dimarts, 19 de novembre del 2019

AVIS


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’enunciat no es refereix a aquelles persones que, encara joves i actius, obtenen aquest títol per haver tingut fills de fills, a curta edat.

Aquesta reflexió va per aquells nascuts a les dècades dels anys 30 i 40, una generació insuperable a la mai podrem arribar a mostrar tot el reconeixement que mereixeria.

El primers records que tenen són del durs dies de guerra i, sobre tot, d’una postguerra famèlica i plena d’esculls, famílies separades a la força, amb exiliats, morts o desapareguts, en alguns casos sense notícies fins a dia d’avui.

Època de repressió i silenci imposat, de Nadals i Reis amb més il·lusió que matèria.

Una adolescència de somriures dibuixats en fons negre, estudis minsos, poques oportunitats, jornades dures i alegries que s’havien d’inventar.

Una vida associada al nom de Franco, patint el seu mandat, després vivint amb esperança la seva mort –de la que demà farà anys- i ara veien el seu “ressuscitar mediàtic”, tant per la seva exhumació, com per la situació política actual.

Varen ser la generació del “pluri-empleo” que, per informar als joves incrèduls, consistia en treballar en varis llocs alhora per allargar la jornada i poder sumar un sou digne o aixecar negocis de la runa de les bombes.

Són els que més han cotitzat, essent el motor econòmic de la recuperació d’un país esmicolat, però que ara han de viure amb pensions ajustades.

Varen cuidar dels seus avis, dels pares i dels fills i, en arribava la maduresa, una crisi brutal va provocar que els seus descendents tinguessin menys condició econòmica que ells i es veiessin obligats a readmetre’ls a casa, essent el pal de paller de tota la família.

Cuidar dels nets per facilitar la situació laborals dels fills, tornant a recuperar la feina i la responsabilitat de educar una mainada quan ja no els pertocava.

Una generació ja anciana que, malgrat tot el que hem anomenat, lluny de rebre el tracte que han donat, ara es veuen, en molts casos, vivint en la solitud de vivendes velles o, els més afortunats, en residencies tutelades.

És per això que, ni que sigui en un article local, de tirada curta i lectura suposada, crec convenient i veig necessari que tinguem un reconeixement als que encara sobreviuen i un record als que ja ens han deixat.

Tots els que, amb el seu esforç diari, durant tota una vida de sacrificis, ens han donat tant que mereixen estar presents, per sempre més, en el nostre record.

1 comentari: