempre a l’hora, o que les carreteres no es malmetessin; és que abans la gent no tenia tanta necessitat d’utilitzar els mitjans de transport diàriament per guanyar-se la vida.

Tot plegat és el preu dels nous temps, d’allò que ha creat aquest mal anomenat progrés, que no només afecta la manca de mobilitat, sinó que també ataca directament el medi ambient, ja que no hi ha cap mitjà de transport que no contamini, fins i tot, l’elèctric.

És cert que, actualment, el canvi climàtic és una realitat i que, per la inoperància de polítics i gestors, la xarxa viària i ferroviària està mal mantinguda, però el motiu de que la situació sigui tant viral és que avui hi ha molta més gent que necessita moure’s.

BLUE MONDAY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si cada dia de la setmana té un fet associat -que s’expressa en anglès- però, es veu que, a part del “Black Friday”, que ja coneix tothom, també existeix el “Blue Monday”, que justament va ser ahir.

Aquesta expressió, traduïda a la nostra inclusiva llengua, ve a dir que és un dilluns trist, molt pesarós i que està catalogat com “el dia més trist de l’any”.

Es veu que ho va determinar un psicòleg gal·lès, que segurament no tenia gaire feina, fa uns vint anys.

La fórmula que va utilitzar, però, no va gaire desencaminada. Si ens hi fixem bé, estem en un moment de l’any que no promou gaire l’alegria.

Climàticament, no convida a la vida a l’aire lliure, a les terrasses ni a les xefles que als llatins mediterranis tant ens agraden.

Ni tampoc ens hi podem prodigar, ja que les despeses de les festes i dels Reis —cada cop més generosos— han deixat la targeta de crèdit fosa, amb uns terminis que cauran properament i que, a molts, els fan perdre el son.

Som, justament, en allò que, en català mal traduït, s’anomena “la pujada de gener”, o, en català més normatiu, “el gener costerut”.

I finalment, que després de tres setmanes, ens adonem que els propòsits dels dotze raïms i el brindis de la nit de Cap d’Any difícilment els complirem, fet que ens desmotiva i ens retorna a la vella coneguda rutina.

Però, em plantejo si realment aquests sentiments depressius es donen només el tercer dilluns de gener, ja que també es poden fer palesos altres dies, fins i tot en èpoques més càlides, atès que la situació personal de molta gent és complicada durant tot l’any.

L’accés a l’habitatge, la inseguretat, la inestabilitat econòmica i laboral —tant a nivell de treballador com d’empresa—, la manca de líders polítics creïbles, les pandèmies, les guerres o els desplaçaments migratoris no desitjats fan difícil, per a molts, mantenir l’optimisme.

És fàcil de dir, però cal cercar la part positiva de les situacions i, amb una gran dosi de resiliència, ens hem d’adaptar als temps que vivim.

La reclusió de l’hivern, rere els vidres entelats, amb menges fumejants i senzilles, la lectura d’un bon llibre, una sèrie interessant, una bona pel·lícula clàssica, una partida, una conversa i l’amor són antídots agradables i barats per als dies que vivim, i que no tenen, que jo sàpiga, ni els cal, cap anglicisme.

ELS NOUS TORRONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Passen els Reis i això vol dir que han acabat les festes i ara ens toca cremar els torrons, aquests postres tradicionals nadalencs, rics en calories, que solen dipositar-se en llocs estratègics del cos, sobretot a la part central davantera i la part baixa del darrera.

És dels pocs dolços que encara conserven la temporalitat, ja que, per regla general, es consumeixen només durant aquestes dues setmanes llargues, i potser per això, la gent els espera amb més fal·lera.

Fa més de mil anys que se’n fa, amb mel i ametlles, seguint receptes tradicionals que els àrabs varen introduir a casa nostra fa cinc segles.

Però —suposo que tots ho heu notat— fa temps que una sèrie de cuiners reconeguts i gurus dels postres li han fet una reforma integral, convertint-lo en un autèntic reguitzell de sabors i colors.

I no parlem dels ja coneguts de massapà, rovell d’ou, coco o xocolata, que fa anys que es comercialitzen. El catàleg de tendències augmenta exponencialment cada any, i aquest Nadal hem tingut la possibilitat de tastar sabors com pistatxo, maduixa, crema catalana, cítrics, mojito, cafè amb llet, pastís de pastanaga, coca de llardons, tòfona, plàncton, arròs, crispetes, rom Barceló, poma de fira... i encara podria continuar.

El debat que plantejo és si, posats a ser curosos amb els noms, aquests postres han de ser batejats amb el nom de “Torró”.

Els caves, vins, així com altres tipus d’aliments, per pertànyer a una denominació, han de complir uns requisits força estrictes, tant d’ingredients com de manipulació.

Fins on he pogut saber, per ser considerat “torró” ha de tenir uns percentatges d’ametlla que van del 30 al 60 %, i també uns altres de mel, àdhuc de textura i presentació; i, a més, per pertànyer a la Denominació d’Origen Protegida de Xixona, els requisits encara són més exigents.

I, pel que sembla, la molts d’aquests nous torrons tot això no ho compleixen, i, a més, alguns d’aquests sabors i aromes s’aconsegueixen artificialment.

Posats a ser creatius, també els podrien buscar una denominació nova que formés part dels anomenats postres de Nadal, que és el que realment són, com els tortells, les neules o els polvorons, perquè aquests no són els torrons que diu la cançó del Tió que ens han de cagar

Ara bé, com sigui que s’anomenin, benvingudes les menges que ens fan més dolça la vida.

No sé vosaltres, però jo ja friso per veure si l’any vinent en fan un de ceba tendra o de pebrots del Padrón.