LA NOVA RÀDIO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dissabte va ser el dia mundial de la ràdio. M’hi va fer pensar el missatge d’un amic figuerenc, professional del sector, que reflexionava sobre la mort del mitjà.

És cert que la ràdio, com totes les coses, ha evolucionat i que els que tenim una edat i hem viscut altres temps, sempre tenim la tendència a creure que abans les coses eren més pures, més reals, més autentiques.

Això passa perquè els anys viscuts ens donen marge per reflexionar, tenim amb què comparar i la joventut d’aquells temps en fa pensar que potser eren millors, quan en realitat tot és una evolució cap a coses diferents.

I posat a fer l’exercici, recordo, com si fos ara, tardes d’infantesa, mentre la mare feinejava, escoltar encuriosit les respostes de la Elena Francis, o l’informatiu de “Ciudad Boletín de Noticias” de Ràdio Popular de Figueres, que llavors era l’única a la cuitat, els carrousels esportius dels diumenges a la tarda, quan el futbol de primera amb prou feines es veia, les cançons dedicades, els concursos de “Don Pollo”, els serials, els vespres amb l’orella al transistor, plens de veus profundes.

Tot això va quedar arraconat amb l’arribada de la democràcia i la FM, quan la SER es va posar el carrer Sant Pau i vàrem descobrir que hi havia alternatives, la COPE del carrer Sant Llàtzer va apostar per gent jove i trempada, sonava la formula musical de Ràdio Bahia de Roses i obrien l’emissora de Castelló d’Empúries on vaig descobrir, fent petites col·laboracions, com n’és d’apassionant aquest món, com es pot conduir un programa en silenci quan el llum vermell s’encén, la simbiosi dels locutors i els tècnics de so.

Fins que les lleis varen posar barreres al so i varen minar les freqüències, capar les ones hertzianes i matar les emissores locals que eren un forn de professionals, per acabar deixant Figueres sense ràdio.

Malgrat això, amb aquesta centralització vàrem poder gaudir amb els gols cantants per en Puyal, els caps de setmana d’en Solà o els matins d’en Cuní, però es varen començar a mediatitzar i a guanyar un protagonisme que no els corresponia.

La ràdio sempre ha estat imaginació, fer-nos veure els colors de les coses a través d’un aparell sense pantalla, a imaginar el que no veiem, posar cara a qui parla, la força i el ressò només de les paraules per fer-nos companyia, entretenir i reflexionar.

Però un cop més tot ha canviat i ara els programes més importants del país es retransmeten en “streaming” que són imatges mitjançant la xarxa, que evapora aquella màgia i deixa veure els budells del directe, el secret que, en definitiva, era el fet diferencial de la ràdio.

El vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, ans al contrari, i internet l’ha reforçada amb personatges que volen crear tendències, tertúlies partidistes que influeixen en el pensament i en la opinió, allunyant-se del servei públic que hauria de ser.

Potser te raó el Luismi i la ràdio actual, tot i estar molt bé i tenir índexs d’audiència molt alts, s’està morint, perquè potser això d’ara ja no és ràdio, és una altra cosa.

LA LLIBERTAT QUE NO VOLDRIEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa unes setmanes, un grup d’alumnes de l’Institut de baix va visitar l’Asil Vilallonga per parlar amb la gent gran de les seves experiències vitals.

Sé de primera mà que molts adolescents obrien ulls com taronges i afinaven l’oïda en sentir, en directe, les històries dels avis, plenes de records, emocions i angoixes,  horrors de guerra i penúries de post-guerra i la por permanent que es vivia en l’època franquista, el masclisme, la foscor i sobre tot, la manca de llibertat.

Actualment, més de la meitat de la població no ha conegut la dictadura perquè no havien nascut o eren massa petits i sentir aquests planys els ajuda a veure la diferència amb el moment actual i a valorar el temps de llibertat que ara vivim.

Llibertat como les que demostren els partits polítics, que no permeten que els seus membres discrepin de les directius marcades o la d’internet i les xarxes socials que ens controlen les relacions i rastregen les pagines web que visitem per treure’n estudis de personalitat i preferències i així envair els nostres ordinadors de publicitat i virus.

Tot plegat, mentre ens volen fer empassar normes de privacitat com la llei de protecció dades o de confidencialitat i al mateix temps les companyies de consum ens coaccionen la llibertat, sense saber d’on han tret les nostres dades, per bombardejar-nos a trucades i correus; una pràctica ampliada ara als restaurants, que posen un pobre camàlic a la porta, per coaccionar el nostre passeig i convidar-nos a entrar.

La llibertat dels missatges de mòbil, que pensem que són confidencials com les antigues cartes escrites, ensobrades y segellades, però surten a la llum en algun servidor si mai li cal a algú, com les trucades o els correus electrònics, que passen per molts filtres abans de connectar els dos comunicants i controlen la ubicació per conèixer les nostres passes.

La estranya llibertat que no permet expressar la opinió als pobles que ho volen amb una acció tant pacifica com és votar.

Grans empreses, pressionades fiscalment, que exigeixen objectius i coaccionen la llibertat i la creativitat dels seus empleats.

La extingida censura i la recuperada llibertat d’informació amb periodistes pressionats per editorials partidistes que els fan manipular informacions a contracor i d’altres, que gelosos i temorosos, no deixen ni fer “articlots” amateurs, en mitjans locals, pels veïns i saludats.

En aquest cas, temps passats mai foren millors, cap ganes de tornar enrere, però potser fóra interessant fer l’exercici a l’inrevés: tornar a repetir la visita i que, aquest cop, fos la mateixa canalla la que expliques a la gent gran, aliens a tot plegat, que potser els hem fallat, que hem malmès els seus esforços per recuperar la llibertat i ens hem ficat en un atzucac que ens complica l’existència. I el pitjor és que no veiem una sortida que ens faci pensar que algun dia tindrem la veritable llibertat que ells volien per nosaltres.