BECARIS D'ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Encara que a la nostra zona hi hagi molta gent que aprofita les vacances dels altres per treballar de valent, el cert és que, en els mesos estivals, molts prenen un descans.

I això es nota molt pel fet que, tot i quedar-nos a la zona, percebem que canvien les cares de les persones amb qui tenim un contacte quotidià, ja sigui als comerços, oficines o entitats.

La major part de la resta del país descansa: les escoles, els banquers, els advocats, els metges i, els que més notem la seva absència, els periodistes.

Desapareixen molts programes de la graella, aquells que mirem o escoltem cada dia, i n’apareixen de nous, sovint intentant mantenir una continuïtat que no és tal.

Generalment són formats que es prenen la informació d’una forma més banal, que no exageren les males notícies i que ofereixen temes més lleugers i empàtics, com si, a l’estiu, tot hagués de ser amable.

Perquè això és el que demana aquell que, lluny de la feina, vol sentir que la vida és diferent, tot i que sigui només per unes setmanes.

Es parla de cuina —bàsicament de productes freds—, excursions, viatges, concerts, anècdotes i, sobretot, molt de bon humor.

Desapareixen els programes i els presentadors estrella i sorgeixen veus i plomes noves, que potser s’estrenen en els mitjans.

I es nota en les paraules dubitatives, en frases que s’emboliquen, en falques publicitàries que entren fora de temps, en titulars a peu d’imatge equivocats o en articles fora de lloc.

Però aquest és el peatge de la formació: sense errades ni dubtes no s’engreixa l’experiència.

Tots nosaltres, en qualsevol dels àmbits laborals, hem passat pel moment en què hem de posar a prova els nostres coneixements per primera vegada, sense un paraigua que ens protegeixi.

Es diu agafar responsabilitat, créixer laboralment i aprendre dels errors.

I és per això que hem de tenir paciència i ajudar aquell dependent que no troba el que demanem, aquella telefonista que no ens entén, aquella infermera que dubta i aquell presentador o presentadora a qui el vestit li va balder i no li surten les paraules.

Entre ells hi ha els grans professionals del futur: els que, d’aquí a uns anys, ens serviran i ajudaran amb diligència, els que ens faran gaudir i ompliran titulars.

Bon estiu als becaris que no fan vacances; aprofiteu les oportunitats!

ENTRE TOTS ELS FEM PETITS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Jo no dic que em sembli malament, però de vegades em sembla que la societat s’està extralimitant amb aquesta exagerada sensibilitat per qualsevol fet i la controvèrsia que es munta al seu voltant.

L’última que he observat és la, per a mi, poc convenient celebració de la majoria d’edat del futbolista Lamine Yamal, on es van contractar persones amb acondroplàsia.

A mi no m’hi van convidar, per la qual cosa no puc saber quin tracte se’ls va dispensar, però entenc que formaven part d’un espectacle reglat.

Sense entrar en els gustos de cadascú o en si es pot considerar adient l’exhibició de persones amb malformacions físiques, entenc que es tractava d’un espectacle on els actors estaven degudament remunerats.

És per això que no entenc el rebombori d’algunes associacions que han criticat la contractació.

Els que tenim una edat recordem que, al segle passat, hi havia un espectacle, el dels “enanos toreros”, que, afegit a la tauromàquia, feien un xou que sempre vaig considerar grotesc, però que avui encara es fa.

Fins i tot han guanyat una sentència en un jutjat de Màlaga que el volia prohibir, al·legant que ells preferien treballar en aquests espectacles abans que en altres, per exemple de caire eròtic, on la degradació i la humiliació encara són més palpables.

Històricament, les persones amb particularitats físiques sempre han estat injustament ridiculitzades: eren els bufons del rei i fins i tot els còmics, com Jerry Lewis o Jim Carrey, feien el personatge de grillat, amb veu distorsionada i ulls travats, fins i tot els acudits dels anys vuitanta sobre gangosos o tartamuts.

No hi ha gaires persones amb nanisme que ocupin llocs importants o que siguin reconegudes, més enllà de Peter Dinklage, actor a Joc de Trons, o Warwick Davis a Star Wars o Harry Potter.

Tampoc l’art els ha tractat massa bé: només cal recordar Mari i Nicolás en un racó del quadre Las Meninas de Velázquez, o els set nans de la Blancaneus, que se’ls reconeixia per les seves característiques –grunyó, dormilega, queixalós...– en lloc de posar-los noms de pila.

De fet, hi ha altres col·lectius amb discapacitats, com els cecs, que, ben organitzats, tenen feines dignes que els poden fer sentir part de la societat.

Potser això és el que els manca a aquestes petites persones: una associació potent que els faci grans, que els ajudi i els faci visibles perquè la societat les valori pel que poden fer i no pel que són.

Potser així evitaríem, en ple segle XXI, aquests debats tan fora de lloc, que encara els fan més petits.