NITS DE MAL DORMIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L'onada de calor, que el canvi climàtic ens ha enviat aquest passat juny i que ha omplert les notícies, m’ha permès descobrir adjectius per a les nits caloroses que fins ara no havia relacionat.

Ja fa temps que es parla de les “nits tropicals”, quan costa aclucar l’ull, però aquest any he descobert, a través de les cròniques meteorològiques, que segons la temperatura que s’assoleixi, les nits poden ser “tòrrides” (que jo associava a un altre tipus de nit) si no baixen de 25 graus, o “roents” si la cosa encara es dispara més.

No sé si hi ha algun altre nom amagat, com podria ser “nit de foc” o “nit infernal”, si la natura ens envia nits encara més xafogoses.

Però el que és cert, és que en el que portem d’estiu, ni amb les finestres esbatanades es pot dormir de forma agradable i seguida.

I no només per la calor, ja que el fet d’estar al llit amb el balcó obert s’ha convertit en un malson, precisament per no poder conciliar el son.

El motiu és l’excés de vida exterior de la gent que, omplint carrers i terrasses sense hora de recollida, alcen la veu de manera directament proporcional al nivell d’alcohol, i sembla que els tinguem dins de casa.

I a més a més, quelcom que em sembla encara més greu: les places, els parcs infantils i les pistes d’esport de molts barris i pobles s’omplen de mainada juganera en un horari que està més enllà del que seria recomanable per als menors.

I així les coses, els veïns comencen a estar emprenyats amb els pares irresponsables que deixen que nois i noies de curta edat estiguin fins a altres hores fora de casa.

Aquests fets han posat en peu de guerra una urbanització de Vilafant, que està farta que la pista pública estigui sempre plena de gent forana, fet que associen a un augment de la inseguretat i als danys als vehicles.

També, s’hi celebren partits de futbol-pista de matinada, on el rebombori i els cops de pilota trenquen el silenci nocturn i, a més, segurament per la ineficàcia dels porters, es celebren gols cada dos minuts, amb crits i visques, mentre els veïns que s’han de llevar d’hora per aixecar el país mosseguen el coixí amb els ulls com plats.

No sé si aquestes nits es podrien batejar com a “nits molestes”, però el que està clar és que molta gent, aquest estiu, està tenint nits de mal dormir, i no només per la calor.

TERRASSES DE BARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa setmanes que, degut a la desaparició de les estacions suaus, estem immersos en una canícula que ens fa suar a totes hores.

Molta gent ho passa malament, sobretot els pobres esforçats que, arribat aquest temps, els toca atendre el turista, que, ens agradi o no, continua essent un dels pals de paller de la nostra economia local.

I no només els de fora. Malgrat la desmillorada situació econòmica que manifesten la majoria de persones, el cert és que, arribat el vespre, les terrasses dels bars i restaurants s’omplen de paisans.

Una activitat que abans es feia a casa, amb cadires a les voreres, als balcons o, els més afortunats, als jardins.

Però, que ara, a les ciutats i pobles, s’ha traslladat a aquesta mena d’àgores a la fresca, d’escenaris de vida, abanderant aquesta convivència tan mediterrània, com són les converses darrere una copa, potser fent un mos, amb la família o els amics i deixar que el temps llisqui lentament mentre el sol s’amaga, la lluna pren el relleu i els mosquits busquen víctimes.

“Bares, que lugares, tan gratos para conversar” cantaven els Gabinete Caligari.

Un actiu per als restauradors, que veuen que no cal posar tots els ous al cistell del turisme, i que tenen, en el públic local, clients fidels que els poden fer salvar la temporada.

És per tot plegat que caldria que els ajuntaments no posessin entrebancs a l’ocupació de l’espai públic, sempre dins d’uns límits raonables.

És sabut que, aquest mateix caràcter ibèric, amic de la picaresca, fa que siguin necessàries les normes i les vigilàncies, sense oblidar la seguretat i fugint del “tot s’hi val” tan nostrat.

Però es que hi ha hagut pobles costaners on s’ha obligat a enderrocar marquesines fixes que feia dècades que hi eren, còmodes i ben condicionades, amb l’únic objectiu que, a l’hivern, quedi lliure el pas, justament quan menys gent s’hi passeja.

Penso que, arribats aquests temps, facilitar el desenvolupament d’aquest tipus d’espais, que generen ocupació i ens fan gaudir, hauria de ser una prioritat.

Hem d’aprofitar el nostre clima, perquè no ens n’adonarem i, de cop i volta, sense avís previ, ens trobarem amb el fred fosc i gris que ens obligarà a portar mànigues llargues i tancar-nos a l’interior fet que, definitivament, no és el mateix que veure la vida passar des la terrassa d’un bar.