UN PAÍS D' "ADES"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El títol pot dur a confusió, podeu pensar que he oblidat una “f” i espereu llegir un article que parli de les fades: les Blanques, les Verdes, les Dianes, els esperits de la naturalesa que ens captiven amb la seva musica, o potser buscar la metàfora que expressi les meravelles de la nostra terra, però no, no ha estat un oblit, sinó que em vinc a referir a l’afició culinària d’aquest país, sobre tot en aquest temps, de fer tot allò que acaba amb “ades” i es cou al foc, com son les feliçment adoptades “calçot-ades” sempre de la ma de les “graell-ades”, que en aquests dies proliferen arreu.

És temps de cercar escalfor, de dies curts, de vespres foscos, vent a fora, neu a muntanya, mar emprenyada, terra glaçada i vidres plorosos, s’ha d’aprofitar les estones de caloreta, els racons on toca el sol; és temps de llar de foc i espetecs de teies, d’omplir la panxa amb sopes fumejant i guisats forts, de carns a la brasa.

Els uns la voldran més crua, altres més cuita, potser massa, alguns es ventaran de les excel·lències de la carn argentina, la majoria escombrarem cap a casa, el xai del poble, la vedella del Pirineu, el conill autòcton, el porc ben engreixat.

I triar el vi, aquell que grata la gola, tot i que mentre sempre hi haurà els que ho reguen cervesa o cava, tot s’hi val.

Sense treure protagonisme a les salses, artesanes i portades de casa, el nostrat allioli, d’aquell que queda la cullera clavada ideal per untar unes bones “torr-ades”, el romesco delicat i perfumat, oli, sal i pebre, fins i tot hi ha qui hi posa maionesa o quetxup, que hi farem.

I malgrat que sembli que aquestes menges com les “botifarr-ades”, les “costell-ades” o les “cargol-ades” prenguin un particular protagonisme en aquests temps, amb la caloreta giraran cap a les “sardin-ades”, “arross-ades” o les “xaton-ades” i prop del mar organitzarem “garoin-ades”, “muscl-ades” o “marisc-ades” i segons el temps farem “bunyol-ades”.

Àpats senzills, lluny de la delicadesa del reconeguts restaurants de la zona, fora de les normes dictades pel mestre de mestres de Cala Montjoi i, pel cim de tot, abraçats a la simplicitat de coure al caliu, com en l’inici dels temps.

Triar la llenya, fer el foc i controlar les brases no és nomes un art, també és un acte social, és compartir conversa vora les flames, és riure, és amistat, és excusa per organitzar trobades i petar “xerra-ades” per arreglar el món. És vida mediterrània.

I és que aquest país, que encisa amb el seu paisatge, que enamora amb els seus colors i que és sens dubte un país de fades, també ens embriaga amb els sabors i les olors, que fan les diferents “ades” que organitza la seva gent.