PATRIMONI SARDANÍSTIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Recordo que, en temps de joventut, molts amics i amigues tenien el dissabte ocupat perquè “anaven a sardanes”, tot i que es compensava els vespres de divendres, a la Rambla on, amb l’excusa de la ballada, ens retrobàvem.

Com a l’Aplec de Santa Pau, on hi fèiem camí les famílies, ni que fos per fer-la petar, tot esperant la flaona.

I aquesta música, que ens captiva l’inconscient i ha fet que avui dia, tot i ser un gran desconeixedor del món sardanístic, no saber comptar, ni gairebé dirimir entre curts i llargs, no puc evitar un calfred en escoltar la tenora i que les notes de “L’Empordà” d’en Enric Morera i Joan Maragall, em faci negar els ulls.

Sóc conscient que molta gent pensa que el sector està en declivi i, certament, res és fàcil.

Els nous temps, la globalització i la influència d’altres ritmes i cultures, no ajuden a preservar les costums més nostrades. És per això, que la mala acollida que les escoles figuerenques varen donar al programa de la Diputació per ajudar a introduir-la a les aules, fou un mal posicionament que caldria repensar.

Tot i que, si calibrem Figueres, capital de la sardana 2017, la gran feina del Foment ha fet augmentar els socis exponencialment en els darrers anys, recuperant l’Aplec de la Salut de Terrades i essent l’únic indret de la comarca amb colles de competició, una d’elles campiona de Catalunya.

I més enllà de Pep Ventura, la comarca ens ha donat mols influents del món sardanístic com, entre d’altres, Jaume Cristau, Abdó Mundi, Ramon Basil, el malaguanyat Josep Joli –que ens acaba de deixar- i la impagable saga Mauné, amb l’avi Carles, el pare Florenci i la Montserrat, la gran impulsora, que ha fet que Figueres sigui avui, per nosaltres, la Pubilla que mai ha estat.

Però que ningú pensi que estem en mans dels records. Hi ha gent, com el compositor Joan Vila, i molts músics joves que, barrejats amb veterans motivats, formen cobles on els 11 components, com un equip de futbol, lluiten per mantenir la categoria.

Una feina que es pot veure culminada amb el propòsit d’uns entusiastes que, recolzats per nombrosos rostres famosos, han engegat una campanya a les xarxes per demanar que la Sardana, formi part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Perquè no ho ha de ser només allò que es veu i es toca, també la cultura, els costums i justament, la nostra música, hi ha de poder tenir cabuda.

Ella, la Sardana, tan mediterrània, tan catalana, tan de casa, la que ens identifica, ens reivindica i ens emociona.

No goso dir que sigui la dansa més maca de totes les que es fan i es desfan, però si la més inclusiva, la més oberta, com les seves rotllanes, i que ara, a més, vol ser patrimoni de tothom.