dimarts, 28 de febrer del 2017

MARXEM


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sovint, veient l’esdevenir d’alguns fets, a tots en han vingut ganes de marxar, de deixar de pertànyer a un col·lectiu, fugir d’un grup de WhatsApp, marxar d’una reunió inútil, d’un cinema o d’un sopar ensopit, n’hi ha que volen marxar de casa o fins i tot del país.

Aquests últims, amb el tema del “procés”, han fet viral la etiqueta “#marxem”

I és que tenim motius suficients per sortir corrent, de tot arreu.

Si repassem l’actitud de la Unió Europea durant el seu, relativament curt, periple de vida com a “pseudo-país”, ens adonem que potser no és tan bona idea pertànyer a un col·lectiu d’estats on uns quants marquen les tendències econòmiques, però que en deu anys no ha sabut superar una crisi i que tampoc és capaç de gestionar, amb un mínim de dignitat, la vida de centenars de milers de persones que necessiten ajuda, malgrat el clam popular.

Però, és que si escurcem el punt de mira, estem administrativament en un país que ha demostrat darrerament, sense cap mena de vergonya, com la justícia té nom i cognoms i està totalment manipulada pel poder polític; que no es mesura igual un lladregot sense padrins que governants i família de reis; que casos d’espionatge tan greus com el que var fer saltar un president americà, s’amaguen sota la catifa sense cap pudor i que, paradoxalment, persegueix aquells que posen les urnes.

I si encara volem reduir més l’àmbit fronterer, a casa nostra passen els dies i expresidents i polítics amb indicis de corrupció no són ni jutjats, al mateix temps que gestors d’organismes públics, com el Palau de música, potser millor apadrinats, campen lliures.

Si, finalment, farts de tot, decidim tancar-nos a casa, ens trobem amb un govern de ciutat dividit i trencat, culpant-se mútuament, cosa que afectarà els propers pressupostos, mentre distreuen l’atenció amb debats com el museu del circ o el nou pavelló, deixant que la brutícia se’ns mengi, el centre ciutat caigui a trossos i que quan es posa el sol, faci por anar pel carrer.

I si, vist tot plegat, el que vull és anar-me’n al poble i no sortir d’allà, em trobo que algú s’ha begut l’enteniment i ha sigut capaç de pintar un carril bici, davant de l’acera de casa, obligant al veïns a aparcar el cotxe al mig del carrer i fer que les bicicletes travessin les rotondes pel centreom

.

Així les coses, al final només ens queda aquella frase que, durant anys va estar escrita amb esprai en una paret d’un carrer de Figueres, que deia “Pareu el món, que jo baixo”.

“Marxem”, sí, com a gran “hashtag”, però, la veritat, no sabria pas dir cap a on....

dimarts, 14 de febrer del 2017

MENTIDES SENSE CENSURA


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els censors són uns funcionaris que, en els governs totalitaris, cuiden de que les informacions siguin convenientment filtrades perquè res no pugui criticar als que manen i, si cal, manipular-les per fer passar per veritat allò que els convé.

En aquest país, durant la dictadura franquista, n’hi havia una bona colla i estaven sempre amatents a qualsevol notícia que pogués anar en contra del militar.

Afortunadament, a casa nostre aquesta figura ha desaparegut i, amb la llibertat de premsa actual, semblaria que hauríem d’estar ben informats, però, lamentablement, no és així.

Només cal posar una mica d’atenció als repassos de les portades que fan els diferents informatius matinals, tant en radio com en televisió, per comprovar que una mateixa notícia, publicada en un mitjà o en un altre, és completament diferent.

Podríem pensar que és lògic que les ideologies estiguin presents en cada editorial i que, igual com nosaltres pensem diferent, també els mitjans poden interpretar els fets amb un punt de vista lleugerament dispar i afí a la seves tendències.

Però la realitat és que, potser pressionats pels poders o per finançaments obscurs, molts diaris de gran tirada, emissores de ràdio i cadenes de televisió, traspassen diàriament la ratlla vermella que separa la pròpia interpretació de les coses, de la fal·làcia i no només manipulen la realitat sinó que, directament, publiquen mentides.

No són opinions anònimes que corren per les xarxes, són periodistes, professionals de la notícia, amb noms i cognoms.

I el pitjor és que no passa res, ens ho prenem com quelcom natural, i rarament algun afectat protesta i aconsegueix una minsa rectificació.

La perillositat de tot plegat rau en que hi ha gent que s’ho creu i fan seu el fals titular, sense aprofundir, ni contrastar.

Actualment es donen exemples molt clars quan parlen del procés català o dels grans equips de futbol, que de vegades sembla que hagin jugats partits diferents.

Això fa pensar que, malgrat que els antics censors hagin desaparegut, altres figures han vingut a suplir-los i, tot i gaudir d’una suposada democràcia, els poders segueixen manipulant l’opinió de la gent.

Però que podem esperar? Si els mateixos polítics no tenen cap inconvenient en incorporar la mentida en els seus discursos i tampoc els passa res.

Malament ho tenen els pares i els mestres d’adolescents, quan hagin de parlar als joves sobre la conveniència d’anar per la vida amb la veritat per endavant i no siguin capaços d’explicar com és que alguns fets evidents sembla que puguin tenir dues realitats o dues mentides.