TRIA ORGÀNICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa dies que ha acabat la festa de Sant Cebrià a Vilafant que, com moltes festes de barris i pobles en les mateixes dates, segueix vigent per obra i per gaudiment dels mateixos.

És a dir, ha suposat un esforç per a l’Ajuntament i els mateixos voluntaris, colles i associacions de sempre, per al gaudiment de la resta, que també solen ser un altres mateixos, que participen i agraeixen la feina dels primers.

Sigui com sigui, al final tot surt bé, la participació és més que acceptable, les activitats plausibles i l’objectiu final, que és “fer poble”, perfectament assolit.

Si més no, aquesta ha estat la sensació d’un vilafantenc que ho ha viscut guardant la distància de seguretat.

El pregó inicial, oficiat pel director d’aquesta publicació, Santi Coll ja prometia.

El text, ben escrit, ben explicat i molt entretingut, va tenir l’objectiu d’enardir l’orgull de vilatà i un ganxo directe a la mandíbula d’aquells que, potser massa sovint, ens queixem dels defectes i les mancances del poble.

I és que, malgrat que aquestes protestes, sempre constructives, les creiem reals, potser és cert que no sabem apreciar o donar ressò a allò que està bé i que, a ben segur, és majoritari.

Per posar un exemple, una iniciativa de recollida de deixalles orgàniques a nivell particular.

Ignoro si això ha passat a més pobles, però a Vilafant, l’Ajuntament, juntament amb el Consell Comarcal i l’Agència de Residus, ha passat, casa per casa, un tríptic informatiu de com separar les deixalles i, a més, ens han entregat un mini cubell per encabir-hi els residus orgànics, com restes de menjar o de poda casolana i unes bosses reciclables.

Val a dir que, la primera cosa que varem fer a casa, va ser veure on havíem de dipositar-ho i ens varem trobar amb un nou contenidor marró no gaire lluny i la segona va ser veure on podíem aconseguir més bosses especials, també compostables, que semblen de plàstic però que estan fetes de midó de blat de moro i ens varem adonar que al mateix supermercat de sempre, també a prop, en tenien de feia temps i mai n’havíem fet cas.

Aquesta acció entenc que, com ens ha passat a nosaltres, ha obert els ulls a molta gent, critica amb el sistema de reciclatge existent i, sobre tot, amb l’excés de plàstic, generat per uns fabricants i comerciants, als que encara els manca prendre consciència de la gravetat del problema.

Ara, cada vegada que buidem aquest mini cubell d’escombreries, tenim la sensació de que estem complint amb la nostra part d’ajuda a la conservació del planeta.

I per ser justos, aquest cop, cal tirar a la Regidoria corresponen de l’Ajuntament, les floretes que, a ben segur, creixeran de nou amb aquesta iniciativa

DIADA GROGA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Reconec que em sento atret pel color groc i que ningú busqui segones lectures, perquè qui em coneix sap que això em ve de petit.

Fins i tot al llarg de la meva vida, el groc, juntament amb el blau –del que és complementari i absorbeix la seva llum- són els dos colors que més m’han acompanyat a nivell esportiu i corporatiu, així com de vestimenta preferida.

El considero un color viu i alegre, el color del Sol, del bon temps, de la felicitat.

Potser és per això que quan entro en un dels molt pobles de la nostra comarca que aquests dies vesteixen els carrers d’aquest color primari, em sento a gust.

També n’hi ha que, per culpa de Molière, creuen en la seva malastrugança o d’altres que, d’un temps ençà, l’envesteixen com els toros al vermell, cosa que, tot i la neutralitat que haig de tenir, pel fet d’escriure per a un públic heterogeni, em costa d’entendre.

Més enllà del tarannà polític de cadascú i de les idees personals, totes respectables, només faltaria, crec que és de sentit comú que el fet de que unes persones estiguin empresonades tants mesos sense judici, és injust, i més comparant-t’ho amb la quantitat de lladres confessos i mal tractadors, que surten immediatament dels jutjats amb una “llibertat amb càrrecs” que segurament no compliran.

Tampoc pretenc ser l’amo de la raó i faig l’esforç d’entendre qui no pensa com jo, per la qual cosa no gosaria mai criticar a qui pengés llaços o quelcom de qualsevol forma o color, en favor d’aquesta situació, a casa seva o als espais públics, si la majoria del consistori ho permetés.

Però el que trobo inversemblant és que hi hagi gent que els vulgui treure.

Entenc que l’acció és molt diferent; l’una és la lliure expressió d’un pensament i l’altre és la censura del pensament aliè abans de mostrar el propi i això es diu repressió.

El significat dels llaços grocs, com ja s’ha explicat i a hores d’ara sap tothom, no s’han inventat aquí, només cal adreçar-se a la música i escolar “Tie a yellow ribbon round the old oak tree” o la ensucrada traducció de “Atar una cinta amarilla al viejo roble”.

Suposo –ja que lògicament, aquest article no l’he escrit avui- que la Diada ha tornat a omplir de groc el nostre país.

M’ho miraré com un acte de festa i llibertat, i tornaré a la música per rescatar innocents cançons d’estiu, que pintaven submarins i tractors d’aquest color.

I demà, continuarem patint les conseqüències d’aquells que no escolten, ni són capaços de cercar punts d’acostament i no se n’adonen de la metàfora de que les banderes que creuen representar, amb més o menys franges vermelles, tenen com a fons comú el mateix color groc.