EL QUE HEM APRÈS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No penséssim pas que aquest confinament s’ha inventat ara, altres malalties infecciones sorgiren fa segles i ja es recloïa la població dins de les muralles, amb la diferència que llavors poca cosa els canviava en el seus quefers, més allà de les lògiques penúries per la malaltia.

Ara però, l’estada a casa sense haver-ho previst i l’excepcionalitat de la situació ens ha vingut de nou i, malgrat els morts i els malalts, potser ens ha servit per extreure aspectes positius, fer-nos reflexionar i mostrar el millor i el pitjor de cadascú.

Hem après a ser una mica solidaris, majoritàriament hem entès que calia sacrificar algunes coses per un bé comú.

Ens han emocionats els sanitaris, per la seva implicació, algunes colles de joves per la seva solidaritat i els funcionaris públics per la seva professionalitat.

Hem vist com d’egoistes podem ser, en buidar supermercats, col·lapsar ambulatoris,  desplaçar-nos quan no tocava o divulgar rumors sense solta ni volta.

S’ha tornat a fer palesa la manca de nivell de molts polítics, tot i que crec que tots som conscients de que la situació no és fàcil i que no hi ha gaire experiència prèvia, però, en qualsevol cas, el sentit comú ha tornat a fer-se fonedís.

Ara també entenem, tot i que no es del tot comparable, les històries dels avis en anys de mancança de llibertat i comprenem millor la situació de tots aquells que fugen de la fam i de la misèria per cercar una vida millor.

Hem constatat com de febles soms, que fina és la línea que separa el benestar i el caos, la salut i la mort.

Ens ha mostrat la avarícia dels especuladors, dels traficants de borsa, dels que mouen els cèntims sense escrúpols, els que fan que la economia sigui només un percentatge.

Hem après a racionar i a no malbaratar, a valorar allò que tenim i, analitzant els prestatges dels supermercats, sembla que alguns han descobert la importància de la neteja i la higiene.

Hores en família, rescatant jocs vells, n’hem descobert de nous, hem parlat, llegit, estimat, hem après a fer video-trucades i hem valorat que el sol sortís cada dia.

Ens han mancat els petons, les encaixades, les abraçades, la proximitat i una companyia que mai havíem agraït prou.

Ha hagut de venir un virus a dir-nos que potser no estàvem fent les coses tant bé com ens pensàvem i que es pot ser feliç amb més temps, més amor i menys de tota la resta.

MÚSICA DE MISSA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No cal ser creient per admirar les esglésies, per la seva concentració d’història, art i arquitectura, per l’atmosfera i el misteri que impregnen les seves gruixudes parets.

Soms molts els que, malgrat no anar a missa, no perdem la oportunitat de visitar-les en cada viatge o desplaçament, amb tot el respecte que es mereixen, per admirar la seva bellesa, sovint la senzillesa, gaudir de les olors, la llum, la pau i el so que emana del seu silenci.

Un so que, en ocasions, s’adorna amb les notes musicals que emanen dels orgues que hi ha a les catedrals i esglésies de certa envergadura.

Fa unes setmanes es va presentar a Figueres el primer disc gravat amb l’orgue de l’església de Sant Pere i en la presentació, varen actuar grups corals i escoles de música empordaneses. Una bona iniciativa, que forma part dels actes del seu mil·lenari i que s’estan portant a terme aquest any.

De tota manera, penso que no hauria de ser una activitat puntual i que els concerts haurien de tenir una programació i una continuïtat.

El Catolicisme fa temps que necessita canvis, ha d’obrir-se a la gent, captar el públic jove i poder fer arribar el seu missatge, el més lluny possible

La música ens acompanya cada dia, ens envolta i ens fa aflorar els sentiments, ens enamora, ens uneix  i ens fa millor persones.

No hi ha millor canal de transmissió per arribar a tothom, omplir els bancs i, de passada, que la gent conegui la obra que allà s’hi porta a terme.

Per això calen concerts de qualsevol tipus de música que es pugui reproduir amb l’orgue o fins i tot amb altres instruments, tot i que no sigui estrictament religiosa.

Ara, segur que sortirà qui dirà que el lloc sagrat no esta pensat per l’espectacle pagà i d’altres que la música ja és una religió per si mateixa.

Però, segur que molts recordaran amb bon grat quan, fa dècades, a la desapareguda Sagrada Família de la plaça de l’Escorxador de Figueres, mossens joves, untats de la modernitat de l’obertura democràtica, feien missa cantada, adaptant el text del nou Testament a les guitarres acústiques i uns cors sense sotanes.

En el cançoner de pop-rock, folk, música tradicional, lleugera o regional, hi ha suficients temes, amb lletres plenes de respecte, que haurien de poder sonar davant l’àbsida, i amplificar-se entre els murs mil·lenaris.

I no és espectacle, és art, és vida, és sentiment.