METEOROLOGIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En dies freds, com els que hem passat darrerament, la meteorologia condiciona el nostre tarannà diari, suposa una dificultat afegida per a les feines d’exterior i, en els casos més extrems, la ruïna de mesos de feina, com els pot passar als soferts pagesos. Els cossos necessiten més energia i la gent, sobre tot la més gran, se’n ressent, l’ànim s’enfosqueix i els esternuts afloren.

Així les coses no és d’estranyar que passem mitja vida mirant el cel i que la informació meteorològica prengui cada cop més protagonisme amb espais propis fora dels noticiaris en totes les cadenes i que sempre estiguem a l’aguait de les darreres novetats, també a través de les aplicacions que ara proliferen per a mòbils i tauletes.

Molts es queixen, sense gaire raó, de les errades dels especialistes en les seves prediccions, malgrat les eines de que disposen i els més exagerats diuen que es refien més de la vareta del frare.

Per ser justos, val a dir que l’encerten molt  i que no és fàcil preveure el comportament climàtic en una zona com la nostra, amb una orografia tant variada, influenciada per mars i rius, planes extenses i muntanyes que embalen un vent, pel que no ens cal cap predicció perquè els “atramuntanats” ja el sentim abans, quan el nostre cos s’accelera i anem per la vida esperitats.

En els darrers dies hem pogut accedir a tot el catàleg complert, amb episodis de pluja forta, estones de sol, vent del nord, del sud, oratges i fins i tot volves de neu, que han enfarinat alguns paisatges.

Hem d’entendre que la variabilitat és tant gran que podem passar-nos més de vint anys (d’inicis dels seixanta fins a mitjans dels vuitanta) sense nevar a Figueres i un dia, de cop i volta, la neu col·lapsa la comarca, en ple mes de març com va passar a l’any 2010.

Per això, en aquest racó de país vivim fascinats pels fenòmens meteorològics com els llamps, trons, onades i, malgrat que sabem amb quatre centímetres de neu quallada es col·lapsa tot, la majoria desitja veure-la caure, trepitjar-la i, posats a demanar, fer un ninot amb nas de pastanaga.

N’hi ha qui diuen que prefereixen la fred, més plàstica i variada, que poden combatre amb capes de roba i recolliment, que no la xafogor, ara gran oblidada, que es cola per tot arreu.

Personalment no hi estic d’acord i segur que ho confirmarien els sense-sostre i els pobres energètics, que veuen com la electricitat puja de preu just quan més la necessitem, per culpa d’unes lleis vetades, que no deixen que aprofitem allò que la meteorologia ens dona de forma gratuïta i abundant, com son el sol i el vent.

No desesperem, que qualsevol nit pot sortir el sol.

FUTBOL I POLÍTICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Haig de reconèixer que, amb els anys, he anat perdent l’interès pel futbol i em limito a ser un “unionista” no practicant ja que, malgrat tenir el carnet de soci, poques vegades em deixo caure per l’estadi.

No obstant això, segueixo amb interès els partits de l’equip i estic al dia de les seves novetats, amb l’ajuda impagable de les xarxes socials.

Si haig d’augmentar de mires i posicionar-me sobre un equip de primera línia, el Barça és l’equip que més m’alegren les seves victòries, tot i que no els compadeixo en les derrotes, perquè considero que, amb els emoluments dels seus integrants, no haurien de perdre mai.

El motiu pel qual, de petit, em vaig decantar pels colors blaugranes va ser pel sentiment catalanista que desprenia el club i la plantilla, tota de casa, d’aquella època, i que era de les poques vies per poder professar la identitat catalana i plantar cara a un règim que, en els estadis de futbol, ho volia tot de color blanc.

Però entenc que en el segle XXI tenim altres mitjans per manifestar-nos i malgrat que la relació amb Espanya no passi per un bon moment, la mescla de futbol i política ja no hauria de donar-se.

És lògic, però, que el club, com entitat, mostri la seva històrica catalanitat, posi senyeres a les samarretes i facin bandera del seu país d’origen.

