POSTALS DE NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És un fet que cada dia és més trist obrir la bústia de casa: hem perdut aquella sensació de misteri, curiositat o esperança que es produïa en rebre una carta de paper.

En els temps actuals, si mai rebem un sobre, ens en malfiem, ja que no sol ser res positiu i, a dins, el més probable és que contingui una factura, una multa o quelcom pitjor.

En el darrer llibre de Care Santos, “L’amor que passa”, l’autora ha novel·lat amb delicadesa la història del festeig dels seus pares, que es van enamorar a través de cartes gairebé diàries, malgrat la distància.

Aquelles cartes que, afinant la prosa, afegint-hi algun mos de poesia i fins i tot perfum, despertaven l’atenció del receptor que, en tenir el sobre a les mans, s’afanyava a obrir-lo, amb nervis i expectatives.

Però ja fa temps que això esta entrant a formar part del passat, i el primer pas l’ha fet Dinamarca, que ha anunciat que tancarà el servei públic de correus la setmana vinent, el 31 de desembre, després de quatre-cents anys.

Allà, com ben segur passarà tard o d’hora també aquí, ja no es veuran les bústies rodones i vistoses on els il·lusionats remitents dipositaven aquelles missives personals i intransferibles, plenes d’esperança, notícies, fotografies i secrets.

Tampoc no veurem més aquell senyor amb gorra de plat —avui ja transformats en homes i dones de groc— que, amb plena coneixença del barri i dels seus veïns, transportaven en grans bosses els sobres ben ordenats.

I faig aquesta reflexió justament ara, en el moment de l’any en què, amb les demandes al Pare Noel, que ens visitarà demà al vespre, i als nostrats Reis d’Orient, hauria d’haver-hi més afluència de correspondència física que mai.

Però fins i tot això està canviant, i ja es veuen missatges amb les il·lusionades llistes de desitjos gravades en plataformes digitals.

Perdem màgia i potser un punt de romanticisme, però suposa un bon estalvi de paper i es guanya en immediatesa i, al cap i a la fi, a través de la xarxa, també podem fer que el contingut sigui tan ampli i maco com abans.

Això sí, damunt la xemeneia o sota l’arbre de boles il·luminades, a ben segur que avui no hi teniu gaires postals de Nadal, aquelles que formaven part del decorat nadalenc i alegraven l’entorn: que abans es feien a mà i que, plenes de colors, ens enviaven bons desitjos.

El mitjà ha canviat, però el missatge és el mateix: que tots passem unes bones festes i que el proper any vingui net de crisis, pandèmies i guerres, i ple de salut i pau.

AMB LA MÚSICA AL DAMUNT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" (Tot i que amb una errada d'autor)

M’ha sorprès la notícia que ja fa vint anys que funciona Spotify, una aplicació magnífica que ens permet dur la música que volem al damunt, a tot arreu, sense haver d’arrossegar cap aparell més enllà del nostre telèfon intel·ligent i un parell de petits auriculars sense fils.

Vist així, podria semblar el paradigma dels melòmans, dels qui estimen la música i en gaudeixen arreu i a tota hora.

I tot i que potser no és realment així, el que és indubtable és que ha obert un món que abans era impensable.

Segurament, quan la música s’havia d’adquirir en format físic, molta gent jove, per mandra, desconeixement o limitació econòmica, no anava a comprar discos o cassets amb gaire assiduïtat.

Reconec haver estat un adolescent peculiar per la meva fal·lera d’esperar la “paga” setmanal per córrer a Can Caussa o a Disc Albert i més tard a Discos Quim i sentir la il·lusió de mirar, preguntar per aquella cançó que havia escoltat a la ràdio, per aquella portada que havia vist en alguna revista o que m’havia comentat un amic.

Avui dia, amb poques botigues malvivint o directament tancades, trobo a faltar el tracte personal i, sobretot, la sensació de tenir entre els dits aquella funda de cartró de poc més de 30 × 30 cm: examinar-ne la portada, llegir les lletres que sovint venien al darrere i deixar sortir el vinil, rodó, negre i delicat, que —intentant no posar-hi els dits al damunt— col·locàvem suaument a l’aparell perquè l’agulla ens enviés la melodia.

Aquest exercici ens obligava a escoltar, a casa i amb calma, totes les cançons del disc, fins i tot les cares B o les menys conegudes.

Diuen, però, que el vinil no ha mort, que els grans noms encara l’editen per complaure els nostàlgics i col·leccionistes, però la veritat és que el gran gruix del negoci és a les descàrregues i a les plataformes.

De fet, amb l’aparició, als anys vuitanta, del Walkman, que ens permetia passejar amb un aparell a piles i uns auriculars connectats amb cables, i després dels MP3, la música gravada va començar a sortir de les llars.

Ara, a més, la podem seleccionar, compartir i escoltar sense límits, fet que, al meu parer, li ha fet perdre la màgia dels vinils i el missatge que amagaven. Però, malgrat això, benvinguda sigui la modernitat.

Ara que es compleixen 45 anys de l’assassinat de John Lennon, hem de celebrar que la música continuï viva i que aplicacions com Spotify i d’altres posin a l’abast del jovent una experiència tan cultural, bonica i inclusiva, i que, a més, ens la puguem endur allà on vulguem.