LA FESTA DEL CENTRE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i no ser el dia oficial de Santa Creu, ja fa anys que, des d’aquest espai, reivindico el primer de maig com la festa gran de Figueres.

Espero que ni el vent ni la pluja se sumin a la diada i que la ciutat brilli, amb el centre ple de parades i de gent que vindrà de fora.

Els pàrquings que estiguin oberts i els carrers adjacents, que, amb les voreres cada cop més amples, no van sobrats de places, s’ompliran ràpidament. Això obligarà a tots els qui vulguem anar a fer un volt a aparcar gairebé a les afores i caminar fins al centre.

Això ja és habitual quan hi ha altres esdeveniments similars, com ara l’Acústica, però ho fem de bon grat, ja que són moments especials que no ens volem perdre.

De totes maneres, ens haurem d’anar acostumant, ja que els projectes futurs van encaminats al fet que el centre acabi lliure de circulació viària i esdevingui una zona per a vianants.

Opino que és una decisió que, tenint en compte el moment que viu el centre de Figueres, és, si més no, una mica arriscada.

Tot i això, estic convençut que la pujada al Castell, la Rambla i el carrer Lasauca quedaran preciosos. Afegits a la plaça de l’Ajuntament, el carrer Peralada, Girona i els que s’hi puguin sumar en un futur proper, constituiran una zona diàfana, ben asfaltada, decorada i lliure de fum i soroll.

Però, també espero que els dissenyadors d’aquests projectes tinguin en compte que, si la ciutat viu, és gràcies als empresaris, que han de tirar endavant els seus negocis en aquestes zones. I si la gent no té on aparcar, difícilment hi aniran.

Aquest problema ja existeix actualment. A la comarca es comenta que anar a Figueres fa mandra perquè l’aparcament és escàs i molt car.

Evidentment, no parlem del francès o del visitant que hi ve un cop i no torna. Aquests, com fem nosaltres quan fem turisme, s’adapten al que hi ha.

Parlem dels qui realment ens han de donar de menjar: dels autòctons que han de comprar sovint, anar als serveis professionals, fer negocis, o dels qui els ve de gust fer un bon àpat, ni que sigui ràpid.

I també dels habitants del centre, que no tornaran i dels treballadors, que perdran temps de conciliació si han d’aparcar lluny i, a sobre, deixar-se part del sou.

Si es vol dissenyar el centre com un espai diàfan i paradisíac, abans s’ha de projectar un gran espai d’aparcament, molt a prop i a bon preu, com passa als centres comercials, que tant fan la punyeta a Figueres.

Aquest dijous valdrà la pena caminar per gaudir de la festa, però no pas cada dia.

VAL MÉS RIURE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En èpoques fosques, quan les llibertats estaven retallades i les religions imposades, en arribar aquesta setmana, la música estava prohibida, els cinemes i teatres modificaven la seva programació per adequar-la a la Setmana Santa i semblava que riure pel carrer era delicte.

Afortunadament, la llibertat actual fa que cadascú celebri les seves creences a la seva manera, i en cap cas ningú ens pot reprimir que riguem.

Ja ho deia la meva mare: “Val més riure que plorar.” I els catalans som un poble alegre.

És indiscutible que la gent del sud de la península té una gràcia especial a l’hora d’explicar històries, sobretot acudits i comparacions, alimentats pel seu accent desvagat, que es menja síl·labes i retalla paraules.

Uns altres que també tenen fama d’humor són els anglesos, però en aquest cas, molt més fi i que et fa pensar, tot ratllant una absurditat hilarant.

I així, cada nacionalitat, condicionada pel lèxic i les costums, té el seu punt de sentit de l’humor, amb més o menys adeptes.

A nosaltres ens titllen de fats, mancats de xispa, però jo penso que podríem estar en un bon lloc en un hipotètic rànquing humorístic.

Capri, Cassen, Tricicle, Buenafuente, Eugenio i moltes altres avalen la meva teoria.

I no només això, també s’organitzen, en molts indrets, festivals i trobades amb l’humor com a motiu principal, cosa que no passa a gaires llocs.

Avui mateix comença el 18è Festival Còmic “Humor Figueres”, on, tot i que no hi ha grans noms com en altres edicions, un programa multidisciplinari ens garanteix els somriures.

I més encara si en el cartell hi ha persones o col·lectius locals que, sense ser professionals, segur que ens faran passar una bona estona.

Les històries de Tanatori per en Xavier Vicenç o els acudits figuerencs que han recopilat els alumnes de l’Institut Ramon Muntaner són algunes de les principals atraccions.

La cosa promet, i sobretot engresca de cara al fet que edicions futures puguin ser la plataforma perquè nous còmics locals tinguin la seva oportunitat.

I és que, tal com estan les coses al món, aquests moments alegres de desconnexió es fan altament recomanables, i fins i tot necessaris.

Quan naixem sabent plorar, però de riure n’hem d’aprendre.

 

ENS N’HEM OBLIDAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Han passat cinc anys des que, en aquestes mateixes pàgines, vaig escriure una reflexió titulada “No ens hem d’oblidar” (recuperable a la web de emporda.info o al blog: aixohosaptothom.blogspot.com).

Estàvem tancats a casa, amb angoixa per l’avenir i prenent unes mesures que mai hauríem imaginat.

Una pandèmia que ens va mostrar les nostres febleses i, sobretot, tal com vaig escriure, ens va fer veure com de dependents som dels serveis públics.

Els sanitaris, en aquell moment, es van reivindicar i ens van demostrar, per una banda, el seu compromís i professionalitat, i per una altra, la manca de mitjans amb què treballaven.

Tant és així que cada vespre sortíem al balcó i, mentre algun veí despietat ens castigava amb la cançó “Resistiré” —que va caure al pou dels meus gustos musicals—, regalàvem un aplaudiment sentit a tots aquells que estaven exposant la seva salut per salvar vides, en unes condicions laboral precàries.

L’escrit deia, en aquells moments, que tinguéssim clar el que estàvem vivint i que, un cop passés el malson, no oblidéssim la necessitat que tenen els servidors públics de rebre inversions estatals.

I no només els sanitaris. També posava en el mateix sac els policies, els bombers, els científics, els professors i tots aquells funcionaris que ens fan la vida millor i més segura.

Soc perfectament conscient de la modèstia d’aquesta columna i que passa desapercebuda per a la gran majoria de la població, però puc afirmar que altres firmes molt més reconegudes es van manifestar en el mateix sentit i que, si haguéssim copsat l’opinió del gruix de la població, haurien subscrit aquells comentaris.

Però, ja ho veieu: un lustre més tard, mig món és en guerra, l’altre mig està amenaçat i els països europeus estan debatent sobre l’augment de la despesa en armament, mentre les urgències segueixen col·lapsades, el termini per a les operacions és massa llarg i el temps d’espera per a una consulta especialitzada és enorme.

Els humans tornem a demostrar que tenim una memòria efímera, que no aprenem del passat i sobre tot que, en política, les prioritats no solen ser mai les necessitats.

Ens han calgut molt menys de cinc anys per oblidar-nos del que vam patir i sobre tot dels que, malauradament, van morir.