dimarts, 22 de novembre del 2016

PUJAR EL TELÓ


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que el teatre representa una part important de la reflexió emocional de la nostra societat i que per mesurar les inquietuds culturals d’una cuitat cal observar varietat de la seva programació en els àmbits de teatre, dansa i música.

No només en obres o concerts puntuals, de festa major, o organitzats per entitats privades, que també compten, sinó aquells que, amb ajuda pública, ofereixen espectables de forma estable, gairebé tot l’any

I el nivell dels seus habitants rau en la resposta que donen amb la seva assistència als actes, en les vegades que cal penjar el cartell de “complert”.

Però per aconseguir això, el primer pas és que la programació estigui a la alçada de les expectatives.

“Figueres a Escena” ja fa temps que se’n surt i aconsegueix que els diferents espais gaudeixin de bona salut, amb programacions equilibrades i òptimes pel públic empordanès, que respon molt positivament.

La recuperació dels Caputxins com auditori i la resurrecció de “La Cate” han sigut valors fonamentals per a la diversificació i per a la programació d’actes més íntims, que no menys interesants, i així deixar el teatre Jardí per als grans esdeveniments.

Un recinte que, a més a més, aquest any està d’aniversari rodó, arrossegant un segle de vivències, que han quedat impregnades a les seves parets.

Històries amargues i glorioses, de pau i de por, de riures i de plors, fins als nostres dies quan, possiblement, estigui passant per un dels seus millors moments.

A molts figuerencs ens agrada anar al teatre, principalment per gaudir de la obra, però també, no ho hem de negar, per la litúrgia de l’esdeveniment, per les cares amigues, per la tafaneria, per l’afany de notorietat d’alguns i sovint per les relacions socials, tot plegar res dolent.

Aquest cap de setmana he viscut la situació dues vegades, amb dos espectacles magnífics que venen a resumir la grandesa de tot plegat.

Per un costat l’actor més sagrat de les escenes catalanes, en Joan Pera i una companyia d’actors professionals i cares conegudes de les longeves sèries televisives del país, amb la obra “L’Avar” i un dia després, la “La gàbia de les Locas” amb en Joan Tomàs i en Ricard Sedó, acompanyats de tota una colla d’actors amateurs que ens varen demostrar que no calen grans pressupostos, n’hi prou amb ganes i il·lusió per fer-nos vibrar.

I mentre els polítics segueixen fent teatre del dolent, aquí aixequem el teló tot l’any i omplim platees, llotges i galliners, per gaudir de bons artistes sense filtres ni pantalles, per deixar-nos de penúries i carregar-nos d’emocions.

dimarts, 8 de novembre del 2016

BALL A FIGUERES


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La ciutat ha recuperat l’Erato i entenc que un dels seus usos serà obrir la sala de ball els diumenges tarda i festes de guardar.

No voldria semblar un nostàlgic, però crec que molta gent, fins i tot més joves que jo, estaran d’acord que el centre de Figueres ha anat a pitjor amb els pas del anys, especialment l’ambient dels diumenges.

No obstant això, els festius al matí actuals, malgrat que el ramblejar hagi desaparegut, encara podem copsat un cert batec, si el sol acompanya, omplint-se els cafès cèntrics de “vermuteros” que comparteixen escopinyes i olives, amb tertúlia amistosa i familiar.

Però a la tarda la ciutat es tanca, els carrers es buiden i només queden en el record aquells diumenges de fa 3 o 4 dècades, quan, amb varis cinemes oferint sessió continua, el centre s’omplia de gent, els bars i frankfurts feien caixa a la sortida, mentre el Sr. Poloni ens venia el “Marcador”.

I si el setè art no era de la nostra preferència, sempre ens quedaven els recreatius o les discoteques del centre on els pares, més tranquils que ara, sabien que la mainada més jove no havia d’exposar-se als perills del transit per anar a remenar l’esquelet.

I els més grans, els que volien ballar ben agafats melodies de tota la vida, tenien un parell de locals, que, amb música en directe, competien per la clientela.

Avui, els cinemes són a les afores, les discoteques a la costa, els bars tancats i la gent gran han d’agafar el cotxe, amb el patiment ara dels fills, per anar als pocs pobles que encara organitzen ballaruga amb orquestra i mitja part amb berenar i copa de cava.

La re-inauguració del Erato, més enllà del tema econòmic, sembla una bona decisió, tot i que, com sol passar sovint, ve amb retard.

Veurem si compleix les expectatives, que són altes, i aconsegueixen fidelitzar els balladors i balladores jubilats que, com una segona joventut, esperen amb candeletes la tarda del diumenge per fer quelcom tant bo per la salut i per les relacions personals com és compartir tangos, valsos i passos dobles amb alegria, omplint la soledat que, sovint, pateixen durant la setmana.
I em pregunto si, quan aquesta generació, per llei de vida, deixi d’anar-hi i els que anem tot darrera no tinguem aquestes preferències musicals, han previst tornar a convertir l’Erato en el “Quixot’s”, com fa 30 anys, per al·legar-nos la nostra jubilació amb una bola de miralls al centre i a ritme de Donna Summer