EL DIA DE LA SALUT

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Demà passat es sorteja el “Gordo” de Nadal, la loteria més participativa, no tant pels premis, sinó pel tot el que mou tot darrera.

La història ve de fa una mica més de dos-cents anys i sobre tot, es mitifica en l’època fosca de dictadura on el joc estava prohibit i aquest sorteig, juntament amb el del “Niño” de Reis i l’ajuda dels “cupons del cecs” era la única manera de somniar en una millora econòmica de forma ràpida o, si més no, una ajuda per passar les festes.

La màgia d’aquest sorteig ve envoltada també per la cantarella repetitiva i un pèl repel·lent dels nens uniformats, la llarga durada i la llista interminable de números premiats, altrament anomenats “pedrea”, que omplen històricament un parell de pàgines dels diaris, al dia següent.

I les imatges dels agraciats, bevent cava calent de bon mati en gots de plàstic o directament de la ampolla, desbordants d’alegria com si haguessin rebut la solució econòmica de les seves vides, quan sovint no és així, ni de bon tros.

Avui dia proliferen les loteries, com a nostra “Grossa”, les europees, setmanals o diàries, els “rasca-rasca” i un munt, que ara mateix son incapaç de relacionar i que aporten, segons sembla, premis molt més importants que la que es celebra aquest dijous.

Però ja sigui pel sentit participatiu, per la tradició heretada o per la proximitat de les dates nadalenques, el “Gordo” segueix essent el Rei.

Com a regal, per compartir amb la colla d’amics, els del gimnàs, la feina, els clients, o la família i, sobre tot, pel que suposa en les entitats que emeten participacions.

Els que no som gaire avesats al joc i en prou feines coneixem els sortejos, quan arriba Nadal, ens omplim les butxaques de butlletes, tot i que sigui de petites quantitats, per ajudar les entitats.

A aquestes associacions i clubs, els suposa una fons d’ingressos, sovint directes per la petita part que es guarden de cada participació, però sobre tot, el que desitgen és que els tornin els cèntims o que el premi sigui tan minso que els que hi hem jugat no gosem anar a recollir-lo per la poca quantitat que ens correspondria i que, d’aquesta manera, l’import íntegre del premi quedi a les seves arques.

Així que aquest any, com els anteriors, el meu desig és que em toqui la loteria, però, a ser possible, un premi menor.

No obstant això, per molt llarga que sigui la llista de números agraciats i per molt que hi juguem, difícilment sortirem de pobres i en acabat el sorteig entonarem la frase més repetida històricament els dies 22 de desembre i que no és altra que “el més important és tenir salut”. Ben cert.

RAMBLEJAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em sorprèn que al escriure el verb “ramblejar” en aquest document, no quedi subratllat en vermell advertint-me que estic escrivint un barbarisme i que l’acció que descriu no existeix.

Per això, obro l’antiga Enciclopèdia Catalana, que dorm tranquil·la, des de fa anys, en un prestatge de casa i entre la pols de les seves pàgines groguenques veig que efectivament, fa referencia a “passejar per la Rambla”, aquesta acció tant nostrada i que els figuerencs vàrem conjugar en la primera persona del plural del present de l’indicatiu fins que el nou segle i sobre tot les noves costums, ens ha fet canviar el temps verbal pel pretèrit que, com passa de vegades, sol ser imperfecte.

Als més joves i als nous vinguts explicaré, -tot i que dubto que cap dels dos col·lectius llegeixin massa aquestes lletres-, que ramblejar a Figueres, no consistia només en l’acció que descriu la vella enciclopèdia i que pot donar a entendre que el passeig era efímer i esporàdic, sinó que era una activitat massiva i en bucle, que podria durar hores i tant absurda com anar pujant i baixant sense fi, amb l’objectiu bàsic d’observar i deixar-se veure, de tafanejar.

Uns feien la volta, en arribar al final, sobre si mateixos, altres amb volta llarga com si fos un circuit i els més mandrosos, preferien llogar una cadira i veure’ls passar.

Res diferent a les actuals xarxes socials, criticar en veu baixa, acostar-nos a aquella noia tant bufona, saber qui és aquell noi que no havíem vist mai, assabentar-se que aquells han començat a festejar, i preguntar-nos com s’ho ha fet aquella per comprar-se un abric tant car.

Llavors no es publicaven les fotos, sinó que es mostraven al natural, no es posaven “likes” però les cares ho deien tot.

En poques paraules i com diu la meva mare: “Veure qui fa el cap més gros”.

Però, fos pels nous temps o pel nou paviment, el rambleig autòcton gairebé s’ha acabat i s’ha convertit en el que expressa el diccionari, un passeig esporàdic o qui hi passa per força.

Aquest proper diumenge dia 11, un grup de nostàlgics ha convocat per internet, a les 12 del migdia, la tercera “Ramblejada” general.

Volen recordar, ni que sigui durant una hora i escaig, aquella passejada surrealista i tramuntanada, per acabar fent el típic vermut en algun cafè de la mateixa Rambla.

No obstant això, val a dir que justament ara, vora Nadal, amb el mercat instal·lat, les casetes de fusta, els productes exposats, les llums, els guarniments i el bon ambient, la Rambla recupera patxoca i protagonisme, tornant-se a exhibir com la reina de ciutat que, en realitat, mai ha deixat de ser.