OPINIONS GRATUÏTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha frases antigues, sovint oblidades, que hem après dels nostres ancestres i que, sorprenentment, encara encaixen a la perfecció amb els temps que corren.

De jovenet, en el meu període de formació, vaig coincidir amb dues persones grans, molt empordaneses, que em varen omplir de dites sorprenents.

Perdoneu, però em ve de gust anomenar a en Pere Carbó Juglà i Lluis Tremoleda Blanch, que sumats a la meva mare Lolita Camps Teis, varen oferir-me un catàleg d’expressions que, abans que la memòria se’m faci fonedissa, hauria de posar en ordre i catalogar per així poder oferir, algun dia, una columna com la de l’ admirat Josep M. Salvatella.

Darrerament, m’ha vingut al cap una de molt repetida que deia “A la llengua i al flabiol, se l’hi fa dir el que es vol”.

I, malgrat el temps transcorregut, avui es podria aplicar als comentaris que llegeixo en les xarxes socials, sobre tot, a les valoracions que es pengen a les plataformes que valoren feines d’empreses i restaurants.

Sobretot en aquests últims, on només cal dedicar uns minuts a llegir els comentaris que deixen els usuaris a les aplicacions de reserves per adonar-nos del nivell de qui escriu.

Sobre tot els negatius, aquells que protesten per situacions, que sovint son gratuïtes i sense d’arguments de pes, però que tot i així, puntua negativament en el global.

Ja sé sap que som un país amb més tendència a la protesta que l’ agraïment.

Cal tenir en compte que aquestes valoracions negatives fan molt mal a l’establiment, ja que molts clients potencials, per comoditat, entrem a veure els rànquings global que donen aquestes plataformes, sense anar al detall dels comentaris i ens poden oferir una imatge que no respon a la realitat.

Així les coses, podem trobar-nos que aquell restaurant “extraordinari” que està en el numero 2 de la localitat, potser no és el que ens pensàvem i se’ns escapen llocs millors però que no estan a l’abast d’aquells que comenten.
Ja tenien raó els meus mestres de vida, que la parla, ara transformada en missatges escrits, és com un instrument, que pot emetre sons a voluntat del que el toca, però que no sempre sonen afinats.

ELS CERCLES DE LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Assegut a la sorra, amb les cames recollides i els braços sobre els genolls, la mirada es perd allà on sembla que el mon s’acaba, on els blaus es fonen i prenen el nom del cel i del mar.

Nomes la vela d’un vaixell llunyà trenca la uniformitat de la ratlla de l’horitzó i a la platja, pocs valents gosen fer una capbussada, vigilats per un parell de núvols esgarrinxats i un ventet fi que ens recorda que l’estiu s’ha acabat.

La llum empordanesa encara dona brillantor a un cel que amaga un nombre infinit d’estrelles, algunes de les quals porten el nom dels nostres estimats absents i que a partir d’ara guanyaran protagonisme per fer-nos sentir petits com els grans de la sorra que trepitgem.

Les estacions de pas, les suaus, son cada poc més minses i sense adornar-nos tornarem l’hivern cru i tot el que l’acompanya.

Dies escurçats, xemeneies fumejant, mànigues llargues, menges potents, manta al sofà i observar el mateix cel, però a través dels vidres entelats.

I si la bonança ens ho permet tornarem a passejar, en solitud, per aquesta mateixa sorra, que percebrem més grisa, amb les onades més esverades i gaudirem d’un altre paisatge, també bucòlic, on albirarem un horitzó diferent, potser sense el veler i amb uns altres tons de blaus.

Una altra manera de sentir la vida, més tranquil·la, fosca i melancòlica, però tan maca i interessant que se’ns fa difícil triar.

Però no cal, perquè tot tornarà cíclicament i en uns mesos la vida ens portarà, novament, la llum de l’estiu, la calor, la vida a fora i podrem tornar a amarar-nos de sal i sol.

I així successivament, com tornen la nit i el dia, les orenetes al niu, les flors als ametllers, la lluna canvia de forma, cauen les fulles i tantes altres coses que viatgen en un cercle vital inacabable que ens fa rics en records.

Aprofitem per gaudir de les coses meravelloses de cada moment, fins que la vida i els seus cercles, ens facin donar la darrera volta.