ANAR AL BANC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Abans, tothom associava una entitat bancària amb el lloc on es guardaven els cèntims, que, de fet, va ser l’objectiu pel qual es varen crear.

La gent hi anava per dur-hi el que cobrava de la nòmina o de les factures i ingressava els xecs o les lletres de canvi que la vida quotidiana o els negocis generaven.

I de tant en tant, demanar un préstec per la casa o el cotxe. Poca cosa més.

Els caixers automàtics, un gran invent, van posar la disponibilitat monetària al nostre abast les 24 hores del dia, i la informàtica i els avenços tecnològics han fet que, avui, el nostre tracte personal amb les entitats bancàries sigui gairebé nul.

L’activitat original d’un banc, que era la de guardar-nos els diners per no tenir-los a casa, amb el permís d'utilitzar-los en inversions a canvi d’un interès, l’hem anat transformant fins a convertir-los, per pròpia comoditat, en una oficina de gestió per a la compra i venda d’accions, pagament de rebuts, transferències bancàries, targetes de crèdit o pagaments en línia a tot el món.

I ara, tothom es posa les mans al cap perquè cobren comissions o perquè s’han convertit en venedors de cotxes, pisos, assegurances, alarmes o mòbils.

Però tot plegat forma part d’una evolució del model de negoci que nosaltres mateixos hem provocat amb les noves formes de fer les coses.

El problema és que s’han oblidat de que han de continuar amb l’activitat primitiva i permetre que la gent disposi dels seus cèntims i faci les seves consultes de forma personal i propera.

Sobretot, els clients que no saben ni poden utilitzar ordinadors, que no volen pagar a través de transferència o amb targeta, que volen tenir cèntims a la butxaca i que els hi cal algú en qui confiar.

Abans, anar al banc era anar a veure una persona que oferia un servei personal i ens donava o ens recollia els cèntims darrere d’un vidre blindat, i això s’ha perdut.

Tant és així que aquesta evolució ha portat al tancament del 73% de les oficines bancàries a Catalunya, la majoria sucursals en nuclis petits, les que no aporten negoci alternatiu, però precisament els que més necessiten d’aquest tracte proper.

Quaranta-quatre pobles de l’Alt Empordà no disposen de banc, però, per sort, la pressió ciutadana ha donat resultats, i ara, ni que sigui en dies i hores comptades i amb oficines mòbils, els habitants de moltes zones rurals podran tornar a "anar al banc" a veure aquell noi o noia que, amb un somriure amable, ni que sigui en una furgoneta, els solucioni el problema, els hi actualitzi la llibreta i els hi doni els cèntims del mes per anar al mercat i a buscar el pa.

LA DEESA NATURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hom es pregunta com és possible que hagi ocorregut un fenomen tan extraordinari com el del llevant valencià i com és que no s’hagi pogut evitar.

Aquest succés ha estat d’una magnitud extraordinària, però no ha estat l’únic en els darrers anys.

A casa nostra podem recordar temporals com el Glòria, que ens va fer molt de mal, o la sequera severa que estem vivint des de fa molts mesos.

Sense deixar d’esmentar-ne d’altres més llunyans, com huracans, cada cop més prolífics i devastadors, tsunamis o el més important i que sembla que hem oblidat: una pandèmia mundial, sobtada, que ens va paralitzar la vida com mai abans havia passat.

Els qui creuen en Déus ho poden atribuir a alguna mena de càstig diví, i els que tenim un perfil més agnòstic creiem que la natura està donant un cop de puny a la taula per advertir-nos que ella hi era abans que nosaltres i que no l’estem respectant.

En els darrers segles, hem embrutat el planeta, hem augmentat els nivells de contaminació de l’aire i de l’aigua, hem construït on no calia, hem asfaltat el camp, hem tallat arbres, assecat llacs, hem fet carreteres en conductes naturals d’aigua, vies fèrries, urbanitzat muntanyes i aiguamolls, hem desglaçat els pols i hem sobreexplotat l’agricultura i els animals.

Caldria recordar que, durant els mesos de confinament, mentre les ciutats eren buides de gent i cotxes i les activitats estaven aturades, la natura ja es va manifestar.

Van créixer herbes on hi havia ciment, els animals baixaven a les poblacions, la pluja es va normalitzar i, a la primavera, hi va haver plantes que van florir abans. Però, ningú no hi ha posa remei, no hi ha pactes d’Estat a llarg termini; de fet, ni es compleixen els acords entre països a nivell mundial.

Els governs dels països suposadament democràtics són efímers; avui manen uns, del color que sigui, i d’aquí a pocs anys la ferotge oposició els farà fora, i els nous gestors deixaran de banda projectes encetats i evitaran fer-ne de nous, sabedors que el seu mandat també serà curt.

I això ho estem veient ara mateix, en aquesta tragèdia valenciana, on han fallat els sistemes de previsió i els d’ajuda. I, amb aquest panorama, la gestió es fa difícil, cosa que aprofita l’oposició per fer-ne sang, tot i sabent que, d’haver estat en el lloc, haurien fet el mateix.

És emocionant veure la solidaritat de tanta gent, fins i tot d’entitats i pobles petits de l’Empordà, per donar ajuda a una població devastada. Però tingueu per segur que, d’aquí a un temps, s’haurà oblidat, i el pitjor de tot és que ningú no s’haurà fet res per evitar la propera que, de ben segur, la deessa Natura ens enviarà.