JA NO PLOU A GUST DE NINGÚ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

"Ploua i de fora bufa es vent, que em fa sentir petit com un granet d’arena” cantava en Tomeu Penya, amb el peculiar accent de “ses illes”.

I és que certament, sentir la pluja caure (com diuen que fan els de Riudaura), mentre estem aixoplugats, desperta bones sensacions, veure les gotes copejar els vidres albirant un paisatge gris, alimenta la melangia, convida a la lectura, al recolliment, la vida familiar, a estimar sota llençols i afavoreix el sentiment de pau interior.

Però darrerament, a la que sentim un tro i veiem que els cumulonimbus treuen el cap pel cim del Pení el cor se’ns encongeix i el sentiment passa a ser de por.

Només cal preguntar als veïns de Roses, Castelló, Llança, Palamós, Port de la Selva, Platja d’Aro i tants altres lloc de l’Empordà, per parlar de llocs de proximitat, que aquest cap de setmana han viscut un infern aquàtic, com ho varen fer a Vilatenim aviat farà un any.

Les pluges d’avui dia son sinònim de catàstrofes, de riuades desbocades, de garatges negats, de camps inundats, de carreteres tallades i de perill per a les persones i els animals.

I ens queixem de que tot esta canviant, que abans no era així, que els nous temps han portat un canvi climàtic del que tothom en parla, però ningú ens en sap donar la causa i encara menys la solució.

No crec que sigui cap bestiesa afirmar que l’origen de tot plegat és la curta durada dels mandats.

Qualsevol dirigent actual, ja sigui polític o d’empresa, té assumit que la seva feina és eventual, efímera i que difícilment repetirà un cicle.

Així les coses, les decisions tenen per objectiu l’èxit immediat i rarament preveuen un recorregut amb un resultat a llarg termini, no fos cas que els elogis se’ls emportessin uns altres.

Urbanitzacions en lleres de rius, carreteres alçades, vies de tren que tallen passos d’aigua, contaminació que escalfa l’ambient o abocaments que taponen desaigües.

Tot plegat fet amb la cultura de “els que vinguin tot darrera, ja s’ho faran”.

Abans dèiem allò de “Mai plou a gust de tothom” en clara referència als pagesos, que a voltes una bona pluja els salvava la collita  o els botiguers que feien seva la dita de “carrers mullats, calaixos eixuts”.

Però avui la natura s’ha rebel·lat en contra dels que fem les coses malament i ens castiga amb una pluja que ja no agrada a ningú.