LA NOSTRA FESTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ahir hauria d’haver estat festa, festa grossa, festa nacional, vermella al calendari, com el color de les roses, la nostra festa.

No hi ha, al cap de l’any, cap dia més maco, més emotiu, ni més pacífic.

Ara sortiran els tradicionalistes i parlaran, amb raó, del Nadal, del Eid al-Adha dels musulmans o la Pasqua ortodoxa.

Però, ahir no parlàvem de Déus ni de comunions, ahir la nostra religió era l’amor i la cultura.

La rosa, sempre vermella, simbolitza aquelles que, segons la llegenda, brotaven cada mes d’abril en el roser que va néixer on va caure la sang del drac, mort a ferro pel guerrer Jordi, en defensa de la princesa.

Com totes les llegendes, potser tingui la seva part de veracitat, però nosaltres ens quedem amb la seva part de tendresa.

Sigui com sigui, fa més de cinc segles que els enamorats d’aquest país les regalen a les seves estimades, sempre acompanyades de l’espiga, símbol de la fertilitat.

Mostres d’amor que, amb els anys, hem ampliat més enllà de mullers, parelles de fets o de núvies, incorporant les mares, les àvies i fins i tot sogres, germanes, cunyades i companyes de feines.

Un dia per simbolitzar els sentiments i obrir el cor

N’hi ha qui aprofiten per fer caixa o captar seguidors, d’altres per afegir-hi reivindicacions, lícites com totes, convertint la senyera que l’acompanya en estelada o, com aquest any, presentant roses grogues a joc amb els llaços.

Però la reivindicació més gran la fan els escriptors.

És el dia que posen el seu esforç sobre el taulell i ells tot darrera, cofois amb la seva creació i, malgrat els nervis i el cansament, feliços de signar exemplars i comentar paràgrafs.

El somni de qualsevol lletraferit, d’aquells que algun dia ens voldríem veure en aquesta situació, si la vida ens dona temps i capacitat i, a més, un editor.

I la foto del dia, la dels escriptors empordanesos que han publicat llibres durant l’any i que mostra com de viva està la cultura a la nostre comarca.

Som molts els que ens agrada endormiscar-nos amb un llibre als dits, els que ens agrada remenar prestatges a les llibreries, els que ens emociona quan veiem que un jove llegeix en un transport públic i que fins i tot som capaços d’acceptar la transició del paper, amb aquell tacte i olor, a la freda pantalla de e-book

Els mateixos que reivindiquem que la Diada de Sant Jordi sigui la festa nacional catalana, pel seu simbolisme d’amor, de pau i de cultura, que tanta falta fa en els temps que vivim.

LA PELL FINA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que en els darrers temps es dona un tractament diferent a les “suposades” ofenses o, si més no, sembla que la sensibilitat és més acusada.

És com si tot s’hagués magnificat, augmenten els ofesos sense tenir la certesa de que augmentin les ofenses, el món al revés.

Proliferen les denúncies per discussions que, temps enrere, s’haguessin solucionat amb una setmana de morros o, posats en el pitjor escenari, un trencament d’amistat.

El que abans es consideraven “diferències” o, com a molt, una manca de respecte, avui s’eleva a delicte d’odi i es busca un article del codi penal que s’hi adapti o bé se l’hi dona un nom anglosaxó i posa en mans de psicòlegs.

Molt abans que s’inventés el “mobbing”,  ja hi havia “trepas” i “pilotes” a la feina, que eren capaços de fer el que calgués per pujar d’estatus i que, normalment, un cop se’ls veia el llautó, acabaven caient pel mateix forat pel que havien pujat.

Com a l’escola, que abans de que tinguéssim a la mainada tant consentida, les situacions de “bullying” acabaven amb una estirada d’orelles per part del mestre, que era respectada i aprovada per tots els pares.

A tots se’ns ha escalfat la llengua en algun moment, la diferència és que abans les paraules se les enduia el vent i ara son publiques, cosa que facilita que tothom es vegi amb cor de denunciar.

Avui la tecnologia pot enregistrar converses, localitzar moviments i gravar xats per convertir-ho en probes irrefutables que poden ser utilitzades per exigir el restabliment de la dignitat d’aquells que es creuen ofesos i que, sovint, tenen molt per amagar.

Veiem autors literaris vetats per un relat, acudits sancionats o cantants condemnats per lletres ofensives, quan abans, en temps foscos de censures implacables, els Sirex cantaven que desitjaven la mort dels lletjos i no passava absolutament res.

La pell se’ns ha afinat massa darrerament.

La situació política actual tampoc no ajuda, i els interessos que molts tenen en provocar diferències, facilita situacions de conflicte, recollides per alguns jutges i fiscals partidistes i magnificades per periodistes mancats d’ètica professional

Amb tantes denúncies i processos, no és estrany que els jutjats estiguin col·lapsats i triguin anys en jutjar casos realment importants, com la violència de gènere o els assassins i violadors.

I no hi haurà tendència a millorar fins que la gent no entengui que hem de ser com els elefants, que tenen la pell gruixuda per suportar les punxades, els peus ben clavats a terra, les orelles grosses per escoltar millor, boca petita per no parlar massa i, això si, molta, molta memòria.