NOU ANY VELL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan s’acaben els cicles cal mirar enrere, com passa ara que s’acaba l’any gregorià, per fer repàs i creu i ratlla.

No només en l’àmbit empresarial, també personalment, cal recopilar tot el que de bo i dolent ens ha passat i aprofitar per cercar millores i marcar objectius abastables, tot i que molts dels que formulem quan prenem els raïms, sovint no arriben ni al mes de febrer.

Però hom pot suposar que aquest cop serà especial, que el maleït any que morirà aquest divendres s’endurà el pitjor de nosaltres, que ens han passat tantes coses dolentes, que la nostra condició d’ “animals racionals” ens farà reaccionar per anar a millor.

Hem après de primera mà que és l’aïllament, la solitud i el patiment, ens ha ensenyat a valorar les amistats, la salut i la feina, ens en hem adonat de la importància de l’escalfor dels avis, a recordar els que ens han deixat sense comiat i a respectar una natura que ens ha donat un bon clatellot.

I així les coses, farem esmena a la totalitat i ens proposarem canviar d’hàbits  per aconseguir que els nostres infants tornin a ser ells mateixos, que les vídeo trucades s’utilitzin només quan la distància ho requereixi, per poder moure’ns lliurement, visitar la família, per que l’esport, la cultura i les tradicions tornin a les nostres vides, viatjar o abraçar-nos.

Però, de tots és sabut que, dins la nostre condició d’ “animals racionals”, sempre han prevalgut més les animalades que la coherència, per la qual cosa, res no em fa pensar que ara serà diferent.

És per això que estic convençut que al 2021, ajudats per les vacunes i pocions, superarem mascaretes i barreres, però també que, lamentablement, no farem fora la majoria dels mals antics, aquells que arrosseguem de fa dècades.

Els politics seguiran treballant manats per interessos, la contaminació no deixarà d’embrutar el paisatge, els immigrants seguiran morint als mars, el vandalisme i la cobdícia no s’esvairan, els animals seran maltractats i ens continuaran etiquetant segons les tendències sexuals o el color de la pell.

Un nou món és possible, la sostenibilitat i la humanitat haurien de ser la nostres prioritats de canvi. Però, l’experiència i les hemeroteques fan que la meva confiança en l’esser humà estigui sota mínims.

I que, assumint la meva part de culpa, auguri un nou any similar al 2019, 2018 o 2017.

Si us plau, ajudeu-me a equivocar-me.

QUE NO ENS TOQUI LA LOTERIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dimarts que ve sentirem de nou la cantarella que dona el tret de sortida a les festes de Nadal.

Sembla ser que els nens de San Ildefonso seguiran la normalitat i aniran traient números i premis dels dos enormes bombos, complint amb un ritual que acapara l’atenció de tothom, any rere any.

Un sorteig que omple de paperetes les nostres vides, tot i ser una mica enganyós ja que, tot i que el “gordo” es fixi en aquella participació que hem comprat en el col·legi del nen, a la botiga o hem compartit a la feina, difícilment en canviarà la vida.

Així les coses, un cop fem recompte i comprovem els números guanyadors, ens en adonem que, tot i tenir bona sort, sovint els imports a rebre no superen la despesa invertida.

D’aquí la típica frase del dia següent: “el més important és la salut” que no és més que una expressió molt gràfica que ve a dir que ens hem de conformar amb el que tenim, perquè sempre podria ser pitjor.

Un pensament molt utilitzat durant aquest any que, per fi, s’acaba.

Encara no sabem com seran aquestes festes, si podrem gaudir dels cunyats per la nit de Nadal, si els Reis d’Orient s’exhibiran en “streaming” o si després dels raïms només ens podrem fer “tele-abraçades”.

Però, el que sembla clar és que, per primer cop en més de 200 anys de la loteria nacional, la majoria de nosaltres tindrem un anhel diferent al del sortejos anteriors i en el fons desitjarem que, aquest any, ens toqui la salut, abans que un premi en metàl·lic.

I és que aquest nefast 2020, que s’emporta tant de patiment, ens ha alimentat el pensament de que hi ha coses més importants que les materials.

Participacions de vida, de benestar, que no es compren, sinó que les hem de guanyar, dia a dia, amb la nostra actitud, molta paciència i compliment de les normes.

Aquest serà el nostre premi “gordo” -o la “grossa”- d’aquest Nadal.

Sortir d’aquest malson i que la salut, aquesta companya invisible que passa desapercebuda mentre la tenim, i que tant trobem a faltar quan ens es fugissera, no ens torni a deixar.

I és que cada cop més gent es fa seva la màxima de que els cèntims no ho poden comprar tot.

Així dons, sort per dimarts i que no ens toqui ni la “pedrea”.

