NO ERA AIXÒ, COMPANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que hem tingut la sort de poder votar tot just quan varem ser majors d’edat, potser no l’hi donem la importància que té.

Tanmateix, escoltem els nostres grans que ens expliquen que la democràcia s’ha de conservar i alimentar, que és la massa mare de la convivència, el pal de paller de la societat, el que fa que siguem sobirans, que tinguem la clau de volta de les decisions, que siguem els amos del nostre destí.

En aquest país, només en la dècada dels “deu” (suposo que el període que vivim i que començà al 2010 es pot anomenar així), portem més votacions que anys i, vista la situació actual, no sembla que hagi servit de gaire res; deu ser que els excessos es paguen i els tiberis copiosos son difícils de pair.

Estem veient que, en tots els àmbits polítics, prima més la imposició que la voluntat popular, que les banderes, amb més o menys franges però amb els mateixos colors, estan pel cim de la raó i de les necessitats d’aquells que el mes se’ls fa llarg.

Els pactes impossibles, fins i tot a nivell municipal, que aparten els més votats, per deixar-ho tot igual o pitjor, ens demostra que juguen amb les nostres voluntats, cosa que ens fa sentir rebutjats i transparents.

I per una votació transcendent que es planteja, de gran interès per a tothom i que serviria, per bé o per mal, per desencallar un problema real, es prohibeix i fins i tot es penalitza durament. Càstig per votar, hi ha quelcom que no s’ha entès.

En mig d’aquests pensaments, em desperto suat d’un somni on veig a les notícies que el 10-N, -al marge de l’èxit de la cursa de la dona a Figueres-, el recompte de les votacions ha estat cero, que ningú no ha volgut participar d’aquesta farsa, que no, que ara no volem votar.

Però, penso en els que varen lluitar perquè fóssim lliures i guardo sota el llit aquest anarquisme d’estar per casa, tot i que, estic segur que aquells que perderen la vida per la democràcia, no pensaven que tants patiments acabessin en aquest teatre del no res.

És perillós que les noves generacions caiguin en el conformisme i creguin que aquesta democràcia de joguina, que gira per la corda que donen uns quants, és la de veritat.

Cal que ells acabin la feina i facin sentir allò que, lamentablement, encara segueix vigent desprès de tant anys: “No és això, companys, no és això pel que varen morir tantes flors”.

ZONA DE PAS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha un espai, en mig de la jungla del trànsit urbà, on el vianant disposa d’absoluta prioritat, o això hauria de ser ja que, per molta pressa que tingui el conductor i per molts cavalls que tingui el vehicle, ha d’aturar-se per donar-li pas.

És cert que, de vegades, algú incompleix la norma i esperitat, o potser distret amb les noves tecnologies que ara equipen els cotxes, està a punt de provocar un atropellament.

Em fa l’efecte, però, que amb els anys, el respecte a les ratlles blanques al terra s’ha anat imposant i hem “europeïtzat” els modals al volant.

En altres llocs, la zona de pas de vianants és encara més inviolable i he arribat fins i tot a veure una ciutat on els conductors posaven l’intermitent esquerra en parar-se, per evitar que un altre vehicle es pensés que s’aturava en doble fila i tingués la temptació d’avançar-los.

De totes maneres, aquesta immunitat hauria de tenir límits i abans de posar els peus a l’asfalt fora convenient mostrar clarament les nostres intencions, estar segurs que el conductor ens ha vist i que la distància i velocitat el permetrà aturar-se sense corre cap risc.

Aquesta tendència és la que darrerament està canviant i, per aquest cop, em poso del costat del xofer que, tot i estar emetent, pot trobar-se de cop i volta, amb un vianant davant del capó que no sap d’on ha sortit.

El problema ve donat per les darreres tecnologies, m’explico:

Els mòbils actuals, de grans pantalles, amb vídeos i missatges inacabables, fa que alguns vianants, sobre tot de curta edat, caminin sense posar atenció a l’entorn patint, fins i tot, accidents amb les faroles.

I ja no diem si, a més a més, els auriculars a les orelles els priven de qualsevol avis sonor.

Així les coses, solen anar distrets i accedeixen al pas de zebra sobtadament, sovint davant del morro del cotxe.

I a tot això, hem d’afegir els patinets elèctrics que comencen a proliferar i que, orfes de normativa concreta pel moment, surten des de la vorera a una velocitat que fa difícil d’aturar el vehicle a temps.

Fins i tot, bicicletes, amb ciclista al damunt, s’atreveixen a envair la zona de pas reservada als caminants, quan el seu habitat natural hauria d’estar al costat dels autos.

A voltes, malgrat el que diguin les lleis, els culpables no sempre tenen tota la culpa