MÚSICA EN VIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Som un país de música, no es pot negar, la vivim de molt endins, com a consumidors i com oients, la mainada creix estudiant en alguna de les moltes escoles que tenim; per tant, no és estrany que tinguem a casa mestres, compositors i intèrprets destacats.

Fins i tot, el nostre geni més universal volia que la Tramuntana en fos intèrpret amb un macro orgue de vent al castell de Quermançó

Endevino que una de les nostres activitats preferides és assistir a concerts, de qualsevol tipus de música, per gaudir dels intèrprets més importants del món en les seves categories, ja que sempre que hi assistim ens hi trobem coneguts.

Alguns esculls tenim a l’hora de dur a terme aquestes activitats; la oferta dels festivals és molt interessant però es concentra en la època d’estiu i cal recordar que, en un país enfocat al turisme, no tothom pot fer vacances, els dies feiners cal anar a dormir d’hora i, per acabar d’adobar-ho, els grans noms venen amb grans preus, gairebé impossibles pels mortals, però que, per gracia del poderós estiuejador, les localitats es venen en qüestió d’hores, deixant-nos als autòctons amb un pam de nas.

Anar a la gran ciutat és una opció que dura tot l’any però que també porta l’afegit econòmic del desplaçament o d’una nit d’hotel si no volem assumir el risc de que la fatiga ens jugui una mala passada en el viatge de tornada.

Però de vegades, tots aquests esforços, siguin físics o econòmic valen la pena per poder gaudir d’actuacions de noms mítics que, quan els escoltes en directe, entens perquè es diferencien d’algunes mediocritats, alçades als altars per les modes, donant-los una fama que s’endevina efímera

Així les coses ens queda aprofitar la oferta publica de cada localitat, que no esta gens malament, com aquest cap de setmana a Figueres sense anar més lluny.

Petits bars i restaurants de la zona també aposten per actuacions en viu, intèrprets joves, música de futur, d’aquells que potser, d’aquí uns anys, formaran part de l’elenc d’algun dels exclusius festivals d’estiu o potser omplirà locals a la capital.

El motiu de tanta dèria per la musica en viu em sembla obvi: abans la musica, exempta de tanta tecnologia, era més pura, els vinils i CD ens obligaven a recloure’ns a la cambra on hi hagués l’aparell reproductor per concentrar-nos mentre ullàvem la portada i el llibret amb les lletres.

Avui dia, la informàtica millora les mediocritats i, amb les plataformes d’internet, ens la podem endur a corre, a la feina o a la dutxa, de forma molt més còmoda, però també més impersonal.

D’aquí la necessitat de gaudir de la música en viu, a cau d’orella, sense filtres ni modificacions d’estudi, on brillen els artistes de veritat, es demostren les hores d’assaig i la compenetració dels intèrprets, per emocionar-nos i fer-nos gaudir.

FIRES DE PLUJA I VENT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El decàleg del bon empordanès, si és que existeix o si s’hagués d’inventar, inclouria, en molts dels seus punts, relacions intrínseques amb la meteorològica.

Vivim en una zona on l’orografia i les influencies de mars i vents fan anar de corcoll els predictors del dia a dia de les seqüencies meteorològiques, avocant-los a errades en la previsió com no es donen arreu.

Fins i tot les noves “app” dels mòbils, que presumeixen de precisió infal·lible, han d’estar actualitzant les icones cada dos per tres.

No és d’estranyar, doncs, que siguem pares d’observadors reconeguts i que els famosos homes i dones del temps dels espais mediàtics de la televisió, tinguin verdadera predilecció per l’estudi del fenòmens a casa nostre.

Fins i tot se’ns etiqueta, crec que justament, de que el nostre tarannà, de vegades bohemi, altres melancòlic i sovint expeditiu, vingui donat per la influencia de vents i tempestes que, amb el segles, han modelat el caràcter tramuntat que ens fa passar de la depressió a la rauxa en poc temps.

A molta gent ens encanta veure la vida lenta i pausada rere un vidre mullat, sentir el cop rítmic de les gotes al terra, mentre es manifesta la fúria dels Déus en forma de llamps que ens il·luminen i de trons que ens fan trontollar el cor, sabent que darrera d’ells, en qüestió d’hores, sentirem el frec del vent a la cara, la rauxa de qui vol escombrar la melangia i netejar el paisatge, per donar colors als camps, avivar el blau del cel, enfurismar el mar i, al mateix temps, omplir-nos el cor de força i empenta.

Però tot això, que tant ens enorgulleix i que ens fa estimar aquesta terra, se’ns torna en contra, fent-nos sentir com idiotes quan afecten a la vida diària, com son les dificultats per fer les feines a l’aire lliure, els paletes, els pintors de façanes, pescadors, i policies, entre molts d’altres i, sobre tot quan provoquen o alimenten desgràcies com riuades i focs al bosc o també, com ara, quan ens fastiguegen les festes.

És cert que entre setmana s’ha aguantat prou be, però ja sé sap que Figueres és vila feinera i que, al contrari del que passa en llocs més al sud de la península que quan son festes es paralitza l’activitat, nosaltres aprofitem majoritàriament els cap de setmana.

I aquest any, entre la forta Tramuntana que va deslluir la mostra de pintura i alimentació del dia més maco de les fires fent, fins i tot, tancar les atraccions i la pluja que va fer suspendre la rua infantil, entre altres activitats, del darrer diumenge, ens han fotut enlaire unes Fires que semblaven ben organitzades, ben programades i que s’han salvat mínimament pel bon enclavament de l’envelat, la plaça Catalunya i altres llocs a reparo del mal temps.

Ja sabem que, històricament, cada any tenim un element, fora de programa, que acaba sent el protagonista, però aquest any n’han estat dos: el vent i la pluja.

El millor i el pitjor del nostre decàleg.