RATAFIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que molta gent hagi descobert la Ratafia arrel del regal que el MH President va fer al president espanyol, quan en realitat aquest licor tan nostre té segles d’història.

No sabria explicar els seus orígens, però sembla que surt reflectit en algun escrit de 1675, tot i que es podria confondre amb altres licors similars, ja que llavors era pràctica habitual que moltes masies o abadies fessin els seus elixirs a partir de les herbes o fruites del seu entorn.

Crec que ni els mateixos especialistes tenen clar si denominar-lo licor, elixir o mistela, i la seva dolçor, que varia segons la intensitat d’alguna de les prop de 100 herbes que el componen, fa que a cada zona tingui un toc especial.

A Catalunya es va generalitzar al segle XIX i va ser Mossèn Cinto Verdaguer en la rondalla “Ratafia”, publicada al 1905 on, a tall de llegenda, explicà que l’origen d’aquest nom, tan rialler i simpàtic, de dicció fàcil i sonora, podria haver sortit de la reunió de 3 monjos en una masia i que, un cop tastat, varen voler batejar-lo sense èxit, fins que un d’ells, en acabar la reunió amb un acord, va dir “rata fia” (en llatí: queda firmat).

Però no va ser fins al 1985 quan la Generalitat va reconèixer la Denominació de Qualitat Ratafia i fa poc s’ha creat la IDG de la Ratafia Catalana, tot i que només agrupa 4 productors dels 15 reconeguts i han quedat fora els alt empordanesos Roicom de Garriguella.

Sigui com sigui, potser per la seva història o per la tradicional producció casolana, poc compartida arreu, converteix la Ratafia en el licor català per excel·lència, tot i ser de consum minoritari, ja que degut a les influències foranies i la publicitat, fa que altres licors i destil·lats siguin més demanats, i preferits per barreges i cocktails.

Fins fa poc, fins i tot en zones de elaboració habitual, com Olot, Besalú, Centelles o Santa Coloma de Farners no era fàcil trobar-ne una ampolla en els bars de moda.

Hem reconec “xinxoller”, que és com es denominen els seguidors d’aquesta beguda i considero un plaer delectar-me amb un xarrup a les acaballes d’un bon àpat de festa, en copa ampla a l’hivern, amb gel a l’estiu o amb got llarg en una trobada nocturna.

El gest del president, ple de simbolisme, ha despertat, de retruc, la curiositat de la gent, sobre tot fora fronteres i ha fet que les demandes de la nostrada Ratafia visquin moments dolços, com el regust que deixa aquest líquid amarronat quan passa per la gola i ens omple, el paladar de sensacions i cor de país

18 DE JULIOL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Demà recordarem que fa anys l’estiu va esdevenir xafogós i els anys a venir freds i foscos, com tants altres períodes de la nostra història.

Com sol passar en la majoria de les situacions, no sabem que hagués passat “si no...”, tot i que els historiadors i analistes estaran d’acord de que aquella situació tampoc era la idònia i que calia un canvi, però no un enfrontament tan violent i ni tan carregat d’odi.

I ens preguntem per què tantes dècades més tard, un conflicte del que ja casi no queden supervivents, encara genera debats oposats.

Doncs perquè la memòria no caduca i les ferides no es guareixen sense pocions, perquè el temps no ho cura tot i perquè seguim en un país artificial, fet de petits països, dins del qual encara n’hi ha que es creuen superiors i no fan res per això canviï, ans al contrari.

Perquè encara tenim avis vius que recorden una infantesa de pocs jocs i molts horrors, bombes i persecucions, perquè encara hi ha gent, d’ambdós bàndols, que no té respostes i segueix cercant els seus avantpassats, morts i enterrats allà on no se sap, sense honors ni làpides.

Fa 82 anys d’uns fets que varen portar al límit un problema que ja venia d’abans i que segueix obert perquè, en aquest país, per culpa de banderes i pàtries, seguirà havent-hi bàndols mentre no hi hagi predisposició a entendre’ns.

Ferides que no cicatritzen i que, 40 anys desprès de la mort del dictador, lluny de ser un fet tancat, que es silencia com aquells secrets de família, segueix essent un tema que genera debats i articles.

Perquè mai cap polític ha gosat agafar el problema per l’arrel, oblidant idees i conviccions, cercant el punt de trobada i demanant perdó enlloc de exigir-lo.

Una llei de memòria històrica amb un punt final que, lluny d’homenatges, entengui que tots varen perdre una guerra de la que sembla que no hem après res.

I així les coses, cada 18 de juliol seguirà havent qui plori per nostàlgies ben diferents, la majoria sense haver-ho viscut, alimentats per posicionaments ideològics partidistes i periodisme de claveguera.

I seguirem penjant banderes amb més o menys bandes, però amb idèntics colors, el groc de la mala sort i el vermell de la sang que mai s’hauria d’haver vessat.

CINC CÈNTIMS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vaig anar al supermercat habitual, on hi solen tenir peix fresc.

M’agrada mirar la brillantor del verat recent pescat, el records de festa d’estiu que em porten les sardines o el bonic color vermellós de les gambes, mentre se’m fa la boca aigua pensant en el sopar que s’acosta.

Vaig triar uns llucets ben eixerits i, un cop nets, me’ls varen posar en una safata de plàstic que varen embolicar dues vegades en film transparent i en acabat van posar-ho tot plegat, en una bossa a la que, desprès de fer-li un nus amb les nanses, l’hi enganxaren la etiqueta del codi barres i, per si no hi havia prou, a fi d’assegurar l’estanquitat del envàs, ho varen tornar encabir en una segona bossa de nanses.

Quan vaig passar per la zona de la fruita i les verdures, vaig haver de auto servir-me cadascuna de les que vaig triar, en bosses de plàstic separades, que vaig haver de tancar, pesar i etiquetar.

De tota la oferta d’aigua que hi havia, només una era amb ampolla de vidre i quan vaig anar a buscar una bombeta que em calia per substituir la que s’havia fos a casa, encara va ser pitjor, ja que el plàstic i el cartró estaven tant units que difícilment podria separar una cosa de l’altre.

Un cop el carro ple, vaig passar per caixa i es va produir l’absurd ritual, que genera aquest article, quan la caixera, complint les ordres dictades, em va dir que, si volia una bossa de nanses havia de pagar cinc cèntims, tot plegat per evitar l’abús en l’ús de plàstic, que contamina el medi ambient.

No em va ser difícil fer el càlcul de que el volum de plàstic d’aquella bossa potser no era ni el 5% de tot el plàstic que duia a dins del carro i que aquells 5 cèntims no em representaven ni el 5% del import que estava a punt de pagar.

I en aquell moment em va venir de gust fer “cinc cèntims” als legisladors per dir-los que aquesta norma és una ofensa a la intel·ligència de la gent i que el cal és tenir “cinc cèntims” de dignitat i més del 5% de vergonya per fer una llei real, que no serveixi només per netejar consciències.

El mar és ple de plàstic i el planeta es queixa però, per protegir els interessos de la indústria i callar la boca als ecologistes, en lloc de prohibir un material nociu i potenciar altres matèries, que ja existeixen, valoren en 5 miserables cèntims el verí que ens mata.

Reconec que hi ha moltes lleis ecològiques absurdes que entorpeixen el desenvolupament econòmic (només cal llegir el projecte del PRUG) però aquesta, en canvi, és tan tova que supera el ridícul.

L’ecologisme no ha d’entendre d’interessos, ni de colors, ni de partits i per això que no podem deixar-lo en mans de gent que no te ni cinc cèntims de sentit comú.