NO SÉ QUÈ POSAR-ME

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem immersos en aquella època de l’any en que, tan aviat fa caloreta quan surt el sol, com fredor, quan s’amaga.

Quan sortim de casa no sabem que posar-nos i no és estrany sentir esternuts al voltant, mentre els virus volen per l’ambient, empaitant els més dèbils.

Hi ha una tendència, clarament contrastada, de que quan arriba la tardor, malgrat que encara faci calor, si les temperatures baixen una mica, ens ve de gust sentir el toc de la màniga llarga i posar-nos peces d’abric, tot i que potser encara no caldria.

El mateix passa a la primavera que, amb els primers raigs de sol, tot i que refresqui, afloren les mànigues curtes i els vestits escotats, malgrat que, tant en un cas com en l’altre, segurament, la sensació tèrmica és la mateixa.

Com si tinguéssim pressa pels canvis.

Aquest dies, veure les diferents i variades formes de vestir de la gent pel carrer, és tot un espectacle.

Fàcilment podem distingir qui ja ha fet el “canvi d’armari”, per accedir més fàcilment a la roba de la temporada, i qui no, ja que tant aviat ens creuem amb fredelucs tapats amb bufandes i jerseis, com amb valents acalorats que conserven els polos i les sandàlies.

Tots barrejats amb els turistes, bàsicament despistats, que, malgrat la Tramuntana o la pluja, segueixen amb les seves bermudes i les xancles amb mitjons.

I és que aquest passat diumenge, sense anar més lluny, s’ha alternat l’ambient gris i plujos, amb l’escalfor del sol de migdia, amb una diferencia tèrmica de més de 10 graus.

No obstant això, la propera setmana el canvi d’hora ens posarà a lloc i farà que la nit ens abraci ben aviat, per pena d’aquells que busquen l’aire lliure, els passejos cap al tard i les terrasses de bar i per joia d’aquells que prefereixen les mengues fumejant, la manta al sofà i la calmada lectura de llibres gruixuts.

Però sabem que en pocs mesos tornarem a tenir la mateixa conversa a l’inrevés, perquè afortunadament vivim en una zona on la climatologia és cíclica, i ens aparta de la monotonia d’altres països.

I mentre no arribin les gebrades, els vidres glaçats i ens surti fum per la boca, toca vestir-nos amb el primer que ens digui la intuïció al mirar per la finestra, tot i que, al cap d’una estona, a ben segur, ens n’estarem penedim.

Per això, en aquests dies, una de les frases més repetides a les llars és “Amb aquest  temps, no sé què posar-me”.

ENDOLLATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En la darrera edició d’aquest setmanari podíem llegir, en portada, la magnífica notícia de que l’ajuntament de Figueres volia fomentar l’ús dels vehicles elèctrics posant dos punts públics de recàrrega.

També es feia esment de la possibilitat d’adquirir dos vehicles elèctrics per a la brigada municipal que vindrien a acompanyar les dues motocicletes que ja disposen els tècnics i als autobusos, també elèctrics, que ja circulen.

La notícia venia associada, com no podia ser d’una altra manera, d’una reflexió de la alcaldessa ventant-se de la decisió i d’un article d’en Francesc Cruanyes, brillant com sempre, exaltant les magnificències i l’estalvi que això significa, no només en carburant sinó, sobre tot, en contaminació, tant atmosfèrica com acústica.

Algunes veus malintencionades l’han criticat, com sempre sol passar, catalogant aquesta mesura de populista i de que només busca l’acostament del vot verd.

A mi, la veritat, m’és igual si és així, crec que es tracta d’una bona decisió, que milloraria la qualitat de vida i que, de portes en fora, es veu com un gran avantatge per al medi ambient.

No voldria, però, ser un esgarriacries, ni xafar la guitarra a cap conseller ben intencionat, però aquesta practica necessita un recolzament al darrera que depèn del govern central i aquest, com sol passar, no està per la feina.

La explicació és que l’energia elèctrica que aquests vehicles necessiten per funcionar ve donada per unes companyies que no escolten el clam popular i que segueixen fabricant-la, majoritàriament, amb processos contaminants i fins i tot perillosos.

Amb l’ajuda dels ecologistes radicals, que no volen parcs eòlics al país del vent, ni hortes solar per no espatllar el paisatge, el govern d’un dels països amb més sol d’Europa no facilita que ens fabriquem la nostra pròpia energia mitjançant plaques.

Així les coses, les empreses o, en aquest cas els ajuntaments, que voldrien invertir en energies del Sol es troben en que no la poden acumular, cosa que es pot entendre per la gran carrega contaminant de les bateries –que, tot sigui dit, també porten els vehicles elèctrics-,  però el pitjor de tot és que tampoc els deixen fer un “cap mas” a final de mes i pagar el diferencial entre el sobrant de la energia auto generada i la energia consumida.

Per tot plegat és absurd que algú inverteixi quadre quartos en posar una placa solar, fins i tot a casa seva, si al vespre, quan necessita corrent, el sol ja s’ha amagat.

I, a més a més, sembla que estan estudiant seriosament la possibilitat de que les empreses subministradores, puguin gravar un impost pel Sol, no fos cas que el compte de beneficis els sortís malparat.

La senzilla explicació és que, tal com es pot comprovar fàcilment, els consells d’administració d’aquestes empreses estan plens de ex governants que, aquests sí, son els únics que estan, realment “endollats”.