LES PROFESSIONS DEL PROCÈS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Jo voldria parlar del temps, de com de bons són els rovellons, -si és que es poden pagar-, de la importància de participar en el Gran Recapte del propers dies 1 i 2 de desembre o de l’èxit de la Cursa de la Dona del passat dia 12.

Però sigui per l’angoixa, la incertesa o el malestar per la situació, el pensament acaba anant sempre més allà, i és llavors quan surten els menys convencionals, els que queden en segon terme en el dia a dia però que, potser, val la pena analitzar.

I arribat aquest punt, veig que hi ha una sèrie de professions que tenen un abans i un després en les nostres percepcions, perquè en les darreres setmanes s’han vist molt afectades pels esdeveniments.

Els més evidents són els cossos de seguretat i els bombers, que segons de amb quin ull amb que es mirin, han passat d’àngels a dimonis i al revés.

També la dels jutges i fiscals, que, sense voler entrar en valoracions, sobta el canvi de comportament i la celeritat amb la que han actuat, quan estem acostumats que estafadors, lladres reincidents o fins i tot agressors confessos quedin en “llibertat amb càrrecs” fins que, al cap de del anys, es celebra el judici, si és que els troben.

La que més em colpeja, per afinitat, és la de periodista, sobre tot la dels cap de les editorials de les grans cadenes i diaris, que han manipulat les informacions sense cap mena de remordiment, prenent partit enlloc d’informar objectivament, essent uns dels màxims responsables de la divisió d’opinions i que han obligat a molts bons professionals a seguir-los el joc, havent-se d’empassar la dignitat i el codi ètic per conservar la feina, posant cara de circumstancies davant una càmera o un micròfon mentre llegeixen les fal·làcies dictades.

La més evident és la de polític, que en lloc d’escoltar i posar-se al servei dels ciutadans amb eficiència i honradesa, com seria el seu deure, han sembrar la incertesa i la por, amb decisions irracionals, demostrant la seva manca d’alçada.

I la que més greu sap, la de mestre, aquests vocacionals del ensenyament que alguns polítics ara volen posar en l’ull de huracà, acusant-los injustament del que ells mateixos estan fent.

Una col·lectiu que hauria de tenir un monument a cada plaça de cada poble per fer que els nostres fills siguin millor persones.

Sempre amatents, responsables i disposats a extralimitar-se de les seves funcions per arribar a on la educació d’alguns pares no arriba, i que durant dècades han seguit un manual modèlic, alimentant la diversitat i la convivència.

Les coses estan canviant, fins i tot la percepcions d’alguns professionals i que, vistos els exemples exposats, lluny de tranquil·litzar-nos, ens omplen encara més de basarda i incertesa

EL DEURE DE DECIDIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si a alguna cosa ens obliga la convivència pacifica és a complir uns drets i uns deures amb els que ens envolten i amb la feina.

Tothom sol tenir clars els drets, i, si no, només cal adreçar-se a les lleis vigents -justes o injustes- o, per una modesta aportació, un lletrat marcarà el camí per poder esbrinar fins a on podem arribar en les nostres accions o reclamacions.

Els deures costen més, de vegades cal un recordatori i, sovint, n’hi ha que es fan fonedissos per evitar-los.

Precisament els que els compleixen són els que, al cap i a la fi, reben la recompensa del just reconeixement.

Per acabar de lligar l’article, parlaré de les decisions, aquestes accions preses amb consciència i responsabilitat, que la vida ens depara i que ens obliga a triar, com una proba vital, entre dos camins, sense saber mai el que hagués passat d’haver fet el contrari.

Segur que si repassem la nostra existència ens serà fàcil, tot cercant en la memòria, trobar situacions que, malgrat que en aquell moment no n’érem tant conscients, ens han encaminat en la vida.

Bàsicament seran qüestions de parelles desfetes o canviades, de feines acceptades o rebutjades, de destinacions de treball que potser ens han dur a un indret desconegut o emigracions involuntàries a altres ciutats o països diferents.

En tots els casos sempre és allò de “Que hagués passat si...”, que mai sabrem i que ens han marcat per sempre.

Dons ara fixem-nos, per un moment, la importància que aquest fet adquireix si les decisions afecten, no només a nosaltres o a la nostre família, sinó a tot un poble, a tot un país i que, amb elles, podem canviar el decurs de la història.

Parlem sovint del nostre “dret a decidir” i poques vegades del “deure de decidir” que tenen els polítics i governants, que són cabdals per les vides de milions de persones.

De vegades, em pregunto si realment en son conscients de tot això, si mai s’han parat a pensar que els seus actes, més enllà de sortir en les portades del noticiaris o de ser “trending tòpic”, influeixen en la vida i el futur de la població.

Les decisions polítiques que s’han pres en les darreres setmanes semblen pensades més des de la fal·lera i l’adrenalina, o des de l’odi, la rancúnia, els interessos partidaris o els anhels, que pas des del rigor que comporta la importància dels moments que estem vivint.

Els escollits ho haurien de tenir clar d’inici, però vist el que estem passant no em dóna la sensació de que en siguin conscients.

Algú ens hi hauria d’explicar que tenen el deure de decidir, però amb racionalitat i que les seves decisions, després d’escoltar els clams populars, han de servir per construir i no per destruir.