FUTBOL I POLÍTICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Haig de reconèixer que, amb els anys, he anat perdent l’interès pel futbol i em limito a ser un “unionista” no practicant ja que, malgrat tenir el carnet de soci, poques vegades em deixo caure per l’estadi.

No obstant això, segueixo amb interès els partits de l’equip i estic al dia de les seves novetats, amb l’ajuda impagable de les xarxes socials.

Si haig d’augmentar de mires i posicionar-me sobre un equip de primera línia, el Barça és l’equip que més m’alegren les seves victòries, tot i que no els compadeixo en les derrotes, perquè considero que, amb els emoluments dels seus integrants, no haurien de perdre mai.

El motiu pel qual, de petit, em vaig decantar pels colors blaugranes va ser pel sentiment catalanista que desprenia el club i la plantilla, tota de casa, d’aquella època, i que era de les poques vies per poder professar la identitat catalana i plantar cara a un règim que, en els estadis de futbol, ho volia tot de color blanc.

Però entenc que en el segle XXI tenim altres mitjans per manifestar-nos i malgrat que la relació amb Espanya no passi per un bon moment, la mescla de futbol i política ja no hauria de donar-se.

És lògic, però, que el club, com entitat, mostri la seva històrica catalanitat, posi senyeres a les samarretes i facin bandera del seu país d’origen.

Però el FC Barcelona s’ha convertit en un club immens i global, que té seguidors a tots els països del mon. Per això no em sento còmode quan un jugador, sovint estranger i que desconeix la realitat històrica del nostre país, se l’obligui a brandar, al final dels seu absurd discurs, uns visques al Barça i a Catalunya com si fossin tot una peça.

Tot plegat ve per la polseguera que s’ha aixecat amb la campanya de la Generalitat “Si estimes el Barça, estimes Catalunya” per promocionar el país, cosa que ha ofès els seguidors de l’Espanyol i a alguns polítics, oportunistes, que no veuen més enllà dels seus nassos.

S’ha reconèixer que, si la intenció era la promoció, els dos clubs no són comparables, tot i reconèixer la historia i solvència dels “periquitos”, en termes de publicitat mundial, poc poden competir amb els seus veïns “culés”.

No obstant això, penso que la campanya no està ben plantejada ja que sembla que torni a barrejar pomes amb peres i que segurament trobaríem frases més encertades per poder vincular la influència del club sobre els seus seguidors arreu del mon, amb les excel·lències del país i de la ciutat que l’acull.

Per desgràcia a casa nostre no passa el mateix, ja que em sembla evident que la majoria de gent i dels negocis de la ciutat, que tant es varen aprofitar de la fama de la Unió en els temps de glòria, ara no donen gaire suport als seus esforçats directius.