FUTBOL FEMENÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Darrerament es parla molt de les quotes d’ocupació femenina a les administracions i a les grans empreses.

Quan es forma un nou govern (i darrerament n’hem tingut uns quants), sembla que la notícia és saber quin percentatge de fèmines ocupa els ministeris o conselleries, per reivindicar una equiparació que costa d’arribar.

Es penós que en ple segle XXI estiguem pendents d’això, quan hauria de ser un fet consolidat, sense que calguessin aquestes obligacions, ja que haurien de ser les aptituds per a cadascuna de les feines, les que determinessin, de forma natural, qui ha d’ocupar el lloc de treball, més enllà del sexe.

I el motiu de tot plegat és una igualtat en la vida quotidiana que no acaba d’arribar, i que és imprescindible per obtenir una disponibilitat laboral equitativa.

Però lamentablement, encara arrosseguen masses prejudicis, que costen d’espolsar.

No cal anar massa enrere per trobar èpoques en que les dones no podien votar fins i tot en països suposadament democràtics i fa poques dècades encara hi havia convenis col·lectius en aquests país, que tarificaven sous diferenciats entre sexes, per feines idèntiques.

Els esports, potser per les característiques físiques diferenciades, són els que més s’han etiquetat per sexes i el futbol, que és el mes estès, està al capdavant dels mal anomenats “esports d’homes”, i no ha donat mai gaire ressò als equips i competicions de dones.

La cosa ha canviat darrerament i fins i tot aquest any s’ha parlat molt, en la festa “The Best” de la FIFA, del premi a la millor jugadora.

Recordo que a casa nostre, no fa tants anys, només es sentia parlar de l’equip femení del Llers, però actualment, els èxits d’equips com el Sant Pere Pescador o el creixement del Cabanes, entre altres, han portat a primera plana la expansió de la secció femenina d’aquest esport en molts clubs.

Potser el fet de que en les categories inicials es puguin barrejar nens i nenes, fa que moltes d’elles tinguin oportunitats i puguin destacar als ulls dels entradors i seleccionadors, com ha passat darrerament amb alguna jove jugadora local.

Sigui com sigui, la inclusió de la dona en aquest esport, com en tots els altres, és una bona notícia i més encara si s’ha aconseguit per l’esforç d’elles i la predisposició de tots plegats, sense quotes ni obligacions, com hauria de ser en tots els àmbits de la vida.

ORGULL EMPORDANÈS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una vegada, per aquestes coses que passen amb els vols barats, vam aterrar on no devíem i varem haver de travessar la Toscana italiana.

Malgrat que el paisatge des del vehicle era prou maco, no era la imatge que m’havien venut en la pel·lícula de Andrew Wells, protagonitzada per la magnifica Diane Lane i vaig trobar, modestament, que no tenia ni la llum, ni els boscos, ni les masies, ni els colors dels camps quadriculats del nostre Empordà, que tantes vegades he travessat en la mateixa tessitura i que no deixa mai de sorprendre’m.

Santorini i les seves postes de sol, que atrauen milers de persones diàriament, com altres pobles grecs, blancs i blaus, tan ben retratats a les sagues de “Mamma mia”, potser s’acosten, de lluny, a l’encant real dels nostres pobles de costa, Cadaquès al capdavant.

Suposo que l’amor de fill de la terra és el que em fa escriure tot això, però alguna cosa tenim quan, malgrat que el cinema no s’ha centrat gaire en mostrar bucòlicament el nostre paisatge, cada any milers de turistes ens visiten per quelcom més que platja i paella.

Les conferències sobre el paisatge com atractiu turístic ja fa temps que prediquen que tenim sota els peus la clau de volta del nostre futur, que preservar el paisatge i l’entorn, seguir línies modèliques i sostenibles en la construcció, potenciar els parcs i reserves naturals i mostrar una seriositat –no una exageració- en la metodologia ens portarà, a mitja termini, el benefici de nous visitants, cultes i de nivell, que ompliran, fins i tot fora de la temporada estiuenca, molts dels hotels i restaurants que ara centren els esforços en tres escurats mesos.

En tot això hi tenim molt a veure tots els que hi vivim, amb la preservació i la conservació i sobre tot, en la divulgació.

I per acabar de tancar el cercle, ens caldria tenir una capital que sentíssim tots com a nostra i que no només sigui admirada pel “Geni”, sinó també pel seu ordre, la neteja, la seguretat, la mobilitat i el comerç.

Feina feixuga per al nou alcalde, a qui li caldrà quelcom més que bona sort per aconseguir que Figueres es converteixi en el punt en el mapa on hi vagi a parar el dit del futur visitant, tot associant-la al paradís que l’envolta, que sigui la icona que representi tot plegat i l’orgull d’aquells que tenim el cor empordanès i ens n’omplim la boca quan en parlem.

La formula: Fer el que cal, creure’ns el que som i mostrar-ho tal com és.