PAS A PAS

 PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Si alguna cosa bona en podem treure d’aquesta situació, és que durant el confinament local de cap de setmana del mes de novembre i el primer de desembre, la meteorologia  ens ha respectat.

Majoritàriament, hem tingut matins de dissabte i diumenge amb més sol que núvols, amb més calma que vent, amb més sequera que pluja.

Temps agradable per sortir a esbargir l’esperit més enllà dels murs de casa.

Un cop despatxades les feines de bricolatge, cuina i ordre domèstic, una estona per prendre l’aire i fer-nos sentir aquella llibertat que les normes semblen haver-nos tret.

I així les coses, sortir a estirar les cames, a nodrir-nos de vitamina C i moure les cames, es converteix en un exercici de supervivència davant les males notícies sanitàries.

Diuen que Vilafant és la ciutat dormitori de Figueres. Potser sí, que molts dels nouvinguts hi hem anat per trobar la calma que la ciutat no ens podia oferir, sense saber-ne res del municipi, de la seva història ni del seu entorn.

Els “xaves” empordanesos, els “quemacos” de prop.

I en dies com aquests ens en adonem de la sort de compartir un territori tan extens i ple d’indrets magnífics.

Sabates esportives, mitjons gruixuts, roba còmoda, aigua i mòbil, passes a ritme, esquivar pedres i seguir el camí cap a llocs que ens són desconeguts ja que el dia a dia, atrafegat i distant, ens els ha mantingut amagats.

Alzines centenàries, el riu Manol, Palol Sabaldòria amb el seu llegat patrimonial, la bòbila d’en Solé, la gorga Blava, la d’en Baqué i aquella on solia anar la meva mare i tants figuerencs de postguerra, Can Puig Massanet, la Torre Solé, el nucli antic, el camp de Polo, els masos. Aire pur, camps conreats, hortes i oliveres arrenglerades.

El passeig de cap de setmana es va fent popular, cada cop més gent als camins, autòctons i forasters amb el salconduit de l’excusa de fer esport.

Creuaments solidaris amb el gest de pujar la mascareta per respecte, el “bon dia” amable, la cara de satisfacció.

Una sensació agradable enmig de l’enuig diari, una vàlvula d’escapament dels problemes, un pas endavant.

I pas a pas, el camí de la pandèmia es va fent ample.

LENNON-DALÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El americans, no podrien ser altres, tenen el costum de recordar el que estaven fent quan va passar un esdeveniment important.

Jo recordo que, aquell matí fred, el meu cos adolescent feia el mandrós, quan va trucar el telèfon de casa.

I en aquella època, que sonés a deshora era mala senyal.

En Miquel, un veí i amic, m’explicava la notícia que acabava d’escoltar mentre es preparava per anar a l’escola.

Com que encara no hi havia televisió matinal, ni internet, vaig córrer a posar la radio.

En la primera emissora sonava la cançó “In my Life”, en la segona “Across the Universe” i en la darrera “Imagine”. La notícia es confirmava.

La setmana vinent farà 40 anys d’aquella trucada que m’anunciava que feia unes hores, John Lennon havia estat assassinat.

Just uns dies abans m’havia comprat, a Can Caussa, el seu darrer àlbum: “Double Fantasy” i estava entusiasmat amb una música que anava descobrint, tot i no ser de la meva generació.

Aquest fet em va impressionar i em va empènyer a l’estudi sobre els quatre de Liverpool, que avui encara dura.

Més enllà de l’obra musical, el significat de les cançons, els acords o el col·leccionisme, m’ha interessat conèixer la història i les circumstàncies que varen empènyer aquests joves a, potser involuntàriament, canviar la forma musical i el pensament d’una generació.

I entre webs, llibres i articles, descobreixo històries molt interessants.

Com a empordanès, una de les que més m’ha sorprès i que està pendent d’una investigació més profunda, és l’amistat del mateix Lennon amb Salvador Dalí.

Semblen provades les trobades i converses dels dos genis a París a finals dels seixanta, a Nova York en els anys setanta i que la relació es va mantenir fins a la mort del cantant.

Però, el que no queda confirmat és una hipotètica visita del músic a Port Lligat.

No costa imaginar el beatle assegut a la Sala Oval o al sofà labial, en la seva època d’olleres rodones i vestimenta desmanegada, al costat d’un Dalí amb bigotis enlairats i barretina, acompanyats de les seves musses, parlant de pintura, l’assignatura preferida pels dos personatges, quan anaven a escola.

Si “Lennon-McCartney” varen marcar l’estil musical del segle XX, qui sap que hagués pogut significar el binomi “Lennon-Dalí” per l’art si, ara fa 40 anys, el els telèfons de tot el mon, no haguessin sonat.