MIRAR-NOS EL MELIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hem tingut un parell de dies de vent, de núvols i fins i tot de fresqueta i, tal com es comenta en aquestes pàgines, les cues al Museu Dalí han estat enormes.

Potser desenes de milers de persones atretes per l’encanteri del mausoleu del mestre i segur que també pel reconegut Museu del Joguet.

Els més llegits i informats també s’interessaren pel Museu de l’Empordà o el de la Tècnica i tots plegats han gaudit de la gran oferta comercial i gastronòmica de Figueres.

Quan la calor s’ha fet present, els nostres turistes, amb permís dels controls fronterers, han tornat a omplir platges i costes per gaudir d’un Sol que al seu país es fa fonedís.

És cert que la majoria d’ells, de tornada a casa, parlaran de les nostres excel·lències, del clima, el paisatge, les bones menges i no dubtaran a afirmar que no els faria res d’acabar els seus dies aquí, si, com els elefants, haguessin de triar un lloc on morir.

I qui de nosaltres, en algun dels nostres viatges, no ha quedat astorat per les particularitats del lloc visitat? esplaiant-nos mentre mostrem les mil fotos del mòbil.

Viure Londres sota el guspireig de la pluja, la primavera romàntica de Paris, passejar entre la història de Roma, escoltar fados als carrerons de Lisboa, gaudir de les llums de les terres del nord, el “tapeo” andalús, la cultura hel·lènica o la sorra blanca del Carib, entre centenars més.

Això ens ha de fer pensar, en complement als comentaris de les darreres setmanes, on s’enfervoria el sentit patriòtic comarcal, que aquesta terra és tant bona, amb matisos i particularitats, com moltes altres parts del món, i que tenim molts aspectes per millorar.

Si busquem exemples els trobarem a la nit figuerenca, que quan les botigues tanquen deixa de ser “genial”, oferint, sobre tot al centre, una imatge pobre i bruta, en la complicació del accessos i els aparcaments a peu de platja, en la ordenació del litoral, feta a pedaços, en les depriments carreteres i les línies fèrries de rodalies, i en la “estrella” Empúria-brava que celebrarà 50 anys oferint la mateixa imatge de llavors, però cinc dècades més envellida.

Cert és que vivim en una terra meravellosa, que hem tingut molta sort d’obrir els nostres ulls aquí, però tendim a mitificar-la.

No és la millor, és només la nostra i la estima que li tenim ens omple de parcialitat.

Lluny de mirar-nos el melic, el que hem de fer és autocrítica perquè això ens manté amatents i ens obligarà a millorar.

LES NOTÍCIES VOLEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La tecnologia actual fa que la informació corri a tanta velocitat que tenim coneixement dels fets pràcticament de forma immediata. Els mòbils interactius i les xarxes socials fan que, de vegades, puguem viure la noticia gairebé en directe i amb imatges.

Aparells que, sens dubte, ajuden a facilitar la feina de l’esforçat corresponsal de premsa, que abans havia de córrer a redactar i enviar la crònica o fins i tot, revelar les fotografies, però que ara ho pot enviar tot al seu mitja en pocs segons.

Edicions digitals, pàgines web, ràdios i televisions que, sens dubte, són un escull per a la premsa escrita, ja que la notícia, quan surt al carrer en paper, ja ha passat per totes les llars d’una o una altra manera.

Aquest és un dels motius que em van fer decidir a escriure articles d’opinió, perquè la màgia del diari de paper no s’hauria de perdre mai i el seu interès actual rau, sobre tot en els de tirada diària nacional, en el rere fons, en la opinió de qui vol generar pensament i debat, degut a que la noticia per ella mateixa, ja ha volat.

No obstant això, que podria semblar un avantatge, em dona la sensació que se’ns està tornant en contra, ja que el nostre enteniment, de capacitat limitada, no pot absorbir un flux d’informació tant consistent i discrimina, sense gaire criteri, les notícies que més ens criden l’atenció i que, sovint, no són les més importants.

Aquí afegim que tothom pot fer de periodista, de missatger, sense criteri ni rigor i donar publicitat a allò que més l’interessa, convertint en viral informacions que, de  vegades, són inconsistents o falses.

Així les coses, hi ha situacions que ens passen, injustament, per davant dels nostres nassos i a les que no donem el ressò que caldria, com filtracions ministerials o casos de corrupció que, anys enrere o en països normals, haguessin provocat dimissions i que, a hora d’ara, ja ningú en parla.

També és significatiu que, després dels atemptats de França i Bèlgica, molts mitjans i perfils mostraven banderetes i espelmes i que ara, poc després dels atemptats d’Estambul, amb prou feines es parla dels 42 morts i encara menys dels que, dia a dia, moren a Síria, als èxodes o de fam.

Les notícies volen de forma literal, ja que el temps que transcorre entre els fets i la publicació sovint és superior a la velocitat del so, però tot i així, el soroll que genera és tant efímer que tal com entra, surt. I d’això en tenim la culpa nosaltres, que donem més importància a esdeveniments esportius, que al drama dels refugiats repudiats per Europa, o al descobriment d’un enzim per abaratir els fàrmacs, per posar exemples.

Com deia aquell avi “el llegir es farà perdre l’escriure” i tanta informació ens confon, cosa que aprofitem, com a humans covards que som, per triar allò que ens fa sentir bé, i descartem el que, per llunyania, creiem que no ens afectarà mai, enterrar el cap sota terra, com els estruços, i creure que allò que passa a fora no va amb nosaltres. Les noticies volen, i les importants, lamentablement, ens passen de llarg.