Però el FC Barcelona s’ha convertit en un club immens i global, que té seguidors a tots els països del mon. Per això no em sento còmode quan un jugador, sovint estranger i que desconeix la realitat històrica del nostre país, se l’obligui a brandar, al final dels seu absurd discurs, uns visques al Barça i a Catalunya com si fossin tot una peça.

Tot plegat ve per la polseguera que s’ha aixecat amb la campanya de la Generalitat “Si estimes el Barça, estimes Catalunya” per promocionar el país, cosa que ha ofès els seguidors de l’Espanyol i a alguns polítics, oportunistes, que no veuen més enllà dels seus nassos.

S’ha reconèixer que, si la intenció era la promoció, els dos clubs no són comparables, tot i reconèixer la historia i solvència dels “periquitos”, en termes de publicitat mundial, poc poden competir amb els seus veïns “culés”.

No obstant això, penso que la campanya no està ben plantejada ja que sembla que torni a barrejar pomes amb peres i que segurament trobaríem frases més encertades per poder vincular la influència del club sobre els seus seguidors arreu del mon, amb les excel·lències del país i de la ciutat que l’acull.

Per desgràcia a casa nostre no passa el mateix, ja que em sembla evident que la majoria de gent i dels negocis de la ciutat, que tant es varen aprofitar de la fama de la Unió en els temps de glòria, ara no donen gaire suport als seus esforçats directius.

NOU ANY NOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ara se suposa que aquest article hauria de parlar de les previsions per al nou any que ha començat, de treure suc al seu futur, dir que el nostre equip ho guanyarà tot o pujarà de categoria, examinar els canvis polítics mundials, el futur del país, fer càbales amb les tendències econòmiquesi mil coses més.

També semblaria que hauria d’escriure sobre tot el que de bo i dolent ens ha deixat el 2016, i exposar la reflexió del que hem après per poder millorar.

I per acabar, les propostes personals pel canvi d’any, parlar dels que volen deixar de fumar, anar al gimnàs, escriure unllibre, cancel·lar la hipoteca o ser millor persona.

Tot plegat, el que porta un canvi de cicle, un punt d’inflexió que serveix de fi i d’inici de totes les coses.

I tot això passa justament ara perquè algú va decidir adoptar el calendari gregorià en aquestes terres, fruit de les idees d’un Papa, no fa ni cinc-cents anys.

Vull dir, que aquest canvi d’any sigui ara no té cap base científica, que jo sàpiga, i que es va produït dissabte passat, com podria haver passat qualsevol altre dia de qualsevol altre mes.

És per tot plegat que, en una elucubració un pel particular i per no regir-me per la norma, em ve de gust canviar el sentit d’aquest article, que podria semblar obvi i, posat a escriure bestieses, proposar a la comunitat internacional de canviar el dia del nou any per una altra data que, desprésdel que exposaré, potser hagi algú que estigui d’acord amb mi.

Entenc que un dia en que la gent fa balanç i noves propostes, hauria de coincidir en una data més adient pels canvis.

Hauria de ser el moment en el que molta gent comenci o estigui a punt de marxar de vacances, un dia en que les escoles i universitats hagin acabat i que les noves propostes comencin amb el nou curs, fi de temporada en els esports d’equip i fins i tot a les acaballes del anomenat “curs polític” i l’inici d’una època de relaxació i meditació, de preparació pel que ens ha de venir.

Per això, el moment en que el dia és més llarg i la nit més curta, crec que seria la data ideal per fer el canvi d’any, abocar a les flames purificadores de les fogueres de Sant Joan les nostres penes, sense barrejar-ho amb el Nadal, que tantes celebracions seguides passen factura.

De totes maneres, aquesta càbala absurda indubtablement no arribarà enlloc i només aconseguirà arrancar algun comentari i, sobre tot, algun somriure i amb això compleixo el meu desig per aquest any nou, que la alegria ens ompli els cors.

Només amb això segur que aconseguiríem un món millor.