PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Si avui fa 43 anys haguéssim fet una enquesta, probablement els percentatges
entre els que sentien por o satisfacció hagués estat equilibrat.
Una part sentia una alegria, en el fons continguda, de veure com marxava el
dictador que durant gairebé 4 dècades havia gestionat, amb mà de ferro, un país
que havia après a viure amb por.
Precisament per això, l’altre part sentia temor al que podia passar a
partir d’aquell moment, si el futur que els deparava podria ser encara pitjor.
Certament, els seus hereus podrien
haver aprofitat la ocasió i perllongar el règim, si el moviment social i les
negociacions politiques no haguessin estat a l’alçada
Però el que va ser considerada una transició exemplar, amb els anys s’ha
transformat en un malson.
Un cop transcorregut gairebé el mateix període temps que el general va
campar ample per la península, ens trobem amb un país que no desperta cap
enveja internacional.
La classe política que llavors, tot i la manca d’experiència, va tenir prou
sentit comú i capacitat de negociació per dur el país lluny de la dictadura, no
ha tingut relleu.
Malgrat la preparació acadèmica i els màsters –alguns d’ells reals-, es
detecta una preocupant manca d’alçada i sentit de servei públic
El principal problema és la cobdícia, tant política com econòmica que ha
portat a gestionar els partits politics com a empreses, amb l’únic objectiu d’ assolir
el poder per sobre de qualsevol cosa, obtenir
notorietat i uns ingressos econòmics que difícilment obtindrien exercint la
seva professió.
No cal anar tant lluny, els empordanesos estem vivint un lamentable
espectable en el consistori figuerenc, fins i tot quan el que volen és marxar.
La deplorable situació en que es troba Figueres és culpa tant dels
governants com dels opositors que, lluny de buscar el be comú, el recolzament a
les bones propostes i pensar en el ciutadà, es dediquen al descrèdit aliè i als
propis interessos de partit.
És com si tot s’hi valgués per un vot, ni que sigui mentir a les masses,
exagerar les situacions o passar per sobre dels pensaments, fins i tot els
propis.
Sembla que anem enrere i que hem tornat a l’anquilosament d’idees, el
tancament de mires i fins i tot a la repressió i a l’empresonar gent per idees
o comentaris.
I es pensen que amb la exhumació d’aquell cos que tal dia com avui va traspassar,
fan un pas endavant.
En realitat, com vaig llegir l’altre dia, el que cal no és treure a Franco
del Valle de los Caidos, sinó treure la seva essència dels parlaments i ajuntaments.
