PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Una llum
brillant i intermitent al cim d’un vehicle que es fa veure de lluny i, si cal,
una sirena per advertir de que l’embús s’ha de desfer, ella té prioritat.
Passa una
ambulància i els cotxes es fan a un costat, és un dels pocs moments en que la
solidaritat de tothom es fa palesa.
Hom sap que a dins,
potser, hi va una vida que s’escapoleix, que no pot esperar, els segons
compten, una contrarellotge per sobreviure.
Observant la
vida a les urgències de l’hospital de Figueres, te n’adones de com en som de
petits. Aquí no si val ser ric o pobre, alt o baix, guapo
o lleig.
Un ambient que
poc té a veure amb les fictícies sèries televisives, que ens han donat una
imatge, potser idíl·lica, potser exagerada, de la realitat del dia a dia i,
sobre tot de la nit.
Tal com cau el
sol, el caos i les cues s’esvaeixen, la sala d’espera es buida, el traginar d’ambulàncies
perd carència, tot i que cada nit deu ser diferent.
Dins dels “box”
de lliteres només queden, en observació constant, els que no han pujat a planta
i els nouvinguts.
L’olor característica,
que ja posa malalt només d’ensumar-la, no ajuda, però la llum suau de la
penombra interior i la lluna exterior dona pau als que pateixen i als
acompanyants preocupats, que els vetllen.
Les converses
entre uns i altres es tornen pausades, malgrat tot, es respira tranquil·litat.
El plor d’un
nen que acaba d’arribar en braços d’uns pares angoixats, trenca el silenci i ens
esgarrifa, la queixa d’aquella àvia i el gemec d’aquell noi ens recorden on
estem.
Asseguts en
una incòmoda cadira volem vigilar el nostre malalt, però els ulls pesen figues
i el cap marxa endavant. El mal d’esquena ajuda a mantenir els ulls obert i complir
amb la guàrdia.
Ara passa una
llitera, ara a fer unes probes, una injecció, una pastilla, tot sembla controlat,
però res és fàcil.
La remor
recorda un tren nocturn, les respiracions fan el ritme de les travesses.
Sona un mòbil,
algú esta preocupat, les notícies no es volen fer esperar.
La vida avança
entre penombres en una nit d’urgències, hores per pensar.
Surt el sol, torna
l’estrès, les sirenes i les corredisses, els llits s’omplen, fins i tot els
passadissos, la vida continua.
Uns marxaran i
tornaran la rutina diària, d’altres canviaran de planta i altres potser no
tindran tanta sort i la vida se’ls escaparà de les mans.
Ningú hi vol
anar, però el destí ens hi porta, potser per atzar, potser per edat, de vegades
la por.
El servei
d’urgències de l’hospital de Figueres, criticat per uns i lloat per altres,
però ple de professionals vocacionals, disposats a salvar vides.
Quan el
visites te n’adones que, sovint, no apreciem tot el que tenim.
