BECARIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

De vegades penso que la obsessió per guardar les formes, fa que sembli que ens haguem begut l’enteniment i el sentit comú.

Les declaracions d’un xef de cuina sobre el treball gratuït dels becaris/aprenents ha aixecat una polseguera que, a mi, em costa d’entendre.

L’altre dia em deia un professional del bricolatge que es veu incapaç de trobar un nano jove que vulgui començar de zero. Comentava com de lluny queda la figura de l’aprenent, que sembla maleïda.

Un aprenent que, dècades enrere, no gosava preguntar quin seria el seu sou i, encara menys, exigir un augment o negociar un contracte.

No confonguem el treball precari o la explotació, totalment denunciable, amb els aprenents o becaris en pràctiques, que, de fet, estan aprenent, com si anessin a l’escola, sense pagar als professors. No sembla just que, al cim, hagin de cobrar un bon sou. Com a màxim, un mínim per despeses bàsiques. Estan en formació. Tot arribarà.

Actualment, l’estudiant en pràctiques està tan protegit per la Llei que, en alguns oficis les normes de seguretat no el deixen ni agafar un tornavís, cosa que fa molt difícil adquirir el desenvolupament que necessita i si a tot, això afegim aquestes exigències econòmiques, mal aconsellats per pares i sindicats, fa que les empreses es replantegin agafar joves i conseqüentment, amb el pas dels anys, costi trobar un professional qualificat.

Paral·lelament, tot i que les taxes universitàries han pujar un 60% de mitjana, les matriculacions han baixat només un 0.2%.

Evidentment tots voldríem el millor pels nostres fills tinguessin la màxima formació, estem d’acord que la cultura i la educació són cabdals.

Però la veritat és que el mercat està ple de joves parats que han passat molts anys de la seva vida intentant adquirir coneixements, infeliçment, malgrat no tenir aptituds pels estudis, amb gran despesa econòmica, tant per a ells com per als contribuents.

La societat fa temps que ha entrat en una bogeria col·lectiva on sembla que qui té una sola carrera universitària ja no té gaire res, que cal afegir un màster o encara millor si són dos i en base a això, les empreses fan seleccions, i determinen que cal ser enginyer per canviar un endoll, advocat per omplir impresos, tenir belles arts per vendre roba o matemàtiques per quadrar la caixa del supermercat.

Sembla una deshonra familiar que un fill vulgui ser fuster, cuiner, cambrer, mecànic o lampista i que amb 16 anys vagi a una empresa a saber que es escombrar, netejar i obeir mentre observa, practica i adquireix l’experiència que dóna la realitat del dia a dia, sense pretensions econòmiques immediates, com varen fer la majoria dels nostres pares, avis i un 80% dels empresaris d’èxit del nostre país, que, al cap i a la fi, són el nostre pal de paller econòmic.

L'AVI DE LA VERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els petards enlairats anuncien la fi de les festes de la Santa Creu, que és com dir que s’ha acabat la festa major de la comarca.

Particularment m’han semblat unes fires “de continuïtat” amb un esquema conegut, uns actes que aprofiten la sinergia dels altres anys i que segueixen amb una acceptació majoritària, tot i que cadascú ho valorarà depenent de com l’hi hagi aprofitat.

No obstant això, em dóna la sensació de que el contingut ha anat majoritàriament adreçat a gent de certa edat i no és cap retret, ans al contrari.

Aquest col·lectiu és el que posa més interès i un entusiasme admirable malgrat l’edat i la salut i que, a més, té temps per omplir els actes en hores lectives, perquè en aquesta ciutat, a diferència d’altres llocs, l’activitat no es paralitza durant les festes, sinó que, ben al contrari, hi ha establiments que s’esforcen encara més per aprofitar les visites forasteres.

Uns avis que, a més, són el pal de paller de la conservació de les nostres tradicions.

L’exemple el vàrem tenir aquest darrer el diumenge al matí quan, a la plaça de l’Ajuntament els nostres castellers varen fer una jornada més que brillant i ens varen emocionar amb una actuació d’alt nivell.

Una colla jove que garanteix continuïtat de futur i que denota la evolució positiva que estan duent a terme darrerament, ara que compleixen vint anys de bateig.

Al contrari de l’audició de sardanes que, paral·lelament, es va celebrar a la Rambla, i que va omplir el passeig de rotllanes, però que, com passa a la sortida dels oficis solemnes, la mitjana d’edat era tant alta que podríem afirmar que el percentatge de balladors no jubilats era tant ínfim que difícilment el podríem recomptar.

Mal presagi per a una dansa que hem de preservar i que, malgrat els esforços de la gent de la comarca, com el Foment de la Sardana o el fet d’haver aconseguit esser la capital sardanística del 2017, no acaba de fluir entre els joves.

Cal injectar il·lusió, com la que desprenien els castellers o com va fer un senyor d’avançada edat, que per un moment durant les sardanes de la Rambla, es va posar al tocar el contrabaix de la cobla Els Casanovas i que, en les peces en las que va participar, va mostrar tan entusiasme amb l’instrument que el seu “pizzicato” feia contagiar la resta de la cobla.

Aquesta actitud és la necessària per tirar endavant projectes i per arrossegar a la gent per dur-los a terme.

Tant de bo, alguns del joves l’adoptessin, no només per les sardanes, sinó també per ajudar a conservar tradicions que no s’haurien de perdre.

A partir d’ara, a cada audició de sardanes em fixaré si al contrabaix hi ha un jove, que encoratgi la cobla i atregui joventut a la rotllana, com ho feia aquest diumenge, “l’Avi de la Verra”.