NO ERA AIXÒ, COMPANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que hem tingut la sort de poder votar tot just quan varem ser majors d’edat, potser no l’hi donem la importància que té.

Tanmateix, escoltem els nostres grans que ens expliquen que la democràcia s’ha de conservar i alimentar, que és la massa mare de la convivència, el pal de paller de la societat, el que fa que siguem sobirans, que tinguem la clau de volta de les decisions, que siguem els amos del nostre destí.

En aquest país, només en la dècada dels “deu” (suposo que el període que vivim i que començà al 2010 es pot anomenar així), portem més votacions que anys i, vista la situació actual, no sembla que hagi servit de gaire res; deu ser que els excessos es paguen i els tiberis copiosos son difícils de pair.

Estem veient que, en tots els àmbits polítics, prima més la imposició que la voluntat popular, que les banderes, amb més o menys franges però amb els mateixos colors, estan pel cim de la raó i de les necessitats d’aquells que el mes se’ls fa llarg.

Els pactes impossibles, fins i tot a nivell municipal, que aparten els més votats, per deixar-ho tot igual o pitjor, ens demostra que juguen amb les nostres voluntats, cosa que ens fa sentir rebutjats i transparents.

I per una votació transcendent que es planteja, de gran interès per a tothom i que serviria, per bé o per mal, per desencallar un problema real, es prohibeix i fins i tot es penalitza durament. Càstig per votar, hi ha quelcom que no s’ha entès.

En mig d’aquests pensaments, em desperto suat d’un somni on veig a les notícies que el 10-N, -al marge de l’èxit de la cursa de la dona a Figueres-, el recompte de les votacions ha estat cero, que ningú no ha volgut participar d’aquesta farsa, que no, que ara no volem votar.

Però, penso en els que varen lluitar perquè fóssim lliures i guardo sota el llit aquest anarquisme d’estar per casa, tot i que, estic segur que aquells que perderen la vida per la democràcia, no pensaven que tants patiments acabessin en aquest teatre del no res.

És perillós que les noves generacions caiguin en el conformisme i creguin que aquesta democràcia de joguina, que gira per la corda que donen uns quants, és la de veritat.

Cal que ells acabin la feina i facin sentir allò que, lamentablement, encara segueix vigent desprès de tant anys: “No és això, companys, no és això pel que varen morir tantes flors”.