dimarts, 20 d’agost del 2024

TOP TURISTA

Els hotelers i restauradors de la zona es queixen que aquest estiu no està sent tant bo com els anteriors.

També, és cert que són un col·lectiu que té tendència a la queixa i a fer-nos creure que, malgrat penjar el cartell de complert, les coses no els hi van bé.

Però, aquest any sembla que no els manca raó i que estem topant novament amb la realitat que la post pandèmia ens havia amagat fins ara.

Pels comentaris dels propietaris, no és només la manca de personal, que els obliga a reduir aforo, sinó que al turista d’aquest any l’hi costa més obrir la cartera.

Afecta, sobre tot, a les botigues, hotels i restaurants amb ofertes més selectes, les que toquen més la butxaca.

I això fa que els establiments que més estan treballant siguin els de menjar ràpid, àpats per endur, pizzes, pollastres a l’ast i els supermercats, on s’omplen les bosses dels visitants que opten per l’aire lliure, sense gaire glamur, però amb vistes i bona temperatura.

Val a dir que de gent n’ha vingut, que es fa difícil anar a fer un vol per un lloc costaner, que trobar un espai per encabir el cotxe és feina impossible i que les lentes caminades de vespre, vora al mar, enlloc de romàntiques, son multitudinàries.

Un dels passejos més macos és el de va des de la bocana de Santa Margarita fins al mateix poble de Roses.

Un camí que, en les darreres dècades ha viscut una gran transformació i millora i que, fins i tot en hivern, desperta sensacions i recarrega les piles.

Però, en aquesta època, la brisa del mar, el soroll de les onades o l’olor salubre queden totalment amagats per la renglera de manters que exposen productes de dubtosa procedència.

Això obre un altre debat, el de la permissivitat manifesta de les autoritats, que fan ulls clucs a una activitat presumptament il·legal.

No ens hem de deixar endur pel discurs de que és un mitjà per a persones que el destí els ha maltractat i que aquesta feina els acosta a una vida millor.

No oblidem que aquesta pobre gent estan sotmesos a organitzacions que es lucren amb ells i que en la majoria dels casos, els explota.

Àdhuc de que la imatge que donen no és la ideal per un lloc que es venta de buscar un turisme de qualitat i selectiu.

Mentre que els pobres botiguers, que tenen locals establerts, han de complir lleis i normatives complicades i sovint absurdes, que no poden sortir corrents al crit de “Agua!!” per evadir-se de pagar impostos, que han de tenir el personal legalitzat i complir horaris.

Pregant que, quan acabi la temporada quedi algun cèntim al calaix, després d’impostos, que els faci pensar que l’esforç ha valgut la pena.

Si no regulem els “top manta”, entre altres coses, no podem aspirar a atraure al “turista top” que tant reclamem darrerament.

dimarts, 6 d’agost del 2024

LA LLENGUA DE CURBASÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Just després del seu debut als jocs olímpics de Paris, el jove Pau Curbasí va ser requerit per uns mitjans de comunicació digitals.

No sé si és perquè estava nerviós després de no haver fet un bon debut o per la manca de costum d’estar davant el mitjans o el que és pitjor, per estar orfe de consells d’aquells que han de preservar la seva imatge, va declarar, en to de broma, que no sabia si sabria desenvolupar-se en castellà, ja que la seva llengua era exclusivament el català.

Està clar que les declaracions, envoltat d’altres companys que bromejaven, estaven fetes com el noi de 17 anys que és, com si estiguessin a la seva cambra fent una festa de pijames, un dissabte al vespre

El problema és que ningú l’hi va explicar al defensa blaugrana, que els mitjans són reguers de pólvora i que les xarxes socials estan per posar-li la flama que l’encengui.

Així les coses, en només 24 hores ja era viral i el vídeo més vist i, com podeu imaginar, els comentaris eren el foc que alimentava un odi, que no l’hi cal gaire espurna per encendre’s.

També és cert que alguns defensors varen aplaudir les seves paraules, fins i tot n’hi havia que demanaven la Creu de Sant Jordi pel noi de Bescanó.

Però, el gran gruix de les manifestacions varen anar en contra dels catalans, del model d’educació i del mal que fa la immersió lingüística als joves educats a Catalunya.

Val a dir que, finalment, l’entrevista, entre els riures dels entrevistats, es va desenvolupar en un espanyol perfecte i que, malgrat tot, el futbolista va demostrar el que tots sabem, que el castellà té llarga vida a casa nostra.

Però, molts seguiran sense creure’s que si no hi hagués una escolarització en català, faria temps que formaria part de les llengües mortes, que si acostem l’orella al pati de les escoles públiques, segurament el català no estaria ni entre els tres idiomes més parlats.

Com que això, n’hi ha que no s’ho creuen i manifestacions com aquestes, sense cap mala intenció, els fa creure, encara més, en les seves raons

El que havia de podria haver estat un motiu de reivindicació pel català, es va convertir en la evidencia necessària per aquells que encara creuen que al nostre país es prohibeix una altra llengua que no sigui la de Pompeu Fabra o la de Pau Curbasí