EN QUARENTENA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Molta gent té el costum, importat dels americans, de recordar el que estava fent el dia en que va succeir un fet important, prou transcendent com per ser recordat a la posteritat.

La majoria dels de la meva generació crec que recordaran clarament el dia que va morir Franco, ara ha fet quaranta anys.

Possiblement vam ser els únics que vàrem manifestar obertament la nostra alegria, no per ser conscients del que passava, sinó perquè teníem tres dies de festa a l’escola, però érem totalment aliens de la satisfacció -o la tristor-, continguda, poruga i íntima que vivien molts dels nostres grans.

S’ha parlat i escrit molt sobre la gran feina política dels anys posteriors, de l’anomenada “Transición Nacional”, que quatre dècades més tard encara sembla embastada.

Ja no podem parlar d’una jove democràcia, no podem dir que el procés estigui a mitges, ha transcorregut prou temps com per a que la normalitat hagi d’estar assumida.

Però, actes com la missa en memòria del dictador, que finalment es va suspendre per pressió social però que, no oblidem, portava 39 anys celebrant-se a Figueres, ens demostra que encara no estem nets dels fantasmes del passat. Mentre a cada data es segueixin organitzant actes públics dels dos bàndols, vol dir que segueix havent un cuc al nostre interior.

Només el dia en que cadascú visqui el seu record de portes endins, quan ningú pensi que temps passats foren millors, podrem dir que la transició s’ha acabat.

El temps suavitza els conflictes quotidians entre socis, amics o parelles i fins i tot fa recuperar la normalitat, però no es tanca el conflicte fins que no se’n parla, s’aboquen els pensaments i s’acosten les postures.

Cal posar mitjans per calmar a un munt de famílies amb morts des ubicats, cal que tots s’aixequin de l’escó i en parlin obertament, hem d’esborrar rancúnies.

I per tot plegat cal regeneració política, jubilar els hereus del procés, noves costums, cal obrir finestres i ventilar.

Les coses de quaranta anys es fan velles i la Constitució del 78 no és l’excepció, es va votar amb por i cal renovar-la, cal donar-li forma arrodonida, cal substituir el blanc i negre de la època, pels colors dels nous temps, cal ser receptius i escoltar la gent.

Encara hi ha masses tics d’altres temps, masses pensaments amb olor a naftalina, encara hi ha qui es creu que el carrer és seu.

Fa 40 anys vàrem expulsar el virus i, com és preceptiu després d’una malaltia infecciosa, hem passat la quarantena, però encara ens manca el darrer tractament que ens guareixi del tot.

EL GREUGE DEL SÍNDIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vagi per endavant que amb prou feines conec en Francesc Canet, que mai ha estat professor meu i que la nostra relació es pot anomenat literalment de “saludats”, que es exactament el que hem fet el parell de cop que hem coincidit.

Malgrat això, sempre he tingut excel·lents referencies d’ell, tant com a professor, com a gestor, polític i, sobre tot, com a persona.

Comentaris positius que m’han arribat de col·lectius que solen ser d’alt risc, com els companys de feina i els ex-alumnes. Fins i tot recordo, en la meva edat adolescent, que era dels pocs professors que rebia bones critiques dels meus amics.

Quan vaig saber que era candidat a ser el nou Síndic de Greuges de Figueres vaig pensar que era una bona elecció, ja que sempre he sentit anomenar la seva facilitat de diàleg, discreció i bon criteri.

Però, com a hores d’ara tots deuen saber, ha passat que tres regidors han votat en contra del seu nomenament i tot s’ha anat en orris

Malgrat que hagués pogut accedir igualment al càrrec, el Sr. Canet ha demostrat, un cop més, el seu bon criteri al refusar-lo, perquè no es pot ser Síndic de tothom, si tothom no hi ha està d’acord.

I el pitjor de tot plegat és l’evidencia, com no podria ser d’una altra manera, de que el vot contrari d’aquestes persones no obeeix a criteris objectius, sinó al fet que de el proposat havia estat diputat amb un sigles antagòniques.

Com deia un bon amic ja traspassat, “sempre que passa igual succeeix el mateix” i les ordres dels partits, que no dormen ni en les ciutats petites, han fet saltar, un cop més, la regla bàsica per la que varen escollir aquestes persones, que no és altra que la defensa dels nostres interessos.

La gestió municipal, com s’ha dit un munt de vegades, no hauria de servir-se de colors, de sigles o de directrius forasteres.

La política de poble la fem entre tots, entre tota la bona gent que vol ajudar, afegint el sentit comú a les ganes de treballar i ajuntant colzes per objectius comuns.

No és qüestió ara d’assenyalar personalment aquests tres regidors, perquè vist com funcionen les coses, estic convençut que hagués passat el mateix si la situació hagués portat un candidat d’un altre color polític.

El problema és l’ordre establert, el poder a qualsevol preu, la política com a negoci i veure l’oposició com enemiga, refusant per sistema tot el que de bo els podrien aportar. Cosa que va en detriment de tots els ciutadans.

Malauradament alguns encara no ho han entès i, aquest cop, la seva actitud, barroera, hipòcrita i antisocial, ha privat, a tots els figuerencs del que, a ben segur, hagués estat un magnífic gestor dels problemes quotidians de la ciutat.

Un greuge per tots, i, ara, sense Síndic a qui recórrer.