L’EMBRUIX DE CADAQUÉS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Un veí d’un poble turístic parlava de com s’encomana l’estrès del visitant, que vol aprofitar els dies de descans i, acostumat a la immediatesa diària, s’ho vol menjar tot de cop i no només no descansa, sinó que, a més, atabala tot el poble.

Això no passa pas a tot arreu.

Hi ha un indret, aïllat i singular on el turista és el que s’adapta al tarannà autòcton i la calma no es perd.

És allà on el vent de mar els renta la cara i la Tramuntana passa per sobre, per dur-se la rauxa cap al sud.

A Cadaqués, el foraster s’embriaga de la filosofia de l’ “anar fent”.

Si fa solet, el visitant es confon amb el paisà i s’enfunda l’uniforme oficial lluint, en el cas d’ells, pantaló curt, però no massa, i elles faldilles llargues de ganxet, xancletes, samarreta de colors neutres i barret de palla. Si refresca cal abrigar la part de dalt amb una dessuadora a joc, però les cames sempre a l’aire.

Vingui de frontera amunt o de la capital, els habituals ja es passegen, com els autòctons, amb el casc diminut a la mà, que el cotxe es queda a casa i la moto és necessària, hi ha massa desnivell per a la bicicleta.

Només es distingeixen en el “salat” idiomàtic, en el parlar illenc.

Al Casino, soroll de fitxes de domino, cartes i tertúlies d’amics i saludats; tallats i cigarrets artesanals a la porta.

I si la mar et crida, també la calma envaeix la badia i la vela llatina, la mallorquina i el xup-xup ajuden a gaudir del balanceig de les onades i les vistes de la mar d’amunt, en dies de mar planera.

Cadaqués a l’estiu desprèn festa i tranquil·litat, migdies de canya davant de mar, àpats amb sabor mariner, taps amarats de licors, tardes de migdiada i mandra, nit de copes i vestits blancs.

Passejos llargs i la ment en blanc, el verb badar en present de l’indicatiu.

La calma i la tranquil·litat no es perden amb les visites, el foraster aparca l’estrès a la entrada del poble, la bohèmia i la inspiració aflora, l’embruix del geni, que es respira a cada racó, ho va deixar impregnat.

Potser és el blanc de les cases, el negre de la pedra o el blau de mar, aquí la vida no va lenta, sinó que es viu lentament.

Hi ha un lloc a l’Empordà que rep més turistes que ningú i de vegades no ho sembla, perquè tot es barreja i el visitant, lluny de canviar el dia a dia del poble, mostra una integració absoluta, embriagant-se del seu tarannà.

Cadaqués és on la gent no es guanya la vida, si no que, ben mirat, l’allarguen i l’aprofiten.

FOTOGRAFIA DIGITAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que parlem de la prehistòria però, com qui diu, fa quatre dies que tots estàvem atabalats amb les noves càmeres fotogràfiques digitals.

Era l’inici de l’enterrament d’aquell rodet de 12 o de 36 exposicions com a màxim, amb els que fèiem fotografies a cegues, sense saber si estaven mogudes, desenfocades, fosques o clares, fins que no anàvem a recollir-les a cal fotògraf, un cop el viatge havia finalitat i no hi ha marxa enrere.

S’obria un món de possibilitats, com el poder veure si la imatge era aprofitable al moment, podent repetir-la si la gravació no havia estat exitosa, àdhuc d’una memòria extensa que ens permetia disparar a discreció sense haver de dosificar les instantànies.

La transició a les càmeres de fotografia digital va durar un període temps relativament curt fins que els telèfons mòbils varen incorporar els colors i els seus objectius varen començar a millorar en qualitat i van acabar absorbint la funció de les –ara ja antigues- càmeres digitals, convertint-se en les úniques eines d’enregistrament en els nostres viatges, visites culturals o simplement per al dia a dia, excepte pels veritables amats de la fotografia i el professionals, que prefereixen les càmeres anomenades reflex de qualitat innegable.

Aquesta facilitat provoca la proliferació de fotografies que, generalment, queden més en la memòria del telèfon que en la nostra, sense que mai més es visualitzin, més enllà de l’enviament a les xarxes o grups d’amic, on, en pocs dies perdran protagonisme i cauran en l’oblit.

Aquesta és la desavantatge de la nova fotografia de mòbil, que ha provocat la desaparició, gairebé absoluta, dels àlbums de paper, aquells que, ni que fos un cop a l’any, davant d’un atac de nostàlgia, obríem i fullejàvem, sovint per tortura d’amics i convidats.

I el pitjor de tot, la facilitat amb que podem treure el mòbil de la butxaca i, en mig d’una visita, un passeig o un museu, posar-nos a fer la instantània.

Això fa que, sovint, les cues es facin eternes, que davant d’aquella estàtua o aquell quadre la gent es vulgui fer la propietària de l’espai i es produeixin molestos embotellaments.

I si a la andròmina se li afegeix l’anomenat “pal de selfie” ja arribem fins i tot al perill físic, amb risc de lesions.

I pensar que fa dècades ens en fotíem dels japonesos que, amb la càmera penjant, ho fotografiaven tot.

Arriba l’estiu i, amb ell, l’aglomeració de turistes amb el seu inseparable mòbil fotogràfic en mà, disposats a disparar a discreció, mentre els vianants hem de demanar permís per a no espatllar una instantània que, en pocs segons, creurà el món i en poques hores quedarà oblidada.