Els hotelers i restauradors de la zona es queixen que aquest estiu no està sent tant bo com els anteriors.
També, és cert que són un col·lectiu que té tendència a
la queixa i a fer-nos creure que, malgrat penjar el cartell de complert, les
coses no els hi van bé.
Però, aquest any sembla que no els manca raó i que estem
topant novament amb la realitat que la post pandèmia ens havia amagat fins ara.
Pels comentaris dels propietaris, no és només la manca de
personal, que els obliga a reduir aforo, sinó que al turista d’aquest any l’hi
costa més obrir la cartera.
Afecta, sobre tot, a les botigues, hotels i restaurants
amb ofertes més selectes, les que toquen més la butxaca.
I això fa que els establiments que més estan treballant siguin
els de menjar ràpid, àpats per endur, pizzes, pollastres a l’ast i els
supermercats, on s’omplen les bosses dels visitants que opten per l’aire
lliure, sense gaire glamur, però amb vistes i bona temperatura.
Val a dir que de gent n’ha vingut, que es fa difícil anar
a fer un vol per un lloc costaner, que trobar un espai per encabir el cotxe és
feina impossible i que les lentes caminades de vespre, vora al mar, enlloc de
romàntiques, son multitudinàries.
Un dels passejos més macos és el de va des de la bocana
de Santa Margarita fins al mateix poble de Roses.
Un camí que, en les darreres dècades ha viscut una gran transformació
i millora i que, fins i tot en hivern, desperta sensacions i recarrega les
piles.
Però, en aquesta època, la brisa del mar, el soroll de
les onades o l’olor salubre queden totalment amagats per la renglera de manters
que exposen productes de dubtosa procedència.
Això obre un altre debat, el de la permissivitat manifesta
de les autoritats, que fan ulls clucs a una activitat presumptament il·legal.
No ens hem de deixar endur pel discurs de que és un mitjà
per a persones que el destí els ha maltractat i que aquesta feina els acosta a
una vida millor.
No oblidem que aquesta pobre gent estan sotmesos a organitzacions
que es lucren amb ells i que en la majoria dels casos, els explota.
Àdhuc de que la imatge que donen no és la ideal per un
lloc que es venta de buscar un turisme de qualitat i selectiu.
Mentre que els pobres botiguers, que tenen locals
establerts, han de complir lleis i normatives complicades i sovint absurdes, que
no poden sortir corrents al crit de “Agua!!” per evadir-se de pagar impostos, que
han de tenir el personal legalitzat i complir horaris.
Pregant que, quan acabi la temporada quedi algun cèntim
al calaix, després d’impostos, que els faci pensar que l’esforç ha valgut la
pena.
Si no regulem els “top manta”, entre altres coses, no
podem aspirar a atraure al “turista top” que tant reclamem darrerament.
