FESTES DE GUARDAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es percep en l’ambient que molta gent està esperant amb ànsia i il·lusió aquest proper llarg cap de setmana.

Posar un pont el dimarts, plegar d’hora el divendres i enfilar, de dissabte a dimecres, cinc dies per gaudir de moltes de les coses que ens han estat limitades pel virus

Fins i tot, hi hauran agosarats que s’atreviran a pujar a un avió sortejant tot tipus de certificats i controls sanitaris exhaustius.

Han estat molts mesos de confinaments i restriccions forçades i es respira una flaira a festa que embriaga.

I el fet de veure el Nadal a prop, que sovint aclapara el temps amb visites, dinars i sopars, fa que aquest dies desprengui encara més sensació de llibertat.

Carrers enllumenats, botigues obertes i bona oferta per il·lusionar-se amb preparar unes Festes que l’any passat varen passar de puntetes.

Tot això esta molt be i el descans és ben lícit i sovint merescut, però fuig del objectiu primitiu d’aquest dies i de gairebé tots els que, durant l’any, es pinten de vermell al calendari.

Que lluny queda l’origen de tot plegat, aquells dies que, extraordinàriament, els nostres avantpassats no treballaven i els servia de celebració i recolliment.

Camisa neta, missa de matí, rostit i postres de confiteria, potser sardanes a la tarda.

En arribar Setmana Santa dies de silenci i oració i joia final o homenatge al Sant del dia o esperar la festa major per la ballaruga a la plaça.

El que es deien “festes de guardar”

Reflexionant sobre la situació actual, en un país laic i apolític, el que caldria és esborrar aquests topics i posar el mateix nombre de dies de festa, però en dates estratègiques, per aprofitar ponts, explotar el turisme i que la gent gaudeixi més enllà de que els agradi o no una constitució o de si creuen o no en el dogma de la Verge.

Que cadascú celebri les dates assenyalades segons les seves creences de porta endins i “guardem” les festes per adaptar-les d’acord als nous temps.

Com, de fet, farem la majoria en aquests cinc dies, que ni tant sols pensarem el motiu pel qual no cal que anem a treballar.

NEOLOGISMES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Parlava, fa poc, amb un conegut sobre l’estat de la llengua catalana i el seu retrocés en la vida quotidiana, fins i tot entre la mainada, enmig del debat sobre la seva escassa presència en les noves plataformes digitals.

Sense passar per alt la manera en que la maltractem tots plegats.

Només, cal mirar els comentaris a les xarxes per adonar-nos que els pocs que la utilitzen, ho fan amb més voluntat que encert.

Fins i tot m’atreviria a afirmar que hi ha més gent que, per edat, li va tocar viure una escolaritat escassa i totalitària però que, tot i el desconeixement, fan l’esforç de escriure’l malgrat les faltes -fet que és d’agrair- que no pas joves, formats en el bilingüisme, que la destrossen sense compassió.

I en mig de tot plegat, descobreixo un rànquing, si més no curiós: el “neologisme de l’any” que són paraules noves, escollides per un jurat qualificat.

Mots que potser han estat creats per designar un nou concepte o que estan influïts per altres llengües i que han acabat formant part del vocabulari habitual.

A voltes, són la unió de dues ja existent i que defineixen quelcom nouvingut com “teletreball”, “superlluna” o “extracomunitari”

Examinant les classificacions d’altres anys trobem paraules com “cupaire”, “micromasclisme” “minifeina” o “vistaire”

Pel camí quedaren paraules que farien esfereir el mateix Pompeu Fabra si les sentís, però val a dir que les guanyadores són un fidel reflex dels canvis a la societat i són una aportació important per fer que una llengua creixi i avanci, lluny d’estancaments perillosos.

Evidentment, la paraula del 2020 va ser “coronavirus” i en els anteriors anys podem veure en el pòdium joies com “animalista”, “cassolada”, “vegà” o “dron”.

Posats a postular pels nominats del 2021, em fa l’efecte que la mateixa pandèmia serà un filó que encara pot donar molt de joc.

Això si, mentre ens acostumem a la “nova normalitat” que ens obligarà a anar sempre amb les mans untades de “gel hidroalcohòlic”.

Sigui com sigui, aquestes aportacions reforcen una llengua que, si no la salvem entre tots, aviat acabarà participant en el rànquing de “llengües mortes”.

Els “lletraferits” ho agraïm.

UNA HORA MÉS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que les diferències entre els partidaris de Pepsi o Coca-Cola siguin les més comentades de la humanitat, en cada moment de la història hi ha hagut grups musicals, marques de roba, equips, esportistes, cotxes i en definitiva, gustos o tendències que divideixen les opinions en dues parts, més o menys equitatives.

Dissabte passat va tornar l’etern debat: el dels que prefereixen l’horari d’hivern i els que no tocarien mai les manetes del rellotge.

I avui encara es parla dels avantatges i desavantatges a nivell climàtic, de consums energètics i, sobre tot, els que discuteixen sobre la seva influència en el tarannà de les persones.

No estic preparat per aprofundir en cap d’aquest àmbits, però estic aquí per opinar i sempre m’han semblat uns exagerats aquells que proclamen que una hora de diferència en els nostres costums ens canviï tant la vida.

Potser, el primer dia, que el cos espera llevar-se, dinar o sopar a una hora concreta, pot fer que la son o l’estomac es sentin enganyats però, dies a venir, tot torna a la normalitat, com ho faria quan anem amb retard, sortim de nit o fem vacances.

Més enllà del rellotge, el canvi està en la foscor dels vespres, que sembla que la vida s’escurci, fins i tot que s’entristeixi. Això és la tardor.

És com si s’acabés la rauxa i tornéssim a la realitat, a tocar de peus a terra, dir adéu a la bonança, a la vida a l’exterior, a la roba lleugera, al calor del sol amarats de sal i sorra.

Encetem un temps de paisatges foscos, de melangia i reflexió més serena.

Positivament, tornen els bolets, les taronges i les carbasses, les castanyes, el vi novell i els moniatos.

Els vespres de sofà i pel·lícula, de llibres gruixuts, converses a mitja veu i cançons suaus amb un confinament voluntari que alimenta la convivència.

Sopes calentes, menges contundents, pes de mantes, vidres entelats i xemeneies fumejant.

Amb la esperança de que enguany tornem a veure com les boques nues de la gent fabriquen baf, mentre caminen engavanyats per capes de roba.

Però com sempre, hi hauran els que, potser carregats de raó, frisaran per tornar a la calor i el frenesí, comptant els dies que falten per arribar al punt d’inflexió que significa tornar a avançar les busques del rellotge.

La vida és això, la diversitat, els gustos i les sensacions i tot plegat, s’ha activat aquest dissabte, una hora més.