LA NOVA RÀDIO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dissabte va ser el dia mundial de la ràdio. M’hi va fer pensar el missatge d’un amic figuerenc, professional del sector, que reflexionava sobre la mort del mitjà.

És cert que la ràdio, com totes les coses, ha evolucionat i que els que tenim una edat i hem viscut altres temps, sempre tenim la tendència a creure que abans les coses eren més pures, més reals, més autentiques.

Això passa perquè els anys viscuts ens donen marge per reflexionar, tenim amb què comparar i la joventut d’aquells temps en fa pensar que potser eren millors, quan en realitat tot és una evolució cap a coses diferents.

I posat a fer l’exercici, recordo, com si fos ara, tardes d’infantesa, mentre la mare feinejava, escoltar encuriosit les respostes de la Elena Francis, o l’informatiu de “Ciudad Boletín de Noticias” de Ràdio Popular de Figueres, que llavors era l’única a la cuitat, els carrousels esportius dels diumenges a la tarda, quan el futbol de primera amb prou feines es veia, les cançons dedicades, els concursos de “Don Pollo”, els serials, els vespres amb l’orella al transistor, plens de veus profundes.

Tot això va quedar arraconat amb l’arribada de la democràcia i la FM, quan la SER es va posar el carrer Sant Pau i vàrem descobrir que hi havia alternatives, la COPE del carrer Sant Llàtzer va apostar per gent jove i trempada, sonava la formula musical de Ràdio Bahia de Roses i obrien l’emissora de Castelló d’Empúries on vaig descobrir, fent petites col·laboracions, com n’és d’apassionant aquest món, com es pot conduir un programa en silenci quan el llum vermell s’encén, la simbiosi dels locutors i els tècnics de so.

Fins que les lleis varen posar barreres al so i varen minar les freqüències, capar les ones hertzianes i matar les emissores locals que eren un forn de professionals, per acabar deixant Figueres sense ràdio.

Malgrat això, amb aquesta centralització vàrem poder gaudir amb els gols cantants per en Puyal, els caps de setmana d’en Solà o els matins d’en Cuní, però es varen començar a mediatitzar i a guanyar un protagonisme que no els corresponia.

La ràdio sempre ha estat imaginació, fer-nos veure els colors de les coses a través d’un aparell sense pantalla, a imaginar el que no veiem, posar cara a qui parla, la força i el ressò només de les paraules per fer-nos companyia, entretenir i reflexionar.

Però un cop més tot ha canviat i ara els programes més importants del país es retransmeten en “streaming” que són imatges mitjançant la xarxa, que evapora aquella màgia i deixa veure els budells del directe, el secret que, en definitiva, era el fet diferencial de la ràdio.

El vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, ans al contrari, i internet l’ha reforçada amb personatges que volen crear tendències, tertúlies partidistes que influeixen en el pensament i en la opinió, allunyant-se del servei públic que hauria de ser.

Potser te raó el Luismi i la ràdio actual, tot i estar molt bé i tenir índexs d’audiència molt alts, s’està morint, perquè potser això d’ara ja no és ràdio, és una altra cosa.