AMB L’AIGUA AL COLL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquest racó de país, reconegut arreu del món, té un gran atractiu turístic, ja que oferim paisatge, platja, muntanya, sol, bona gastronomia i llocs d’interès cultural de primer nivell i aquest equilibri fa que sigui interesant pel visitant, que ens deixa un pessic dels seus estalvis.

Estem d’acord que cal regular-ho i controlar-ho i que no tot s’hi val, però, és cert que si el turisme ens falla, la comarca se’n ressentiria, tant de manera econòmica, com laboral.

Si donem una volta pels fòrums i webs de viatges a nivell europeu, es comenta que la sequera que vivim afectarà al turista, que no podrà gaudir de les comoditats habituals.

I ja sabeu que les coses tenen tendència a exagerar-se, sobre tot si els rumors són malintencionats i venen de llocs de competència directe, com el sud espanyol, la França, Itàlia o Grècia, que pinten la nostre Costa Brava com un lloc desèrtic, inhabitable i amb restriccions encara pitjor de les que realment tenim.

Així les coses, no és estrany que grups d’empresaris hotelers vulguin suavitzar la imatge donant la notícia de que, en els seus hotels i càmpings, siguin de mar o de muntanya, les piscines estaran plenes i l’aigua sortirà de les dutxes, amb seny, però, de manera adequada.

Però, tal com estan les coses, només tenen l’alternativa de tractar l’aigua del mar, cosa que fa posar el crit al cel a l’ACA, als ajuntaments i als ecologistes.

Els números són cruels i sovint injustos, i és cert que moltes poblacions multipliquen per deu els habitants i això farà que el límit de consum per persona dispari les estadístiques.

Però, hem de fer l’esforç per entendre la posició dels empresaris, preocupats pel seu negoci, que a l’hora dona feina a molta gent i repercuteix tant directe com indirectament, a la economia de la comarca.

Per sort, sembla que l’ajuntament de Roses te bones intencions i mirarà de posar-hi remei, cosa que hauria de ser un mirall per la resta de consistoris costaners.

Hem de fer de les crisis, oportunitats, buscar solucions i fins que l’aigua no caigui del cel, hem de procurar que no se’ns tanqui l’aixeta del nostre gran negoci, sinó tots acabarem amb l’aigua al coll.

 

SENSE ESPÀRGOLS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Qui ens havia de dir que veure ploure en ple de cap de setmana fos motiu d’alegria entre la gent, quatre trons que ja no ens espanten i malgrat que havíem d’obrir el paraigües a estones i saltar les petites basses, a ningú importava si els dies de festa els havíem de passar tancats a casa.

Com era d’esperar, la pluja no ha cobert les carències i ens caldrien molts dies així per recuperar-nos.

Encara, seguim rodejats de gespa morta, arbres famolencs, flors per obrir, fruita poc sucosa.

El verd a la natura influeix directament sobre la roda climàtica, és el pulmó que mai ens hauria de faltar i que, ara, adopta altres colors de espectre.

I és que la manca d’aigua, més enllà de l’evident problema alimentari i d’higiene, també provoca altres afectacions que sembla que queden en segon terme.

Una d’elles és no poder gaudir del plaer que aporta la pluja als caminaires diumengers quan arriba la època dels espàrrecs.

Poques costums tant empordaneses com la que de quedar de bon matí per anar a “caçar”, (no cap buscar), espàrgols (no pas espàrrecs), amb la família o els amics

Anar a fer camí, bossa a la mà, per anar observant la base de les vores dels corriols, allà on creixent les esparregueres, fines i espinades que envolten el bé més apreciat

Aquest monument fàl·lic, verd i allargat, amb el prepuci granat, de color verd indefinit, amagat i discret, com qui vol passar desapercebut.

Tallar-lo pel punt precís, on es trenca sense arrancar-lo, un cop d’ull per comprovar si té germans, cosins o família propera i si és el cas, augmentar l’alegria i ser l’enveja de la colla.

O maleir els ossos a qui, més matiner, ha deixat els brocs que ens provoquen decepció i que potser ens obliguen a canviar de zona.

Un cop a casa, la darrera selecció i si n’hi masses, farem feliç a un veí, tot alimentant també, les relaciones socials.

Neteja i tallat a mà, bocí a bocí, ni gros ni petit, un cop de paella i amb els ous ben batuts a fer una truita, sucosa i aromàtica, guanyada amb l’esforç.

Un regal de la natura que, difícilment, tindrem aquesta primavera, a menys que Tlaloc i Zeus ballin la dansa dels indígenes americans o facin la romeria del Viko lavi a Mèxic, per conjurar-se i fer-nos arribar els núvols negres que tant enyorem, això sí, amb mesura, si us plau.

I és que la sequera es molt més que la manca d’aigua, també ens afecta l’oci i la gastronomia.