VALENTS ESCOLLITS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ahir, es varen pair els resultats i avui, és el primer dia d’una nova etapa pels escollits.

Només, cal fer un cop d’ull a aquest mateix Setmanari per conèixer els homes i dones que, a patir d’ara mateix, renoven o accedeixen als càrrecs de batlles, alcaldes, alcaldesses, edils, regidors o consellers dels nostres municipis.

Intento evitar la paraula “guanyadors” ja que sempre he pensat que les eleccions municipals són de proximitat i que no hi haurien d’haver guanyadors o perdedors, sinó gent propera que intentaran, entre tots, ser els millors gerents del nostre entorn.

He copsat, com en altres comicis, una desmesurada alegria entre els escollits, que respon a estats emocionals (o altres coses) que a mi em costen d’entendre, ja que en el meu imaginari, a aquestes persones els hi ve a sobre un munt de problemes, que per a mi no voldria.

La nostre comarca està dibuixada amb pobles petits i ciutats no gaire grans on els escollits han estat un veí, un amic, aquell amb el que fas la partida, el que coincideixes a les tertúlies, et disfresses pel carnestoltes o fas l’àpat de festa major, el que et saluda i et pregunta per la família, et ven la carn o el peix, fa el pa o porta el bar de la societat.

I aquesta persona, que segurament ha estat votada amb una participació inferior a la desitjada, invertirà un munt d’hores, potser haurà de faltar a la feina, barallar-se amb algun paisà, prendre decisions que no l’hi agraden i serà, a ben segur, criticat, sovint injustament, per la meitat de la població, tot plegat a canvi d’un salari, que en molts indrets, pot ser simbòlic.

Per tot plegat, més enllà de parlar de “guanyadors” vull felicitats als “valents i valentes” que han estat capaços de fer un pas endavant per voler preocupar-se de les nostres coses, cuidar el nostre municipi i procurar que siguem més feliços.

Haig de confessar que, en el meu poble, he votat a una persona que, pel poc que la conec, m’ha donat confiança, sé que és trempada i te ganes d’ajudar i per descomptat, no he volgut saber a quin partit està afiliat, si ho està, o a quines sigles representa, ja que aquest diumenge, tot i que alguns ho volien fer veure, no anava d’això.

No s’hi valia pensar en dretes o esquerres, en nacionalistes o independentistes o conservadors o liberals, no havien colors, ni sigles de partits.

Aquestes valentes i valents escollits són gent amb vocació de servei i tots hem d’ajudar-los a que ens ajudin.

Moltes gràcies pel compromís i molta sort a tots plegats.

 

NOVA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es va sentir un crit des del passadís, i tot darrera, un altre i un altre, crits esgarrifadors, de dolor intens.

Era de matinada, però a ningú l’hi va semblar estrany.

I encara menys el plor que va arribar tot darrera.

Perquè això és una escena normal a la planta de naixements, l’únic lloc de tot l’hospital on les llàgrimes de dolor triguen poc en convertir-se en plors d’alegria i d’emoció.

Un dolor que s’esvaeix quan ella te sobre el pit a qui, feia uns minuts, tenia a la panxa.

Un cos llefiscós, unit per un cordó carnal que tallaran físicament, però un vincle que ningú no podrà desfer mai més.

Un pare nerviós, que no sap com agafar la criatura, al mateix temps que conta dits, sospira alleugerat i fa els primers retrats amb el mòbil, mentre pensa a qui es deu assemblar.

No calen presentacions, es coneixen de tota vida, sempre l’han tingut en el cor, molt de temps a les entranyes i ara al costat, somiquejant nerviosa al bressol, mentre la llevadora l’endreça.

El miracle de la vida, res tant fràgil, res tant nostre.

Com un llibre que s’enceta, el primer capítol d’una sèrie, el “riff” d’entrada de la millor cançó, el primer acte d’una funció: Ha començat una vida.

La línia de sortida d’una carrera de fons, llarga i costeruda, les il·lusions posades en un cove, una tona d’esperança.

Alegria i responsabilitat a cada platet de la balança.

La troballa de l’amor etern, l’estimació incondicional, que ens acompanyarà fins el nostre darrer alè.

Un castell de cartes en forma de somnis de futur, que cal evitar que el vent i la pluja el facin caure i un desig unànime que no es tria: salut i llarga vida.

Per primera vegada entens que pot haver algú més important que tu mateix, per qui donaries la vida, que et dona motius per morir i per matar.

Ser pares, una feina per a la que no s’estudia, però a la que hi posaran totes les ganes, sense nits, ni festes, ni excedències, sense baixes ni jubilacions.

Cada dia neixen nadons, tot i la incertesa del que ha de venir, un mon canviant, amb crisis cícliques, emergències climàtiques, pandèmies i guerres.

Felicitats als pares valents, que volen reescriure el futur per redreçar la humanitat.

Benvinguts nadons, aquests que ens fareu rejovenir de nou.

FESTA MAJOR

PUBLICAT EL SETMANARI "EMPORDÀ"

El 3 de maig, dia de la Santa Creu, es celebra la troballa, a l’any 326, de la presumpta creu on va morir Jesús i des de any 1419, és el dia gran de Figueres, per ordre d’Alfons el Magnànim.

Aquest any les festes s’han obert el dia 28 i es tanquen demà, el mateix dia de Santa Creu, amb el tradicional castell de focs d’artifici.

Entre aquestes dues dates s’ha dut a terme un programa d’activitats lúdiques i festives que, com cada any, serà elogiat per uns i reprovat per altres, però al cap i a la fi, prou extens per complaure tothom.

Entre el encerts, els pregoners, gent de casa que ha fet una important carrera periodística i que representen tots aquells professionals de la comarca, que dia a dia, fan feina perquè estiguem ben informats i que, malgrat les dificultats i els canvis tecnològics, segueixen al peu del canó.

Però, sigui quin sigui el programa, sempre hi ha una data que destaca per sobre la resta.

Estareu d’acord amb mi que, malgrat que Alfons V va voler que el dia 3 de maig fos la festa major de Figueres, el dia gran de veritat és el primer de maig.

Aquest dia, si algun sindicat gosa celebrar la festa del treball pel centre de la vila, ho ha de fer fora d’hores, perquè si no, queda absorbit per la massa de gent que passeja, tafaneja, tasta, compra, mira, parla i sobre tot, somriu.

És el dia en que Figueres s’obre a la comarca, els exiliats tornen a casa, les famílies disperses es retroben.

Com us podeu imaginar, aquest article fa uns dies que està escrit, llavors no puc saber si ahir va fer sol o va ploure.

Si la pluja va fer acte de presència, com a passat altres vegades, serà una llàstima, una pena pels expositors i firaires, tot i que, per la sequera, la rebrem de bon grat, però si l’astre rei es va afegir a la festa, la ciutat haurà mostrat la seva millor cara, radiant i preciosa com mai, lluminosa i alegre.

En els anys de la meva curta edat, en aquest dia, tothom mudat, es feia la rua de carrosses i la corresponen batalla de confeti i serpentines, que recordo de bon grat. I llavors, com ara, després d’un matí especial i àpat familiar, tarda de fires, “cavallitos”, tren de la bruixa i cotxes de xoc, pols als peus, sirenes i olor a cotó de sucre.

Dies d’orgull figuerenc, que falta fa, de veure com la ciutat també pot bategar en positiu, la gent s’enorgulleix del seu origen i enlluerna el visitant

A Figueres, la Santa Creu és el dia de la festa major, però el dia 1 de maig és la major de les festes.