PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Sovint, veient l’esdevenir d’alguns fets, a tots en han vingut ganes de
marxar, de deixar de pertànyer a un col·lectiu, fugir d’un grup de WhatsApp,
marxar d’una reunió inútil, d’un cinema o d’un sopar ensopit, n’hi ha que volen marxar de casa o fins i tot del país.
Aquests últims, amb el
tema del “procés”, han fet viral la etiqueta “#marxem”
I és que tenim motius
suficients per sortir corrent, de tot arreu.
Si repassem l’actitud
de la Unió Europea durant el seu, relativament curt, periple de vida com a “pseudo-país”,
ens adonem que potser no és tan bona idea pertànyer a un col·lectiu d’estats on
uns quants marquen les tendències econòmiques, però que en deu anys no ha sabut
superar una crisi i que tampoc és capaç de gestionar, amb un mínim de dignitat,
la vida de centenars de milers de persones que necessiten ajuda, malgrat el
clam popular.
Però, és que si
escurcem el punt de mira, estem administrativament en un país que ha demostrat darrerament,
sense cap mena de vergonya, com la justícia té nom i cognoms i està totalment
manipulada pel poder polític; que no es mesura igual un lladregot sense padrins
que governants i família de reis; que casos d’espionatge tan greus com el que
var fer saltar un president americà, s’amaguen sota la catifa sense cap pudor i
que, paradoxalment, persegueix aquells que posen les urnes.
I si encara volem
reduir més l’àmbit fronterer, a casa nostra passen els dies i expresidents i
polítics amb indicis de corrupció no són ni jutjats, al mateix temps que gestors
d’organismes públics, com el Palau de música, potser millor apadrinats, campen
lliures.
Si, finalment, farts de
tot, decidim tancar-nos a casa, ens trobem amb un govern de ciutat dividit i
trencat, culpant-se mútuament, cosa que afectarà els propers pressupostos,
mentre distreuen l’atenció amb debats com el museu del circ o el nou pavelló,
deixant que la brutícia se’ns mengi, el centre ciutat caigui a trossos i que quan
es posa el sol, faci por anar pel carrer.
I si, vist tot plegat,
el que vull és anar-me’n al poble i no sortir d’allà, em trobo que algú s’ha
begut l’enteniment i ha sigut capaç de pintar un carril bici, davant de l’acera
de casa, obligant al veïns a aparcar el cotxe al mig del carrer i fer que les
bicicletes travessin les rotondes pel centre
.
Així les coses, al
final només ens queda aquella frase que, durant anys va estar escrita amb
esprai en una paret d’un carrer de Figueres, que deia “Pareu el món, que jo
baixo”.
“Marxem”, sí, com a
gran “hashtag”, però, la veritat, no sabria pas dir cap a on....
