dimarts, 20 de novembre del 2018

20-N


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si avui fa 43 anys haguéssim fet una enquesta, probablement els percentatges entre els que sentien por o satisfacció hagués estat equilibrat.

Una part sentia una alegria, en el fons continguda, de veure com marxava el dictador que durant gairebé 4 dècades havia gestionat, amb mà de ferro, un país que havia après a viure amb por.

Precisament per això, l’altre part sentia temor al que podia passar a partir d’aquell moment, si el futur que els deparava podria ser encara pitjor.

Certament,  els seus hereus podrien haver aprofitat la ocasió i perllongar el règim, si el moviment social i les negociacions politiques no haguessin estat a l’alçada

Però el que va ser considerada una transició exemplar, amb els anys s’ha transformat en un malson.

Un cop transcorregut gairebé el mateix període temps que el general va campar ample per la península, ens trobem amb un país que no desperta cap enveja internacional.

La classe política que llavors, tot i la manca d’experiència, va tenir prou sentit comú i capacitat de negociació per dur el país lluny de la dictadura, no ha tingut relleu.

Malgrat la preparació acadèmica i els màsters –alguns d’ells reals-, es detecta una preocupant manca d’alçada i sentit de servei públic

El principal problema és la cobdícia, tant política com econòmica que ha portat a gestionar els partits politics com a empreses, amb l’únic objectiu d’ assolir el poder per sobre  de qualsevol cosa, obtenir notorietat i uns ingressos econòmics que difícilment obtindrien exercint la seva professió.

No cal anar tant lluny, els empordanesos estem vivint un lamentable espectable en el consistori figuerenc, fins i tot quan el que volen és marxar.

La deplorable situació en que es troba Figueres és culpa tant dels governants com dels opositors que, lluny de buscar el be comú, el recolzament a les bones propostes i pensar en el ciutadà, es dediquen al descrèdit aliè i als propis interessos de partit.

És com si tot s’hi valgués per un vot, ni que sigui mentir a les masses, exagerar les situacions o passar per sobre dels pensaments, fins i tot els propis.

Sembla que anem enrere i que hem tornat a l’anquilosament d’idees, el tancament de mires i fins i tot a la repressió i a l’empresonar gent per idees o comentaris.

I es pensen que amb la exhumació d’aquell cos que tal dia com avui va traspassar, fan un pas endavant.

En realitat, com vaig llegir l’altre dia, el que cal no és treure a Franco del Valle de los Caidos, sinó treure la seva essència dels parlaments i ajuntaments.


dimarts, 6 de novembre del 2018

DE FORA VINGUEREN...


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja fa anys que, quan arriben aquestes dates, torna la confrontació tradicionalista entre Castanyada i Halloween.

Els acèrrims defensors dels moniatos i panellets es fan forts en el rebuig a la festa americana i no és fa estrany escoltar allò de que “De fora vingueren que de casa en tragueren”

Però, hem d’acceptar que el món s’ha fet petit, que en el darrer mig segle ha augmentat exponencialment la capacitat de desplaçament de la gent i que internet ens ha obert una gran finestra, facilitant una globalització que avui és una realitat totalment irreversible.

Per tant, és normal que els nouvinguts portin les seves costums i que els joves es deixin influenciar amb el que veuen a la pantalla.

No és només la festa de Tots Sants, darrerament també estem veient bodes a l’aire lliure amb cadires blanques i un arc de fulles sobre els nuvis, peticions de mà amb genolls clavats a terra i un anell en una caixeta mig oberta, fal·lera per les classes de ioga i meditació, balls i musiques de “reggaeton”, festes andaluses a l’abril, pares Noel passant per davant dels reis d’Orient i, com no podria ser d’una altra manera, nens terroríficament disfressats, que la setmana passada ens tocaven el timbre per preguntar-nos si volíem un “trick or treat”, broma o regal, es a dir, “si no ens dones llaminadures, et farem alguna trapelleria”.

Un debat encès que, com sol passar amb els pensaments oposats, cap de les parts saben veure el punt convergent, tot i ser força evident, ja que, si ho analitzem, totes aquestes celebracions solen tenir una arrel comuna.

La castanyada no era més que l’àpat funerari de la nit del 31 d’octubre, on només es podrien servir llegums i fruits secs.

A moltes cultures sud-americanes els familiars es desplacen als mateixos cementiris per compartir el sopar amb els seus morts.

El Halloween, de fet, prové d’una tradició anglosaxona, encara més antiga i que deriva de la festivitat de Samhaim, deu dels morts.

O el Magosto al nord de la península, que també mengen castanyes i fan foc perquè els difunts vinguin aquella nit a escalfar-se.

Així que, enlloc de lamentar-nos, el que hem de fer en enriquir-nos amb les tradicions foranes, procurant guardar les pròpies i exportar-les arreu, com han fet ells, per a que el món també les conegui.

I, de la forma de sigui, aquests dies homenatjar els nostres estimats absents, i dur-los al cor, no només ara, sinó tots els dies de l’any.