L’OCASIÓ DELS VAIXELLS D’OCASIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


L’altre dia escoltava, o potser llegia, un comentari sobre la Fira del Vaixell d’ocasió, que es porta a terme tota aquesta setmana al Club Nàutic d’Empúria-brava

Venia a dir que semblava poc adient organitzar esdeveniments com aquest o com la fira d’articles de luxe de Peralada i d’altres similars, clarament dirigits als rics mentre aquí hi ha famílies que ho passen malament, la taxa d’atur encara està pels núvols i la gran majoria de la gent no pot ni plantejar-se el fet de comprar o mantenir un iot.

Evidentment totes les opinions són respectables, però aquest punt de vista està agafat des de la perspectiva equivocada.

En economia d’empresa s’anomena D.A.F.O. (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) a una autoavaluació que ens porta a reflexionar sobre el que tenim i el que podríem aconseguir. Dues d’elles ens van a favor i dues en contra i una de cada bàndol ens arriben de fora i les altres dos les tenim a casa.

Això és clarament aplicable a l’Administració Pública i a la societat en general, fins i tot a nivell personal.

Entre les que ens afavoreixen i ens vénen de fora, és a dir, que la tenim davant dels nassos i que, si no ens espavilem ens passarà de llarg, tenim l’O d’Oportunitats i fires com aquestes son clarament una bona ocasió per captar al turisme de qualitat, el que porta les butxaques plenes, que no només comprarà vaixells que s’hauran de reparar, també omplirà els restaurants, comprarà cases i les reformarà, comprarà roba i complements, anirà al supermercat i a molts llocs on calen negocis amb gent per treballar-hi.

Sense deixar aquests comentaris d’economia, -que en cap cas pretenen alliçonar  ningú-, el teorema de Pareto ens diu que el 20% de la gent abraça el 80% de la riquesa, i nosaltres hem de voler que aquesta minoria sigui majoria a casa nostre, ja que ells representen la nostra indústria més potent.

Hem de demostrar que tenim les millors infraestructures, els millors professionals, el somriure més ampli  i que som més complidors i més seriosos que altres països que ens amenacen (la A. del DAFO) amb prendre’ns-els.

A part de tot això, entre els 450 vaixells que s’hi exposen, també hi han llanxetes, bots, motos aquàtiques i petites embarcacions a les que molta gent podria accedir-hi i, malgrat que la majoria per desgràcia no hi arribem, és maco donar-hi un passeig, -si aquest any per fi fa bon temps-, i apropar-nos al mar, somniar en dies de pesca, de vela, de passeig pels canals i imaginar-nos com si fóssim el Leonardo di Caprio i la Kate Winslet tallant el vent a la proa del nostre vaixell, tot travessant la magnifica badia de Roses.

Tocant de peus a terra, aquesta setmana els vaixells d’ocasió ens brinden una bona ocasió per reactivar tota l’economia de la zona, cosa que hem d’aprofitar per convertir-ho en la F. pel nostre DAFO.

ECOLOGIA POC SOSTENIBLE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El present i el futur depenen de l’electricitat, fins i tot el més ecologista carrega el mòbil, usa l’ordinador, agafa el tren o s’escalfa un got de llet. La vida està endollada, els cotxes elèctrics són l’alternativa a la contaminació i el reforç de la xarxa és un fet indispensable per a una modernitat de la que tots ens en servim.

L’electricitat és la font d’energia més neta i menys contaminant i, a més, la natura ens la pot proporcionar sense extreure-la-hi, sense malmetre els elements, sense por a que s’esgoti.

Ens enrabiem per una MAT que teníem clar que no aturaríem, i no vàrem tenir l’habilitat de potenciar alternatives que teníem a l’abast, per intentar evitar-la.

Em sobte no veure cap moviment ecològic que protesti contra les Lleis que els governs apliquen sobre les energies domèstiques, que lluny de subvencionar les plaques solars, inventen tarifes pel lloguer de la xarxa i no estimulen als inversors a què apostin per convertir terrenys abandonats en hortes solars, pagant la energia tard i malament.

Similar problema amb els generadors propulsats per energies alternatives, que podrien cobrir part de les necessitats elèctriques de granges i empreses. Cap ajuda, només problemes, però cap veu s’alça per protestar, passivitat incomprensible.

Està clar que els polítics, amb aquestes decisions no preserven el futur del planeta, sinó el seu propi, perquè ja se sap que molts d’ells solen acabar “endollats” a les empreses del sector.

