UN SEGON MÉS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que fa unes setmanes vàrem guanyar un segon de vida degut a que, per un alentiment del moviment de rotació de la Terra, el temps oficial es va avançar aquesta porció de temps.

Sembla ser que això ja ha passat altres vegades, que la propera serà d’aquí a un parell o tres d’anys i que si no ho rectifiquéssim, en sis segles podríem haver perdut una hora i a les 12 del migdia no veurien el sol al zenit.

No m’ho feu explicar millor, perquè no ho entenc, però el que més em va sorprendre és el fet que fos la capçalera de les notícies d’una important emissora de ràdio i que fins i tot s’obrís un debat sobre els desastres que aquest “leap second” podria provocar.

Es parlava de problemes amb els ordinadors, els servidors d’internet i fins i tot en els vols regulars i els controls aeris.

Per un moment vaig pensar que potser dirien que aquest segon ens causaria jet-lat i que el desajust horari trigaríem setmanes a recuperar-lo.

Potser és que l’edat m’ha vençut o que soc d’una altra època, però tal com anava escoltant, anava pensant que es tractava d’una broma.

Sempre he pensat que els rellotges analògics de broques (de fet, els més preuats), no n’hi ha cap que tingui la maneta del segons allà mateix, així que un de més o de menys no m’havia plantejat mai que, en el dia a dia, fos res important i menys que pogués suposar cap daltabaix.

Un cop acabada la noticia vaig apagar la ràdio i vaig seguir conduint en silenci, pensant que potser aquest segon si que tenia importància, però no en aquest sentit.

Un segon es pot fer etern en un moment de patiment, un segon de reacció pot evitar un desastre, un segon és el que, de vegades, decideix un partit o una victòria en una cursa esportiva, un segon és el que ens hauríem d’aturar per pensar el que diem abans de ferir algú, un segon més haurien d’invertir en reflexionar aquells que prenen decisions que ens afecten directament, un segon d’ombra per esbufegar amb la calor que fa, un segon de mandra quan sona el despertador, un segon d’il·luminació pels assassins i delinqüents, un segon de silenci per aturar-nos a veure la vida passar, un segon durarà el darrer sospir que ens durà a la nit més llarga.

I per acabar d’adobar-ho es veu que, per no quins setze-ous d’atraccions planetàries, la terra també es podria accelerar i llavors els segons es restarien i, després del que vaig escoltar, imagino l’estrès que causaria la sensació que la vida es retalla inexorablement.

Però, com era d’esperar, no ha passat absolutament res i el món segueix girant igual (més o menys ràpid) que abans.

Així que el millor que podem fer és deixar aquestes bajanades pels que tenen temps per perdre i escoltar els que volem aprofitar aquest segon, i tots els demés, per omplir l’anima, obrir la ment, eixamplar el cor i, sobre tot, per estimar.

PARCS NATURALS, EQUILIBRI REAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


Hi ha hagut canvis en la Generalitat, i ara una part del Departament d’Agricultura dependrà de la Conselleria de Territori.

La qüestió és que dins d’aquest Departament s’inclouen els parcs naturals i que el Conseller de Territori és, com tots sabem, el figuerenc Santi Vila

Això vol dir que, de retruc, li tocarà resoldre uns problemes que tenim a casa nostra.

A ningú no se l’hi escapa que el nostre Empordà és una zona amb un valor ecològic i paisatgístic com enlloc arreu i que, per un altra banda, hi ha una massificació de turistes a l’estiu, atrets per aquest element diferencial, que poden malmetre’l, però que també son el generador de riquesa i llocs de treball més important de la zona.

Mala feina serà lidiar amb les dues parts i cercar un punt de trobada.

Pel que no sàpiga d’on baixa, hem d’explicar que a algú se l’hi va acudir redactar, fa anys, un Pla d’Usos (PRUG) del Cap de Creus dins del fonamentalisme ecològic, sense tenir en compte ni tant sols els mateixos responsables del parc amb un text tan exagerat que descrivia una zona devastada per les seqüeles de les embarcacions turístiques, -que al cap i a la fi, entre tramuntanades i marinades, nomes surten un mes a l’estiu- i que els condemnava a unes normes absurdes que mataven el sector.

Fa poc es va publicar, suposem que amb l’esperança de desviar l’atenció d’altres problemes i guanyar vots verds, però va causar un rebuig frontal tant gran que ha quedat, de moment, altre cop adormit. Però l’esverament i el mal publicitari ja estan fets.

Seguim amb les noves normes d’aquest any en els lloguers les boies de la zona de Roses, un canvi sobtat i mal organitzat, aplicat sense tenir en compte els professionals, ja molt castigats per altres canvis recents, com la Llei de Costes –també en vies de canvis per aclamació popular-, les concessionàries del canals –en lluita amb els usuaris-, les zones blaves d’aparcaments vora mar, la mala gestió en la neteja de la bocana de Santa Margarita, el peatge frustrat per accedir als Parc Naturals, els problemes amb el Bulli Foundation, etc. etc.

Tot plegat, nyaps que revolucionen el galliner i que, lluny de preservar el medi ambient, denoten un afany recaptatori que fa pudor.

Decisions preses des de la desconeixença que dóna la distància dels despatxos de Barcelona. Cosa que ara, amb un responsable sobradament coneixedor de la terra, ens pot acostar al cap del carrer.

La nostra terra és la nostra joia i no podem permetre els abusos de fa dècades, però també és el pa de la majoria de les famílies.

Ara és l’hora de demostrar la capacitat de diàleg i negociació de l’Administració.

“S’ha d’analitzar el model amb nous marcs de participació ciutadana perquè l’equilibri és fràgil” ha dit en Vila, una primera confessió que il·lusiona.

En les seves mans encomanem el nostre paisatge i el nostre futur.

Que el sentit comú il·lumini la racionalitat i ens ajudi a trobar aquest equilibri real.