CANVI D'HORA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Abans-d’ahir, va entrar en vigor l’horari d’hivern que, com cada any a finals d’octubre, ens regala una hora més de vida: la que ens havia robat ara fa sis mesos.

Tot i que durant la Primera Guerra Mundial es va produir el primer canvi i que, fins i tot, durant la Guerra Civil, hi va haver moments en què cada bàndol tenia un horari diferent, aquest canvi no es va aplicar a tota Europa fins a inicis dels anys setanta.

Es veu que es va instaurar per raons d’estalvi d’energia, perquè les llars i les empreses disposessin de més hores de llum natural.

I malgrat que els de Cadaqués vegin ara el primer raig de sol de Catalunya una hora abans, segons l’horari UTC (Temps Universal Coordinat), el sol encara ens queda una hora per darrere.

En plena joventut, recordo haver aprofitat una d’aquestes nits d’octubre amb hora extra, molt divertida i que em va marcar per a la resta de la vida. També en recordo una altra, menys intensa, en un tren nocturn aturat en una estació buida, que em va servir per fer la millor becaina de la nit.

En cap cas, però, recordo un canvi horari que m’hagi afectat en el meu tarannà quotidià els dies següents.

Deu ser que ja tinc una edat i per això no entenc les bajanades que s’escolten aquests dies sobre els efectes psicològics i els trastorns en el comportament pel fet de modificar una hora del nostre horari.

Puc acceptar que el primer dia ens despertem segons dicti el cos, potser una hora abans, i que això faci que ens llevem de diferent humor o que el primer dia tinguem una mica més de son.

Però, res diferent del que pots sentir si surts una nit de festa, fas un viatge de nits, sopes més del compte o si els problemes et fan donar voltes al llit.

Ara es parla que aquests canvis horaris desapareixeran el 2026, segons la Unió Europea.

Potser és que ja no afecten la despesa energètica o que el canvi climàtic fa inútils els esforços, o que ho fan perquè no fos cas que la gent hagi de patir els efectes mentals de suportar dos canvis d’hora a l’any.

El debat obert ara és quin horari és millor per quedar-se de manera definitiva: el d’estiu o el d’hivern.

Crec que no hi ha un consens clar, tot i que els experts diuen que l’horari que ara hem encetat sembla el més adequat als cicles de la claror natural.

Sigui com sigui, la realitat és que a partir d’aquesta setmana, els vespres més foscos ens obren les portes a l’hivern

LA NOVA CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa 50 anys, Figueres va viure un dels moments més importants de la seva història, quan es va inaugurar el Museu Dalí. Un punt d’inflexió que faria canviar la ciutat d’una manera que, llavors, pocs imaginaven.

La Figueres dels inicis dels anys setanta, amb prop de 25.000 habitants, era una ciutat petita, que vivia com un poble gran.

Un lloc amable on gairebé tothom es coneixia, però sense gaire projecció exterior, més enllà de la comarca, que s’hi reunia els dijous de mercat.

Habitants tocats per la tramuntana, que es distreien pujant i baixant una rambla amb bancs de pedra i cadires de lloguer, on els cotxes s’aparcaven per tot arreu, els cinemes eren al centre, s’hi mataven toros, al teatre municipal i a la sala Edison s’hi projectaven pel·lícules, les botigues eren autòctones, el futbol era de tercera i no hi havia transport públic.

Una sola estació de tren que donava la benvinguda als visitants i els encaminava cap a carrers tranquils.

Mig segle més tard, la ciutat ha doblat els habitants i les estacions, l’equip no ha tornat a tercera, però juga a Vilatenim, prop dels cinemes, que tampoc ja no són al centre, on ningú "rambleja", el teatre ha revifat, però la sala Edison està ruïnosa i hi ha 4 línies de bus urbà.

Les voreres són amples i l’aparcament escàs i car, l’oferta gastronòmica és més diversa, però enfocada a un visitant fugaç, que parla francès i que sosté l’economia de les cadenes comercials que encara no han marxat, que omplen l’anomenat rovell de l’ou i el centre urbà que, quan cau el sol, es transforma.

Però, aquella ciutat petita avui està marcada amb majúscules al mapa del turisme i de les guies culturals, s’omple d’interessats per l’obra surrealista i els altres museus, i s’organitzen esdeveniments que atrauen gent de més enllà de la comarca.

La Figueres de Monturiol envers la de Dalí. Poble de genis

Una ciutat nova que, com és lògic, no satisfà tothom i que, com ha passat en altres indrets, li costa adaptar-se als nous temps, els fluxos migratoris i la globalització.

De totes maneres, la tramuntana segueix bufant, diuen que menys que abans, però amb força, omplint l’esperit d’aquells figuerencs que ens estimem la ciutat i estem orgullosos que aquell poble gran ara estigui als ulls de mig món, gràcies a un genial pintor.

MÀNIGA LLARGA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si és per l'innegable canvi climàtic o perquè em faig gran, però crec que puc afirmar que les estacions intermèdies, les que separen les més radicals, cada cop són més curtes, gairebé inexistents.

Passem de l’estiu a l’hivern de cop i a l’inrevés; les èpoques de molta calor i de molt fred s’han allargat, en detriment de les estacions suaus, les que, per a mi, són les millors.

La melangia, la grisor i la desacceleració de la tardor és màgica, ens endinsa en una altra vida; és la que ens torna a la rutina després del desgavell estival.

En el nostre petit país, molt vinculat al turisme, es barregen el sentiment de la feina acabada dels negocis de temporada i la tornada a la feina dels que han fet vacances.

És època de noves coneixences, de novetats i canvis, de futur i projectes.

Tot plegat té un encant i romanticisme que ho fa especial.

I tornar a rescatar del fons de l’armari la jaqueta, el calçat tancat i la màniga llarga.

Sentiments contraris, però similars, els trobem a la primavera, quan sembla que tot reviu, els dies s’allarguen, surten les flors i la vida s’omple de color.

Les vacances, per a qui les té, es veuen més a prop, els negocis d’estiu preparen l’obertura, l’activitat s’accelera, es revitalitza l’amor i les parelles es miren amb més tendresa.

I també, amb els primers raigs de sol càlids, tornem a remoure l’armari per rescatar la màniga curta, que tant trobem a faltar.

Fa temps que m’he dedicat a observar el comportament humà envers el fred i la calor en circumstàncies similars, i arribo a la conclusió que ens regim més per sensacions emocionals que no pas per sensacions tèrmiques.

Quan vivim tardors convencionals, arribant a mitjans de setembre, com ara fa uns dies, tenim la mateixa temperatura, humitat i, si fa o no fa, meteorologia, que a finals d’abril o inicis de maig, quan la primavera és en el seu punt.

Però, de la mateixa manera que llavors correm a veure quina vestimenta d’estiu ens podem posar, ara, amb més de vint graus, ens fa il·lusió que les mànigues ens tapin els braços i sentir-nos abrigats.

Algú més entès ens ho hauria d’aclarir, però potser és que ens agraden els canvis o que el cos i la ment ens volen protegir i habituar-nos per al que ens espera.

Perquè, si les previsions es compleixen i el canvi climàtic segueix fent la seva feina, aquest hivern necessitarem diverses mànigues llargues que ens protegeixin.