I per fer l’ullet als verds, els entabanen amb Lleis absurdes com la de Costes aplicada on no n’hi ha o el PRUG del Cap de Creus, que restringeix severament la navegació de lleure a la zona -quan en realitat, amb un us d’escassament trenta dies l’any difícilment la malmenaran-, però que queda bé de cara a la galeria i només afecta al turista, que no vota, però obliden el mal que poden fer al sector turístic de la nostre zona, que és un dels pilars de l’economia; i no parlem de les desenes de normes absurdes que aturen emprenedories i fan la traveta a bons projectes.

I en canvi, l’energia eòlica és rebutjada per un impacte visual que pocs entenen, ja que creiem preferible veure un molí de vent camuflat i modern que una torre elèctrica o una xemeneia.

Ara diuen que alguns municipis es podran beneficiar d’ajudes per calderes de biomassa. Estarem amatents, potser és una bona noticia, potser és un altre pedaç per tapar boques.

Els moviments ecologistes han fet grans coses, aquests dies recordem quan varen salvar els Aiguamolls de l’especulació, però ara topen amb estratègies governamentals que els fan anar per on volen, perquè no hi ha una estructura naturista forta i seriosa que treballi amb sentit.

Podríem tenir un país que fos el paradigma de la economia sostenible, amb una climatologia ideal i, com pregonaven algunes entitats, amb bons arguments per atraure el turisme i la indústria.

Ecologia, progrés i negoci no han de ser incompatibles, la sostenibilitat els hauria de fer inseparables.

UN PAÍS D' "ADES"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El títol pot dur a confusió, podeu pensar que he oblidat una “f” i espereu llegir un article que parli de les fades: les Blanques, les Verdes, les Dianes, els esperits de la naturalesa que ens captiven amb la seva musica, o potser buscar la metàfora que expressi les meravelles de la nostra terra, però no, no ha estat un oblit, sinó que em vinc a referir a l’afició culinària d’aquest país, sobre tot en aquest temps, de fer tot allò que acaba amb “ades” i es cou al foc, com son les feliçment adoptades “calçot-ades” sempre de la ma de les “graell-ades”, que en aquests dies proliferen arreu.

És temps de cercar escalfor, de dies curts, de vespres foscos, vent a fora, neu a muntanya, mar emprenyada, terra glaçada i vidres plorosos, s’ha d’aprofitar les estones de caloreta, els racons on toca el sol; és temps de llar de foc i espetecs de teies, d’omplir la panxa amb sopes fumejant i guisats forts, de carns a la brasa.

Els uns la voldran més crua, altres més cuita, potser massa, alguns es ventaran de les excel·lències de la carn argentina, la majoria escombrarem cap a casa, el xai del poble, la vedella del Pirineu, el conill autòcton, el porc ben engreixat.

I triar el vi, aquell que grata la gola, tot i que mentre sempre hi haurà els que ho reguen cervesa o cava, tot s’hi val.

Sense treure protagonisme a les salses, artesanes i portades de casa, el nostrat allioli, d’aquell que queda la cullera clavada ideal per untar unes bones “torr-ades”, el romesco delicat i perfumat, oli, sal i pebre, fins i tot hi ha qui hi posa maionesa o quetxup, que hi farem.

I malgrat que sembli que aquestes menges com les “botifarr-ades”, les “costell-ades” o les “cargol-ades” prenguin un particular protagonisme en aquests temps, amb la caloreta giraran cap a les “sardin-ades”, “arross-ades” o les “xaton-ades” i prop del mar organitzarem “garoin-ades”, “muscl-ades” o “marisc-ades” i segons el temps farem “bunyol-ades”.

Àpats senzills, lluny de la delicadesa del reconeguts restaurants de la zona, fora de les normes dictades pel mestre de mestres de Cala Montjoi i, pel cim de tot, abraçats a la simplicitat de coure al caliu, com en l’inici dels temps.

Triar la llenya, fer el foc i controlar les brases no és nomes un art, també és un acte social, és compartir conversa vora les flames, és riure, és amistat, és excusa per organitzar trobades i petar “xerra-ades” per arreglar el món. És vida mediterrània.

I és que aquest país, que encisa amb el seu paisatge, que enamora amb els seus colors i que és sens dubte un país de fades, també ens embriaga amb els sabors i les olors, que fan les diferents “ades” que organitza la seva gent.