A LA FOGUERA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dijous al vespre, cremaran branques i papers, mobles vells i teies, acompanyats dels espetecs dels petards, que revifaran la por dels prudents i, sobre tot, la dels pobres gossos.

Tots plegats ens deixarem omplir per la màgia de la nit més curta i intensa de l’any, la que ens obre les portes d’un estiu que meteorològicament no acaba de manifestar-se, de vacances per alguns, possibilitat de negoci de molts altres, de feines efímeres i intenses, de comoditat en el vestir i, per fi, de dies de sol i llum.

El foc de les fogueres, purificador d’ànimes i sentiments es converteix en metàfora aquesta nit, per ajudar-nos a cremar, ni que sigui simbòlicament, allò que volem eliminar de les nostres vides.

Una foguera que, a ben segur, s’allargarà fins diumenge, dia de votacions poc motivades, i que fumarà qualsevol indici de millora, després d’una campanya electoral innòcua i previsible, que no augura els canvis positius que tots necessitaríem, abocant-nos, encara més, a l’atzucac polític que vivim

Mentre esperem que aquesta mateixa nit els britànics es posicionin en el seu “Brexit”, que d’aprovar-se deixaria la UE al mig de les flames, amb l’evidència, clarament demostrada en els darrers anys, de que no està ben estructurada i que compte amb mandataris ineficients, sobre tot a les branques econòmica i social, vista la seva gestió durant la crisi i la seva política vers els refugiats.

Per molts serà abocar al foc un any d’estudi, d’assignatures i professors odiosos, de bones i males notes, d’exàmens i selectivitats que obriran portes noves o que potser, per circumstàncies, els avocaran, amb sort, al món laboral o potser ni això.

Prendre foc a la intolerància, als radicalismes i als violents, a la pobresa i a les malalties no controlades.

D’altres, més superficials, posaran les esperances en el seu equip de futbol, i voldran abocar al foc, simbòlicament, aquell jugador mal carat o aquell entrenador inútil, al temps que els gironins viuen dies amargs, que voldrien enterrar al caliu, mentre alguns “unionistes” amaguen un somriure venjatiu, tot recordant les eufòries mal dissimulades dels blancs i vermells, ara fa 24 anys.

Si per Cap d’Any tenim la sensació d’acabar algunes coses i començar-ne d’altres, ara, just mig any després, cerquem els canvis dins la continuïtat, però en ambos casos, sigui amb raïms o amb fogueres, evoquem desitjos i projectes.

Els més optimistes, aquells que s’omplen d’actitud positiva, gaudiran de la nit més curta com si fos la més llarga i potser rebran el sol ixent al cap de Creus o a la Mare del Deu de Mont amb coca i cava, pensant que de les cendres es pot revifar, com molt be sabem els empordanesos.

EXPERIÈNCIES COMPARTIDES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El paper del avis a la societat ha variat en les darreres dècades.

Abans, si algú ho recorda, els avis ho eren de més edat i solien compartir llar amb fills i néts fins el final dels seus dies.

Avui dia, el avis, més joves i capaços, són el pal de paller de moltes famílies a les que la crisi no els ha tractat massa bé.

Però, tot plegat ha generat un altre col·lectiu d’avis, que ja solen ser besavis, que per edat ja no poden aportar suport i que, per la ocupació dels fills, queden sols i, si mai arriba la viudetat, mancats de companyia, més enllà d’una freda trucada o una visita setmanal, amb sort.

Vàries iniciatives de voluntaris es mouen en molts municipis, disposats a passar a una estona, ajudar-los en moments crítics o acompanyar-los al metge.

Alguns d’aquest avis i àvies prenen la decisió d’ingressar en una residència, a voltes voluntaris, però sovint per necessitat, on busquen cura i calor, malgrat perdre la intimitat de la pròpia llar i els records que l’envolten.

Són una generació que, per l’edat actual, han tingut una vida convulsa i gens fàcil, al temps que interessant, ja que han passat una guerra en la seva infantesa, una pots-guerra famolenca en la seva adolescència i una vida marcada per un regim repressiu, fins a les revoltes socials i els canvis.

Vides intenses, plenes de penúries però, també anècdotes i alegries, que guarden contes a la vora del foc que ningú escolta, histories plenes d’ensenyances que es podrien perdre.

La setmana passada llegíem sobre el programa “Apadrina un avi” de varies escoles i residències de Figueres i aquesta setmana de que l’IES Ramón Muntaner i l’Asil Vilallonga estan duent a terme un projecte que han anomenat “Fem companyia”.

Trobades esporàdiques, contacte directe sense missatges de mòbils, aprendre a respectar i extreure moralines dels comentaris que, emmagatzemats en el disc dur de la maduresa, es traspassaran sense wi-fi al subconscient de la jovenalla, i que, a ben segur, els servirà per un futur que, a hores d’ara, no s’augura gens fàcil.

Fins ara han sigut els joves que han visitat als avis. Aquest proper dijous són els avis que els tornaran la visita i es desplaçaran a les aules per reviure uns temps que, en molts casos, per les circumstàncies de la època, varen ser efímers i durs.

Cal mostrar el reconeixement al professorat dels centres, engrescats com sempre i al personal de les residències, compromesos amb la gent gran, més enllà dels sous i les quotes.

Però sobre tot, felicitar els alumnes i els avis i àvies, voluntaris tots, que mitjançant un intercanvi de temps i de paraules, d’experiències per companyia, donen sentit a les vides viscudes, i obren els ulls a les vides per viure.